La stanza dello scirocco
La stanza dello scirocco és una pel·lícula italiana de comèdia romàntica del 1998 escrita i dirigida per Maurizio Sciarra. Està basada en la novel·la homònima de Domenico Campana.[1]
| Fitxa | |
|---|---|
| Direcció | Maurizio Sciarra  |
| Protagonistes | |
| Producció | Domenico Procacci |
| Guió | Suso Cecchi D'Amico i Maurizio Sciarra |
| Música | Eugenio Bennato |
| Fotografia | Arnaldo Catinari |
| Muntatge | Cecilia Zanuso |
| Vestuari | Andrea Viotti |
| Productora | Fandango |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia |
| Estrena | 1998 |
| Durada | 98 min |
| Idioma original | italià |
| Color | en color |
| Descripció | |
| Gènere | comèdia romàntica |
    | |
Argument modifica
Un marquès d'edat avançada, perseguit pel feixisme, torna a la seva terra natal per poder vendre una propietat. A la seva arribada al foc del seu edifici mor el seu majordom. Per no patir les persecucions, el marquès d'Acquafurata decideix ocupar el seu lloc per dur a terme el seu pla sense molèsties. El Partit Feixista voldria apropiar-se de l'edifici. Però en canvi el marquès, gràcies al notari Spatafora, troba un testament fals en el qual es dona el palau a la parella més pobre del país.
Dos joves cònjuges, Vincenzo Labate i la seva dona Rosalia, prenen possessió de l'edifici. La bellesa i les reticències de la jove enamoren l'ancià Marquès, que després de la marxa del seu marit confessa el seu amor a Rosalia. La casa té una sala de xaloc al soterrani, sobre la qual flota una llegenda. Construït per arquitectes àrabs, es diu que cridant tres vegades a dins, tot l'edifici s'ensorrarà, sense deixar escapatòria als enemics. L'amor boig entre tots dos es consumeix a l'habitació, fins que els seus pares, que han olorat els sentiments de la seva filla pel marquès, l'obliguen a abandonar el palau per tornar a casa seva. El marquès la persegueix, li diu que l'esperarà a la sala Xaloc, i des d'allà la portarà amb ell a París, després d'haver-se burlat dels seus perseguidors feixistes. Però l'espera és en va. El marquès, en deliri, sembla escoltar la veu de la jove, el seu amor li crida tres cops i el palau s'ensorra sobre ell. Desil·lusionat a hores d'ara, l'home se'n va a escapar, al mar l'espera una barca a motor que el portarà a un lloc segur. Però allà mateix trobarà la Rosalia, i junts fugiran cap a la llibertat.
Repartiment modifica
- Giancarlo Giannini com a marquès d'Acquafurata
- Tiziana Lodato com a Rosalia
- Paolo De Vita com a Spatafora
- Francesco Benigno com a Vincenzo Labate
- Tony Sperandeo com a Sollima
- Valentina Biasio com a Maria
- Lucia Sardo com a Lucia
Reconeixements modifica
- 1998 - Festival de Cinema Italià d'Annecy
- Millor pel·lícula
- 1999 - Nastro d'argento[2]
- Millor actor Giancarlo Giannini
- Millor banda sonora Eugenio Bennato
- 1998 - XIX edició de la Mostra de València[3]
- Palmera de Plata
- Migliore fotografia Arnaldo Catinari
Referències modifica
- ↑ Roberto Chiti. Dizionario del cinema italiano: I Film. Gremese Editore, 2002. ISBN 8884401372.
- ↑ Gino Moliterno. The A to Z of Italian Cinema. Scarecrow Press, 2009, 2009. ISBN 978-0810868960.
- ↑ El corrosivo humor de "Los 92 minutos de Mr. Baum" logra la Palmera de Oro, El País, 21 d'octubre de 1998
