Viquipèdia

Lotta Continua

organització política d'extrema esquerra italiana

Lotta Continua (LC) va ser una organització política d'extrema esquerra italiana, d'orientació comunista[1] revolucionària i obrerista, activa entre finals dels anys 1960 i la primera meitat de la dècada de 1970.[2] Va néixer a la tardor de 1969 després d'una escissió dins del Movimento operai-studenti de Torí que havia avivat l'estiu de lluites a la Universitat de Torí i a la FIAT (l'altra part es va constituir en el grup Potere Operaio, amb arrelament al nord-est, després convertit en Autonomia Operaia). LC es va distingir d'altres grups pel seu marcat movimentisme i la seva major heterodòxia i crítica a la Unió Soviètica.[3]

Infotaula d'organitzacióLotta Continua
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticaextrema esquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1969
Data de dissolució o abolició1976 Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
Musicbrainz: f9774778-40b7-4226-b1e6-2dcba3f68f23 Modifica el valor a Wikidata

Història del moviment modifica

Orígens: l'espontaneisme modifica

 

Lotta Continua es va fundar l'any 1969, en continuïtat ideològica i territorial amb el moviment polític Il potere operaio pisano. El primer número del setmanari homònim, l'òrgan de premsa oficial del moviment polític, es va publicar el novembre d'aquell mateix any. El periòdic va convertir en diari el 18 d'abril de 1972.[4]

Des del naixement fins a principis de 1972, LC va tenir una forta connotació espontaneista, esdevenint-ne Adriano Sofri un líder carismàtic. El seu lideratge ara compartit amb Giorgio Pietrostefani, Mauro Rostagno, Guido Viale, Cesare Moreno, Paolo Brogi, Lanfranco Bolis, Carla Melazzini i Marco Boato.

La doctrina de la «confrontació general» i el gir centralitzador modifica

El 2 març de 1972, Maurizio Pedrazzini, militant de LC, es trobava amb una pistola a casa del diputat del Moviment Social Italià Franco Servello.[5] Un tret que se li va escapar va alarmar els veïns de Servello i Pedrazzini fou immediatament arrestat. Pedrazzini va morir el 1998 a Innsbruck en un tiroteig amb la policia austríaca.[6][7][8]

El mateix any, de l'1 al 3 d'abril, es va celebrar a Rímini la tercera convenció nacional del moviment, al final de la qual es va aprovar l'anomenada «confrontació general» amb la burgesia i l'Estat.

D'aleshores fins al 1974 hi va haver una considerable centralització de l'organització: l'origen d'aquest canvi d'estratègia responia a la necessitat d'equipar el moviment amb mitjans que contribuïssin a afavorir l'augment d'intensitat en el xoc que la convenció havia defensat.

Durant aquell any, un primer grup de militants va sortir de LC per passar a la lluita armada fundant Nuclei Armati Proletari (NAP): el 29 d'octubre, Luca Mantini i Giuseppe Romeo, dos antics membres de LC que havien passat al NAP, van morir durant un robatori a Florència.[9]

Sortida de l'extraparlamentarisme i dissolució modifica

Del 7 al 12 de gener de 1975, LC va celebrar el primer Congrés Nacional a Roma. Es va elegir per primera vegada un comitè nacional per votació secreta. Va començar l'etapa de la discussió col·lectiva i es va prendre la decisió de votar a les eleccions regionals pel Partit Comunista Italià.[10][11]

El 20 de juny de 1976, Lotta Continua es va presentar per primera vegada a les eleccions legislatives italianes, fent llistes comunes amb el Partito di Unità Proletaria per il Comunismo, Avanguardia operaia i Movimento Lavoratori per il Socialismo. Els resultats foren 556.000 sufrafis, un 1,51% dels vots, i 6 electes dels quals només un, Domenico Pinto, pertanyent a LC.[12] Tot i això, l'elecció de participar en una contesa electoral va ser significativa.

Entre el 31 d'octubre i el 5 de novembre de 1976, Lotta Continua va celebrar el segon congrés nacional a Rímini, que va veure la discrepància entre el grup dirigent i el component feminista del moviment. El canvi cap al parlamentarisme i l'allunyament de l'extraparlamentarisme no va salvar l'organització, que es va dissoldre just després d'aquest congrés sense cap declaració oficial, tot i que el diari, dirigit en aquell moment per Enrico Deaglio, va continuar publicant-se fins al 1982.

