Lluís Graner i Arrufí
Lluís Graner i Arrufí (Barcelona, 5 de febrer de 1863[1] - Barcelona, 7 de maig de 1929)[2] fou un pintor realista català,[3] director artístic i empresari teatral. Després d'assolir notables èxits en la pintura, va reconvertir la seva carrera al disseny d'il·luminació d'espectacles teatrals i va desenvolupar el gènere de teatre líric català de les "visiones musicals".
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 5 febrer 1863 Barcelona |
| Mort | 7 maig 1929 (66 anys) Barcelona |
| President del Reial Cercle Artístic de Barcelona | |
| 1895 – ← Francesc Rogent i Pedrosa – Joan Francesc Chia i Alba → | |
| Dades personals | |
| Formació | Escola de la Llotja |
| Activitat | |
| Ocupació | pintor, empresari teatral |
| Moviment | Pintura del realisme |
Fou propietari de la sala Mercè, a la Rambla de Barcelona, on va instaurar la primera temporada estable de sessions de cinematògraf i visiones musicals. Al 1905 guanyà el concurs d'arrendament del teatre Principal de Barcelona, on va instal·lar l'empresa d'Espectacles-Audicions Graner. Sota la seva direcció artística es van estrenar notables obres del teatre líric català, com La santa espina, d'Enric Morera i Àngel Guimerà.
Formació i activitat pictòrica modifica
Va néixer al carrer de Jerusalem de Barcelona, fill del confiter Salvador Graner i Murlà, natural de Sarrià, i de Tersa Arrufí i Gabarró, natural de Barcelona.[1] Va estudiar a l'Escola de la Llotja des de 1883, i hi va tenir l'Antoni Caba com a mestre de colorit i Benet Mercadé com a professor de dibuix.[4] Posteriorment, Joaquim Mir i Trinxet començaria a estudiar pintura sota les ordres de Lluís Graner, qui el va iniciar en el gènere del paisatge.
En el seu últim any acadèmic aconseguí una beca per anar pensionat a Madrid, on copià i estudià els mestres del Museu del Prado. Després d'això, marxà a París pensionat per la diputació, des d'on exposà sovint a la capital catalana. Es va fer membre de Societat Nacional de Belles Arts de França. Més endavant tornà a Barcelona però continuà exposant per diferent ciutats de tota Europa com Berlín, París, Madrid, Múnic, Düsseldorf i d'altres.[5] L'any 1895 presidí el Cercle Artístic de Barcelona.[6]
Lluís Graner com a empresari teatral modifica
Les visions musicals modifica
Influït per les teories sobre l'art total, decidí abandonar la pintura l'any 1904 per a oferir uns espectacles que esdevinguessin una síntesi on intervinguessin totes les arts. Va començar, ja als 40 anys d'edat, a aprendre a tocar el piano i a llegir música. El seu interès pels clarobscurs a la pintura va traslladar-se a l'experimentació amb la il·luminació elèctrica a l'escena teatral. Com a director artístic dels seus espectacles teatrals, va experimentar amb la barreja de colors i intensitats a la il·luminació escènica i amb la recreació de fenòmens de la naturalesa a l'escenari, del que és un clar exemple el cas de La matinada, obra encarregada a Felip Pedrell, que recrea la sortida del sol a escena a través de la incrementació de la il·luminació.[7]
De la mà d'Adrià Gual com a director escènic de les seves empreses teatrals, va recuperar la teoria de la "cançó popular harmonitzada per a l'escena" que el dramaturg havia assajat al 1897 amb Blancaflor i va adaptar-la per presentar la seva pròpia proposta de les "visions musicals".[8] Aquest gènere de teatre líric català pretenia escenificar peces provinents del folklore català (cançons, llegendes i rondalles) com a espectacles de breu durada, estètica simbolista i gran impacte i suggestió visual.[9] Aquestes "visions musicals" van ser el principal repertori escènic de la sala Mercè i el seu èxit van fer a Lluís Graner llogar el teatre Principal de Barcelona quan va sortir a concurs el 1905 per poder allotjar més públic als seus espectacles.
