La viaccia
La viaccia és una pel·lícula italo-francesa de Mauro Bolognini estrenada el 1961. Ha estat doblada al català.[1]
| La Viaccia | |
|---|---|
| Fitxa | |
| Direcció | Mauro Bolognini |
| Protagonistes | |
| Director artístic | Flavio Mogherini |
| Producció | Alfredo Bini per Arco Film Lionello Santi per Galatea Goffredo Lombardo |
| Dissenyador de producció | Flavio Mogherini  |
| Guió | Vasco Pratolini Pasquale Festa Campanile Massimo Franciosa, adaptació de la novel·la L'eredità de Mario Pratesi |
| Música | Piero Piccioni |
| Fotografia | Leonida Barboni |
| Muntatge | Nino Baragli |
| Vestuari | Piero Tosi |
| Productora | Titanus Société Generale Cinematographique |
| Distribuïdor | Titanus |
| Dades i xifres | |
| País d'origen | Itàlia i França |
| Estrena | 1960 |
| Durada | 106 minuts |
| Idioma original | Italià |
| Versió en català |  Sí |
| Rodatge | Florència |
| Color | en blanc i negre |
| Descripció | |
| Gènere | Drama |
| Lloc de la narració | Florència |
        | |
Argument[2] modifica
Amerigo deixa el seu poble per anar a Florència per treballar amb el seu oncle. Coneix Bianca que treballa en un prostíbul. És enviat a casa pel seu oncle a qui roba diners per finançar la seva relació amb la jove. Amerigo torna al seu camp natal. Avorrit, torna a Florència i és contractat al bordell on Bianca treballa per tal de ser encara més prop de la seva dulcineae. La gelosia, la seva relació arrosseguen el jove cap a la seva perdició, descobreix la perfídia de la societat.
Repartiment modifica
- Jean-Paul Belmondo: Amerigo Casamonti
- Claudia Cardinale: Bianca
- Pietro Germi: Stefano, el pare d'Amerigo
- Emma Baron: Giovanna, la mare d'Amerigo
- Paul Frankeur: Ferdinando
- Romolo Valli: Dante
- Paola Pitagora: la companya de Dante
- Gabriella Pallotta: Carmelinda
- Gina Sanmarco: l'arrendatària del prostíbul
- Marcella Valeri: Beppa
Al voltant de la pel·lícula modifica
La Viaccia abunda en reminiscències literàries: Maupassant, Zola, els Goncourt…
| « | Hi ha de totes maneres la recreació del camp i de Florència finals de segle, una mena de punt de sortida d'un itinerari de la memòria | » |
[3] En la reconstrucció d'un univers conflictiu Mauro Bolognini efectua una recuperació del passat de manera incontestable vinculada a la seva pròpia experiència biogràfica. La Toscana dels seus orígens es convertirà, des de llavors en
| « | l'epicentre de la seva atenció figurativa | » |
.[4] La Viaccia representa, amb escreix, un destacable èxit plàstic:
| « | L'operador Leonida Barboni i el decorador Piero Tosi, eminent col·laborador de Luchino Visconti, han sabut preparar per a Bolognini admirables marcs | » |
, destaca Freddy Buache.[5] Tanmateix, Bolognini, sovint titllat de formalista, adverteix l'espectador:
| « | De manera general, crec que les meves recerques formals no constitueixen mai un objectiu en si mateix. Quan rodo a Florència o a Roma, busco sempre, en aquests carrers, en aquests vestits, la vida. (...) Piero Tosi ha treballat en la veracitat del vestuari anant a escorcollar als baguls dels pagesos i agafant tota mena de roba. (...) | » |
Premis i nominacions modifica
- Nominacions
- 1961: Palma d'Or a la millor pel·lícula
Referències modifica
- ↑ esadir.cat. La Viaccia. esadir.cat.
- ↑ «The Lovemakers». The New York Times.
- ↑ Gian Piero Brunetta, Littérature et cinéma a l'oebre de Mauro Bolognini, a Mauro Bolognini, Roma, Istituto Poligrafico dello Stato, 1977.
- ↑ G. P. Brunetta, op. ciutat .
- ↑ a: El cinema italià 1945-1990 , Éditions L'Âge d'Home.
- ↑ Jean A. Gili, Le cinema italien, tome 1 UGE, coll. "10/18", 1978.