Alguns veterans del moviment, juntament amb militants que havien sortit de Potere Operaio, van fundar l'organització armada Prima Linea el 1976. El nom deriva del fet que els membres del servei d'ordre de Lotta Continua encapçalaven els actes, ocupant la primera línia durant les manifestacions.[13]

L'anomenat «lobby de Lotta Continua» modifica

La majoria, que no es va unir a la Prima Linea, va quedar en realitat orfe del seu moviment polític de referència. Alguns, però, romangueren en política: Marco Boato i Domenico Pinto es van unir al Partit Radical; Luigi Manconi primer es va incorporar a la Federació dels Verds, després al Partit Democràtic de l'Esquerra i, finalment, al Partit Democràtic; mentre que altres van simpatitzar amb el Partit Socialista Italià de Bettino Craxi.

Molts antics membres del diari del partit van continuar dedicant-se al món de la comunicació, alguns a la televisió (Rai, Fininvest i LA7) i d'altres en premsa escrita. Entre els més coneguts es troben Toni Capuozzo, Gad Lerner, Paolo Liguori, Giampiero Mughini, Claudio Rinaldi i Adriano Sofri. La persistència dels exmembres de LC en rols d'influència potencial en l'opinió pública ha comportat sovint parlar d'un «lobby de Lotta Continua».[14][15]

El cas Calabresi modifica

Després de la mort de Giuseppe Pinelli, el diari del moviment va realitzar una violenta campanya contra el comissari Luigi Calabresi com a responsable de la seva mort. La campanya també va comptar amb el suport d'altres diaris i revistes. El 1970, l'aleshores director, Pio Baldelli, va ser denunciat i processat per difamació i sentenciat a 1 any i 3 mesos en el 1976.[16]

Quan Calabresi va ser assassinat en una emboscada el 17 maig de 1972, el periòdic va titular: «Mort Calabresi, el principal responsable de l'assassinat de Pinelli». Després de l'assassinat del comissari Calabresi, les perquisicions es van alentir, hi va haver moltes equivocacions i el cas va esdevenir un dels misteris sense resoldre d'Itàlia.[17]

 
Adriano Sofri a la redacció de Lotta Continua

El 1988, setze anys després dels fets, Leonardo Marino, militant de LC el 1972, va confessar que era un dels dos membres del comando que havia matat el comissari. Va dir que havia conduït el cotxe utilitzat per a l'assassinat i va acusar Ovidio Bompressi d'haver disparat els trets que van matar Calabresi. Va afegir que van rebre l'ordre per a dur a terme l'homicidi d'Adriano Sofri i Giorgio Pietrostefani, aleshores líders del moviment. Segons Marino, el crim es va preparar amb cura: es van agafar les armes d'un magatzem el 14 de maig, es va robar el cotxe la nit del 15 de maig i el crim va ser executat el 17 de maig. També hi havia proves de les seves paraules en els comunicats telefònics adjunts al procediment.

Després d'un llarg procés legal, el poder judicial va considerar fefaent el testimoni de Marino (de fet la prova principal) i va condemnar Leonardo Marino i Ovidio Bompressi, Giorgio Pietrostefani i Adriano Sofri com a executors.[18] Bompressi, Sofri i Pietrostefani van ser condemnats a 22 anys de presó amb sentència definitiva. Inicialment, Marino va ser condemnat a una pena reduïda d'11 anys per col·laborar amb la magistratura. Aquesta sentència reduïda li va garantir la prescripció del delicte el 1995, segons la sentència del Tribunal d'Apel·lació.[19]

La confessió de Marino i la fiabilitat que se li atribuir van ser objecte de crítiques per part de la defensa dels tres acusats i per l'opinió pública. Entre els seus exponents hi havia, entre altres, periodistes com Giuliano Ferrara, exmembres de Lotta Continua com Gad Lerner (antic col·laborador del diari) i Paolo Liguori,[20] figures polítiques de Soccorso Rosso Militante com Dario Fo i alguns dels autors de la campanya de premsa contra Calabresi que va precedir el seu assassinat.[21]

El penedit, va caure en contradiccions durant el judici, cosa que l'hauria portat a corregir el seu testimoni diverses vegades en les parts que concerneixen a la participació d'Adriano Sofri i Giorgio Pietrostefani. Respecte a aquestes reclamacions, la magistrada, Laura Bertolè Viale, va respondre que els que tenien dubtes sobre les condemnes no havien llegit els documents processals i les sentències, creant «una mena de jurisprudència alternativa feta als diaris».[22]

