Viquipèdia

Maximiano García Venero

Maximiano García Venero (Santander, 22 de juliol de 1907 - Madrid, 1974) va ser biògraf, assagista, historiador i periodista.

Infotaula de personaMaximiano García Venero
Biografia
Naixement22 juliol 1907 Modifica el valor a Wikidata
Santander (Cantàbria) Modifica el valor a Wikidata
Mort1974 Modifica el valor a Wikidata (66/67 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Ideologia políticaFalangista
Activitat
Ocupacióperiodista, biògraf, escriptor, polític Modifica el valor a Wikidata
Interessat enCatalanisme, nacionalisme basc, moviment obrer a Espanya i història contemporània d'Espanya Modifica el valor a Wikidata
Signatura

Biografia modifica

Va néixer a el 22 de juliol de 1907 a Santander, i va excercir de periodista des del 1924.[1]

Políticament, des del diari santanderí La Región, en García Venero va defensar cap al 1927 la formació d'un «Partit Provincialista», sense èxit. Posteriorment va treballar en altres diaris,[1] com ara a Arriba,[2] òrgan oficial del partit falangista, al costat del José Antonio Primo de Rivera, durant la Segona República[1]. Al juny de 1936 va estar al capdavant de la publicació clandestina Solidaridad Nacional, editada a Barcelona.[3] Després de l'esclat de la Guerra Civil, va passar a dirigir durant algun temps el diari falangista Amanecer de Saragossa,[4] i amb el pseudònim Tresgallo de Souza va contribuir a difondre l'expressió «rojo-separatista»[5].

Segons en Paul Preston hauria tingut intenció de muntar una campanya internacional per impedir l'execució de José Antonio Primo de Rivera, a la qual Francisco Franco suposadament s'hauria negat.[6]

En García Venero va ser admirador de l'Azorín[7] i va escriure biografies de Víctor Pradera,[8] Francisco de Paula Rius i Taulet,[9] Francisco Cambó,[10] Santiago Alba,[11] Melquíades Álvarez,[12] Alfonso XII,[13] Joaquín Fanjul,[14] Eduardo Dato[15] o Torcuato Luca de Tena,[16] entre unes altres. La seva obra Falange a la guerra d'Espanya: La Unificació i Hedilla, sobre el falangista Manuel Hedilla, es va veure acompanyada d'una rèplica de l'Herbert Rutledge Southworth titulada Anti-Falange. Estudi crític de Falange a la guerra d'Espanya de M. García Venero, que pretenia refutar alguns punts de vista. Ambdós treballs van ser publicats el 1967 per l'editorial Ruedo Ibérico.[17] [18]

Ideològicament ha estat descrit com a feixista,[19] falangista[19] i franquista,[1] si bé en els tres casos caldria afegir «crític», «dissident» o «heterodox». Potser en aquest sentit es pot entendre l'astorament davant la campanya de Catalunya: [20]

"Podia escoltar-se amb freqüència en uns certs mitjans l'afirmació que Catalunya hauria de ser sembrada de sal. S'arriba a uns nivells tan alts de xenofòbia que ha de ser el propi general Franco qui emeti una ordre per a atallar el genocidi que s'estava cometent"[21]

Valorat per autors coetanis com l'Azorín,[22] el Melcior Fernández Almagro,[9] o en Gonzalo Fernández de la Mora, [24] altres autors més contemporànies es mostren més crítics: José Manuel Cuenca Toribio afirma que va ser un prolífic escriptor, però «poca cosa veritablement útil s'extraurà dels seus animosos llibres»;[25] Ignacio Olábarri Gortázar el descriu com un escriptor del règim «no professional de la Història»,[26] i segons el Diccionari Akal d'Historiadors espanyols contemporanis, de Gonzalo Pasamar i Ignacio Peiró, les seves obres estaven caracteritzades per una «gran debilitat de l'aparell crític i per la imprecisió».[27]

García Venero morí a Madrid el 12 de febrer de 1975.[1]

