Llibertinatge
El libertinatge o el moviment dels llibertins va ser un moviment filosòfic a Europa occidental des del final del segle xiii[1] fins a la revolució francesa, del qual el tret bàsic era el «refús de tot autoritarisme, especialment eclesiàstic.»[2][3]
«Adopten, sense massa unanimitat ni excessiu rigor intel·lectual, una actitud de racionalisme crític, materialisme i oposició a la intolerància religiosa, junt amb un sentit hedonista o epicuri de la vida.»[1] En reacció contra la concepció antisexual i ascètica de les religions cristianes preconitzen una liberalització del goig, que sigui sexual o altre, entre adults consentidors, per a la primera vegada des de l'ocàs de l'imperi romà.[4] Els llibertins francesos inscriuen en un moviment filosòfic que té els seus arrels a la fisofia antiga (Epicur, Lucreci…) que refusen el dualisme o la immortalitat de l'ànima postulada per Plató i integrada als primers segles per Pau de Tars i els pares de l'Església en la doctrina cristiana. Els llibertins desdenyen especulacions transcendents i apliquen un sensualisme filosòfic que accepta un coneixement quan està fundat en observacions i en la raó. Són precursors de la il·lustració, del positivisme i del neopositivisme.[5]
Els llibertins van ser perseguits tant pels catòlics com pels protestants.[1] En texts ancians, la paraula llibertí és utilitzada com a sinònim d'heretgia.[6] Per contrapropaganda eclesiàstica, la paraula va prendre en certs contexts una connotació negatiua de llicenciós en els costums o de lliurepensador[7][8] que refusa els dogmes del catolicisme. Per a Joan Fuster i Ortells el llibertinatge és una «salvació del cos», una màxima reducció del dolor i la màxima promoció del plaer.[9] Friedrich Nietzsche va ser un dels oposants majors a la moral ascètica i del combat eclesiàstic contra el llibertinatge. Considera que l'antillibertinatge i l'ideal ascètic ha actuat contra la salut de l'home.[10]
Vegeu també modifica
Bibliografia modifica
- Georges Eekhoud, Les libertins d'Anvers (francès), Brussel·les, La Renaissance du Livre, 1934, 310 pàgines (en català: El llibertins d'Anvers)
- Jacob Israël de Haan, «Antwerpsche Libertijnen» (neerlandès) i «Pindarus' Dood» enLibertijnsche Liederen (Cançons llibertines), en Verzamelde Gedichten (Obra completa), tom I, Amsterdam, G.A. van Oorschot, 1952, pàgines 7-82, (en català: El llibertins anversesos)
- Nora Aceval (red.), traducció de Najat el Hachmi, «Verges, esclaus, talismans màgics, sultans… Són alguns dels elements que nodreixen aquests contes eròtics de la tradició oral àrab, transmesos durant generacions de dones que destil·len la saviesa d'una cultura autènticament popular», AA.VV., Contes llibertins del Magreb, Barcelona, Columna, 2011, 120 pàgines, ISBN 9788466414319
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Llibertins», FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos, [consulta el 13 d'agost de 2013]
- ↑ «Llibertinatge». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Llibertinatge». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Georges Eekhoud, op.cit., pàgina 51
- ↑ Antoni Seva, «Joan Fuster: la mirada materialista», Revista del Centre de Lectura de Reus, Núm. 6. 1er trimestre de 2003
- ↑ «La llengua que parlen ara les Illes Balears ¿procedeix dels muzaràbichs de tals illes, o dels pobladors catalans que hi dugué lo rey En Jaume I?», Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana, tom IV, 1925-16, pàgina 23
- ↑ «llibertí, llibertina». Gran Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ George A. Miller (red.), «libertine» (anglès),WordNet, a lexical database for Englisch, Princeton, Princeton University, 1980 ss.
- ↑ Guillem Calaforra i Catellano, Dialèctica de la ironia: La crisi de la modernitat en l'assaig de Joan Fuster, València, Universitat de València, 2006, pàgines 198, ISBN 9788437063898
- ↑ Joan Ordi, Nietzsche: «La genealogia de la moral: síntesi de les idees més importants», Sils-Maria, Alta Engadina, juliol de 1887