L'homicidi d'Alceste Campanile modifica

Alceste Campanile, militant de Lotta Continua, va ser assassinat en misterioses circumstàncies el 12 de juny de 1975 als voltants de Reggio de l'Emília. Tant el pare com el diari Lotta Continua van insistir en les connexions entre l'assassinat i el món de l'extrema esquerra, principalment relacionades amb el cas del segrest de Carlo Saronio.[23] Anys després, l'assassinat va ser confessat per Paolo Bellini, un vell conegut de Campanile i militant d'extrema dreta.[24]

Referències modifica

  1. ↑ Per il comunismo è il titolo dell'editoriale di Lotta Continua (ancora settimanale), anno II, numero 14, luglio 1970.
  2. ↑ «Grupos autónomos: Lotta Continua y Potere Operaio». Nodo50, 01-09-2009. [Consulta: 9 abril 2020].
  3. ↑ Vladimiro Satta. I nemici della Repubblica. Rizzoli, 2016. 
  4. ↑ Guido Crainz. Il paese mancato. Dal miracolo economico agli anni ottanta. Donzelli, 2003, p. 409. 
  5. ↑ Cinzia Sasso «Boato: 'Vi denuncio, mi calunniate'». La Repubblica.
  6. ↑ Leonardo Marino. La verità di piombo. Ares, 1992. 
  7. ↑ Anania Casale «Il complice morì nella rapina: ergastolo». Corriere della Sera [Consulta: sì].
  8. ↑ Luca Fazzo «Terroristi pronti a colpire» (en italià). La Repubblica.
  9. ↑ Elvio Bertuccelli «Firenze: rapina in banca, sparatria Due banditi uccisi, carabiniere ferito». La Stampa.
  10. ↑ Aldo Cazzullo «I ragazzi che volevano fare la rivoluzione, 1968-1978. Storia di Lotta Continua» (en italià). Mondadori.
  11. ↑ Clorinda Palucci «Il movimento del '77 nelle lettere di Lotta Continua» (en italià). Tesi di Laurea in Storia contemporanea (Prof. Paolo Mattera), Università Roma Tre.
  12. ↑ «Grazie di tutto, Luigi». Brianza Popolare, 17 maggio 2003. [Consulta: 22 març 2010].
  13. ↑ Sergio Zavoli. La notte della Repubblica. Nuova Eri, 1992. 
  14. ↑ Enrico Deaglio «Caso Sofri Show». Diario.
  15. ↑ Carlo Oliva «Rimozione e rivoluzione». A/Rivista Anarchica.
  16. ↑ «A Pio Baldelli 1 anno e 3 mesi». La Stampa, 23 ottobre 1976.
  17. ↑ «Omicidio Calabresi a giudizio Sofri e altri quattro ex Lc». Stampa Sera, 07-08-1989.
  18. ↑ «Caso Sofri: la Cassazione nega la revisione del processo Respinta la richiesta della procura generale: la sentenza d'appello che condanna Sofri, Bompressi e Pietrostefani è definitiva». Quotidiano.net, 5 ottobre 2000 [Consulta: 9 abril 2020]. Arxivat 2012-07-18 at Archive.is «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2012-07-18. [Consulta: 9 abril 2020].
  19. ↑ Paolo Biondani «"Calabresi, delitto di Lotta continua"». Corriere della Sera [Consulta: sì].
  20. ↑ Maria Novella De Luca «'Abbiamo sbagliato, ma assassini no'». la Repubblica.
  21. ↑ Galán, Lola «Intelectuales italianos reclaman la libertad del ex líder de Lotta Continua». El País [Madrid], 30-10-1997. ISSN: 1134-6582.
  22. ↑ Paolo Colonnello ««Le prove c'erano»». La Stampa, 29-01-1997.
  23. ↑ Aldo Cazzullo «Il ragazzo di Lotta continua e l'assassino che non pagherà». Corriere della Sera, 1º novembre 2007 [Consulta: sì].
  24. ↑ «Omicidio di Alceste Campanile Bellini colpevole ma prosciolto». Il Resto del Carlino, 3 giugno 2009 [Consulta: 21 març 2010]. Arxivat 2014-09-16 a Wayback Machine. «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2014-09-16. [Consulta: 9 abril 2020].