La sala Mercè modifica
La sala Mercè, el primer espai teatral dirigit per Graner, en qualitat d'empresari, propietari i director artístic, va ser inaugurada el 1904. Estava ubidada a l'actual Rambla, a prop de plaça Catalunya, i el disseny de l'espai va ser encarregat a Gaudí. Era una sala d'espectacles que havia de combinar diversos llenguatges artístics, des del cinematògraf als diorames i atraccions visuals ubicades a les grutes de la sala Mercè. Des de la seva obertura va comptar amb la col·laboració d'importants personatges relacionats amb la cultura catalana del moment: Antoni Gaudí, Adrià Gual, Salvador Alarma, Enric Morera, Josep Carner, Joan B. Lambert i molts d'altres es vincularen, en diversos moments de la seva història i en diversos graus d'intensitat amb el projecte del pintor Graner.[10]
El projecte va funcionar entre 1904 i 1910, quan Graner va anunciar el traspàs del negoci.
Els Espectacles-Audicions Graner modifica
La principal empresa teatral de Lluís Graner, però, va ser la instal·lada al teatre Principal de Barcelona sota el nom de "Espectacles-Audicions Graner". Iniciada al 1905, la primera temporada va basar-se principalment en visions musicals,[8] gènere predilecte de l'empresari que va definir la marca de l'empresa i va diferenciar-la d'altres propostes i ofertes teatrals, com ara la del teatre Romea. Durant els anys d'activitat dels Espectacles-Audicions Graner, el Principal i el Romea van competir com els dos "teatres catalans" de la ciutat.
Les següents temporades dels espectacles-audicions, a més de visions musicals, van incloure també altres gèneres de teatre líric, com ara drames lírics, traduccions de comèdies musicals franceses i fins i tot alguna òpera. Per tant, va concentrar totes les propostes del catalanisme relatives al teatre líric català durant els seus anys d'activitat.[11] A més, oferia abonaments a sessions extraordinàries de teatre declamat i concerts, i cada sessió de teatre combinava la representació escènica amb projeccions de curts cinematogràfics.
Després de tres temporades i grans èxits a cartellera com ara El comte l'Arnau, La presó de Lleida, La santa espina o La reina vella, Lluís Graner va deixar la direcció artística de l'empresa per marxar a Amèrica i tornar a treballar com a pintor. Graner havia fet fallida econòmica degut a la seva empresa al teatre Principal, que oferia uns espectacles de naturalesa deficitària degut a l'alta inversió del pintor per oferir espectacles de qualitat a baixos preus i l'obligà a sobreviure econòmicament realitzant retrats per encàrrec.
Migració a Amèrica i final de la seva vida modifica
Més endavant se'n va anar a viure a l'Havana i després a Nova York, viatjant després per tota Amèrica fins a Santiago de Xile, Buenos Aires i Rio de Janeiro. Durant aquest temps sobreviu dels diners que li envien els seus amics. Tornà a Barcelona el 1928, realitzà una exposició a l'Hotel Ritz, i morí el 1929.
Entre les obres d'aquest autor, hom pot admirar Forja o La Ferreria (1894) a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, obra en dipòsit del Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Premis i reconeixements modifica
- 1888- Tercera medalla a l'Exposició Universal de Barcelona.
- 1889- Tercera medalla a l'Exposició Universal de París.
- 1894 - Premio extraordinario de la Reina Regente en la Exposición General de Bellas Artes de Barcelona.
- 1895 y 1901 - Medallas en las Exposiciones Nacionales.
- 1907- Medalla d'or de l'Ajuntament de Barcelona a la sala Mercè i als Espectacles-Audicions Graner com a millors cinematògrafs i sales d'espectacles.
