Julius Caesar (pel·lícula)

Julius Caesar
	;
Fitxa
Direcció	Joseph L. Mankiewicz
Protagonistes	Marlon Brando; James Mason; John Gielgud; Louis Calhern; Edmond O'Brien; Greer Garson; Deborah Kerr; Ian Wolfe; George Macready; Alan Napier; Edmund Purdom; Michael Pate; John Hoyt; Rhys Williams; Douglass Dumbrille; John Lupton; Lumsden Hare; Michael Ansara; Richard Hale; Tom Powers; Morgan Farley; Lawrence Dobkin; Robert Fuller; Ned Glass; Booth Colman; William Phipps; Dayton Lummis; Michael Tolan; John Alderson; Jack Raine; Douglass Watson; John Doucette; Preston Hanson; Paul Guilfoyle; Ann Tyrrell
Producció	John Houseman
Dissenyador de producció	Cedric Gibbons
Guió	Joseph L. Mankiewicz
Música	Miklós Rózsa
Fotografia	Joseph Ruttenberg
Muntatge	John Dunning
Productora	Metro-Goldwyn-Mayer
Distribuïdor	Metro-Goldwyn-Mayer i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Estats Units d'Amèrica
Estrena	4 juny 1953
Durada	120 min
Idioma original	anglès
Color	en blanc i negre
Pressupost	2.070.000 $
Recaptació	3.920.000 $
Descripció
Gènere	cinema històric i drama
Lloc de la narració	Roma
Premis i nominacions
Nominacions	Oscar a la millor pel·lícula (1954); Oscar al millor actor (1954); Oscar a la millor fotografia, blanc i negre (1954); Oscar a la millor direcció artística, blanc i negre (1954); Òscar a la millor música (comèdia o drama) (1954) ;
Premis	Oscar a la millor direcció artística, blanc i negre (1952); National Board of Review a les 10 pel·lícules més destacades ; National Board of Review Award a la millor pel·lícula ;

Julius Caesar és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Joseph Leo Mankiewicz, adaptació de l'obra homònima de William Shakespeare, i estrenada el 1953.

Argument ^[1] modifica

Juli Cèsar, ambiciós líder polític, està determinat a esdevenir dictador. És acollit triomfalment a Roma en la celebració dels Lupercales. Els senadors (i en particular Cassius), per la reacció de la multitud, arriben a considerar-ho com una amenaça per a Roma. Però la popularitat de la qual gaudeix Cèsar posa difícil tot complot contra ell.
Per assegurar-se el suport dels partidaris de Cèsar, Cassi confia en Marcus Brutus, un noble reputat per la seva integritat i el seu idealisme. Si Brutus dona suport a la conspiració, semblaria més legítima pels ciutadans romans. Brutus és igualment un amic proper de Cèsar, cosa que s'afegeix al dilema moral de l'obra.

Com a metàfora de l'acció que s'anuncia, una forta tempesta s'abat sobre Roma. Brutus reflexiona sobre la seva conducta, adonant-se que la conspiració podria realment fer d'ell un assassí. Finalment, gràcies a Cassius i als altres, Brutus aconsegueix considerar aquest acte com benèfic. Tanmateix, Brutus dissuadeix els conspiradors de matar també Marc Antoni. Cèsar, ja posat en guàrdia per un endeví i Calpúrnia, la seva dona, ignora els seus consells i torna al Senat. És apunyalat per Cassi, Brutus i els altres.

Marc Antoni acorda una treva amb els conspiradors i demana acompanyar el cos de Cèsar i parlar al seu funeral. Brutus hi consent i lliura un discurs al poble per explicar les raons de l'assassinat. Marc Antoni segueix amb el famós monòleg i per la seva brillant ironia aconsegueix atreure els favors de la multitud anteriorment girada a la causa dels conspiradors.

Els porta a reclamar venjança envers Cassi, Brutus i tots aquells associats a la mort de Cèsar. Marc Antoni maquina llavors amb Octavi (el nebot de César) i Lepidus per aconseguir el control de Roma per la força de les armes. Eliminen així un bon nombre dels conspiradors i d'altres percebuts com a enemics.

Mentrestant, Brutus i Cassi aixequen un exèrcit contra ells. En l'última batalla, Brutus té avantatge sobre Octavi, però Cassi sucumbeix en un atac de Marc Antoni.
Enfrontant-se a Marc Antoni i Octavi, l'exèrcit de Brutus és desfet i Brutus escull suïcidar-se abans de caure.
Descobrint el cos, Marc Antoni es lamenta de la fi tràgica de Brutus, declarant que era el més noble d'entre tots.