Bibliografia modifica

  • I quaderni di Avanguardia operaia, Lotta continua. Lo spontaneismo dal mito delle masse al mito dell'organizzazione, Milano, Sapere, 1972.
  • Le tesi, le relazioni politiche, lo statuto. Approvati al I Congresso nazionale di Lotta continua, Roma, 7-12 gennaio '75, Roma, Lotta continua, 1975.
  • Il II Congresso di Lotta Continua. Rimini, 31 ottobre - 4 novembre 1976, Roma, Edizione Coop. Giornalisti Lotta Continua, 1976.
  • Aldo Cazzullo, I ragazzi che volevano fare la rivoluzione. 1968-1978. Storia di Lotta continua, Milano, Mondadori, 1998, ISBN 88-04-43643-3; Milano, Sperling & Kupfer, 2006, ISBN 88-200-4208-8.
  • Bruno Babando, Non sei tu l'Angelo Azzurro. Una tragedia del Settantasette torinese, Torino, Valerio, 2008, ISBN 978-88-7547-120-0.
  • Luigi Bobbio, Storia di Lotta continua, Milano, Feltrinelli, 1988, ISBN 88-071-1019-9.
  • Luigi Bobbio, Lotta Continua. Storia di un'organizzazione rivoluzionaria, Roma, Savelli, 1979.
  • Lotta Continua e Pier Paolo Pasolini, 12 dicembre, un film e un libro, Rimini, NdA Press, 2011, ISBN 9788889035627. Seconda edizione, Rimini, Interno4 edizioni, 2019, ISBN 9788885747364
  • Stefano Borselli (a cura di), Ex comunisti. Addio a Lotta Continua, Soveria Mannelli, Rubbettino, 2008, ISBN 978-88-498-2147-5.
  • Andrea Casalegno, L'attentato, Milano, Chiarelettere, 2008, ISBN 978-88-6190-052-3.
  • Guido Crainz, Il paese mancato. Dal miracolo economico agli anni ottanta, Roma, Donzelli, 2003, ISBN 88-7989-989-9.
  • Davide Degli Incerti (a cura di), La sinistra rivoluzionaria in Italia. Documenti e interventi delle tre principali organizzazioni: Avanguardia operaia, Lotta continua, PdUP, Roma, Savelli, 1976.
  • Luciano Della Mea, Proletari senza comunismo. Lotta di classe e Lotta continua: in appendice: a proposito degli scontri di Milano dell'11 marzo 1972. I "confusi estremismi", Verona, Bertani, 1972.
  • Fabio Levi e Alice Rolli,Il mondo di Marcello,Torino, Silvio Zamorani, 2006.
  • Marco Monetta, "Concludiamo... eseguendo". I 55 giorni del sequestro Moro raccontati da "Lotta continua", Civitavecchia, Prospettiva, 2009, ISBN 88-7418-497-2.
  • Giampiero Mughini, Gli anni della peggio gioventù. L'omicidio Calabresi e la tragedia di una generazione, Milano, Mondadori, 2009, ISBN 978-88-0459-211-2.
  • Mauro Perino, Lotta continua. Sei militanti dopo dieci anni, Torino, Rosenberg & Sellier, 1979.
  • Leonardo Marino, La verità di piombo. Io, Sofri e gli altri, Milano, Ares, 1992, ISBN 88-8155-181-0.
  • Elena Petricola, I diritti degli esclusi nelle lotte degli anni settanta. Lotta Continua, Roma, Edizioni Associate, 2002, ISBN 88-267-0332-9.
  • Claudio Rinaldi, Sette anni di guai, in L'Espresso, 5 settembre 1996.
  • Corrado Sannucci, Lotta continua. Gli uomini dopo, Arezzo, Limina, 1999, ISBN 88-86713-47-9.
  • Vladimiro Satta, I nemici della Repubblica. Storia degli anni di piombo, Milano, Rizzoli, 2016.
  • Adriano e Luca Sofri (a cura di), Si allontanarono alla spicciolata. Le carte riservate di polizia su Lotta continua, Palermo, Sellerio, 1996, ISBN 88-389-1228-9.
  • Stefania Voli, Quando il privato diventa politico: Lotta Continua 1968-1976, Roma, Edizioni Associate, 2006, ISBN 88-267-0400-7.
  • Luca Zanin, Gli anni del ciclostile. Lotta Continua e le battaglie politiche, operaie e studentesche a Rovereto (1969-1978), Arco, Grafica 5, 2004, ISBN 88-89521-00-7.
  • Sergio Zavoli, La notte della Repubblica, Roma, Nuova Eri, 1992.
  • Giorgio Bocca, Gli anni del terrorismo, Armando Curcio Editore 1988

Enllaços externs modifica

En altres projectes de Wikimedia:
 
Commons
 Commons  
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Lotta_Continua&oldid=33111774»