-
Forja o La Ferreria -
Interior de taverna - Museu Nacional d'Art de Catalunya
_Interior_de_taverna_-_Llu%C3%ADs_Graner_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg)
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1863, llibre 1r, foli 168, número de registre 669.
- ↑ «Esquela de defunció». La Vanguardia, 09-06-1929, pàg. 2.
- ↑ Maspoch, Mònica. Galeria d'autors : ruta del modernisme, Barcelona. 1a ed.. Barcelona: Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, 2008, p. 109. ISBN 978-84-96696-02-0 [Consulta: 14 agost 2013].
- ↑ Tharrats, Joan Josep. Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Barcelona: Parsifal Edicions, 2007, p. 201. ISBN 84-95554-27-5.
- ↑ «Lluís Graner i Arrufí». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Marín Silvestre, Maria Isabel. «Presidents». A: Reial Cercle Artístic. Cercle Artístic de Barcelona. Primera aproximació a 125 anys d'història'. 2006a ed., p. 169.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «Les visions musicals de Lluís Graner (1904-1905): quan la llum elèctrica esdevé element dramatúrgic». VII Congrés Internacional de Joves Investigadors en Estudis Teatrals. Universitat Autònoma de Barcelona [Barcelona], 11-11-2022, pàg. 27-28.
- ↑ 8,0 8,1 Pérez Aparicio, José Miguel. Adrià Gual i el teatre líric català: La temporada 1905/06 de visions musicals als Espectacles-Audicions Graner (Treball Final de Màster) (tesi) (en català). Universitat Autònoma de Barcelona, 2021.
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «El imaginario de las "visiones musicales" y sus implicaciones ideológicas: entre el folklore popular y el simbolismo nacionalista». Modelant cultures: El concepte de poder a través de l’herència material, artística i musical al llarg de la història. Universitat Autònoma de Barcelona, III Jornades d'Estudis Doctorals d'Art i de Musicologia, Desembre 2022, pàg. 163-178.
- ↑ Joan M. Minguet i Batllori. La Sala Mercè: de l'apogeu a la decadència
- ↑ Pérez Aparicio, José Miguel «Posicionamientos del catalanismo en torno a un teatro lírico nacional: la crítica a los Espectáculos-Audiciones Graner». Hacia una historia de la crítica musical en España: Congreso internacional X MusPres, 30-04-2022, pàg. 22-23.
Bibliografia modifica
- Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg MNAC). ISBN 84-8043-009-5.
- DDAA. La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del Mnac/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9. «Catàleg de l'exposició del mateix títol que es va dur a terme al Palau Nacional de Montjuïc entre el 28 de juliol i el 20 de setembre de 1992»
- Pérez Aparicio, José Miguel: «El imaginario de las "visiones musicales" y sus implicaciones ideológicas: entre el folklore popular y el simbolismo nacionalista». Modelant cultures: El concepte de poder a través de l’herència material, artística i musical al llarg de la història. Universitat Autònoma de Barcelona, III Jornades d'Estudis Doctorals d'Art i de Musicologia, Desembre 2022, pàg. 163-178.
- Pérez Aparicio, José Miguel: «Les visions musicals de Lluís Graner (1904-1905): quan la llum elèctrica esdevé element dramatúrgic». VII Congrés Internacional de Joves Investigadors en Estudis Teatrals. Universitat Autònoma de Barcelona [Barcelona], 11-11-2022, pàg. 27-28.
- Pérez Aparicio, José Miguel: «Posicionamientos del catalanismo en torno a un teatro lírico nacional: la crítica a los Espectáculos-Audiciones Graner». Hacia una historia de la crítica musical en España: Congreso internacional X MusPres, 30-04-2022, pàg. 22-23.
- Sala i Tubert, Lluïsa. "Lluís Graner, l'espectacle total" dins El Modernisme (dir. Francesc Fontbona), Editorial L'isard, vol. III, p.126.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lluís Graner i Arrufí |