Obres modifica

  • Víctor Pradera, guerriller de la unitat, Editora Nacional (1943).[28]
  • Rius i Taulet, 20 anys de Barcelona, Editora Nacional, Madrid (1943).[9]
  • Història del nacionalisme català, 1793–1936, Editora Nacional, Madrid (1944).[16]
  • Història del nacionalisme basc, 1793–1936, Editora Nacional, Madrid (1945).[16]
  • Història del parlamentarisme espanyol (1946).[29]
  • Vida de Cambó, prologat per Gregorio Marañón (1952).[30]
  • Antonio Maura (1907-1909) (1953).[16]
  • Melquíades Álvarez: Història d'un liberal, Editorial Alhambra (1954).[31]
  • Història de les Internacionals a Espanya (1958).[32]
  • Testimoni a Algèria, Edicions del Moviment (1958).[33]
  • Alfons dotze. El Rei sense ventura, Edicions SCL, Madrid (1960).[13]
  • Història dels moviments sindicalistes espanyols, Edicions del Moviment, Madrid (1961).[34]
  • Torcuato Luce de Tena i Álvarez-Ossorio, una vida al servei d'Espanya (1961).[16]
  • Canàries. Biografia de la regió atlàntica (1962).[35]
  • Santiago Alba, monàrquic de raó, Aguilar, Madrid (1963).[11]
  • El general Fanjul, Madrid a l'Alçament nacional, Edicions Cid, Madrid (1967).[14]
  • Falange a la guerra d'Espanya: La Unificació i Hedilla, Rodo Ibèric (1967).[36] [18]
  • Història del nacionalisme basc (Edició definitiva), Editora Nacional, Madrid (1968).[37]
  • Eduardo Dato. Vida i sacrifici d'un governant conservador, Diputació Foral d'Àlaba, Vitòria (1969).[15]
  • Història de la unificació, Distribucions Madrilenyes, Madrid (1970).[38]
  • Testimoniatge de Manuel Hedilla, Edicions Acervo (1972).[39]
  • Madrid, juliol de 1936, Edicions Tebes, Madrid (1973).[40]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pasamar Alzuria i Peiró Martín, 2002, p. 284-285.
  2. ↑ González Calleja, 2012.
  3. ↑ Garitaonaindía Garnacho et al., 1990, p. 496.
  4. ↑ Sepúlveda Sauras, 2005, p. 296.
  5. ↑ Vilanova i Vila-Abadal, 1998, p. 139-141.
  6. ↑ Preston, 2007, p. 188.
  7. ↑ Llorens García, 1999, p. 54, 94-95.
  8. ↑ Fernández Almagro 1943 ; Azorín 1943.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Fernández Almagro, 1944, p. 33.
  10. ↑ Fernández Almagro, 1952, p. 21.
  11. ↑ 11,0 11,1 Fernández Almagro, 1963, p. 33.
  12. ↑ ABC 1954 ; Riquer i Permanyer 2012.
  13. ↑ 13,0 13,1 Mercader Riba, 1962, p. 457.
  14. ↑ 14,0 14,1 Fernández de la Mora, 1967, p. 23, 25.
  15. ↑ 15,0 15,1 Alzaga Villaamil, 1980, p. 277.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 Altabella, 1988, p. 38.
  17. ↑ Payne 2014 ; Southworth 1967.
  18. ↑ 18,0 18,1 Entrevista de Julián Antonio Ramírez Hernando a Herbert Rutledge Southworth. «Entrevista a Herbert R. Southworth sobre el libro La falange en la guerra de España. La unificación y Hedilla». Radio París, 1967.
  19. ↑ 19,0 19,1 Rodríguez Puértolas, 2008, p. 132-495.
  20. ↑ Lorenzo Lacruz, Juan. «Las masacres de la guerra civil española y su tratamiento historiográfico» (en castellà). [Consulta: 2022].
  21. ↑ Podía oírse con frecuencia en ciertos medios la afirmación de que Cataluña debería ser sembrada de sal. Se llega a unos niveles tan altos de xenofobia que ha de ser el propio general Franco quien emita una orden para atajar el genocidio que se estaba cometiendo.
  22. ↑ Azorín, 1943, p. 3.
  23. ↑ Fernández de la Mora, 1967, p. 25.
  24. ↑ En una crítica a su biografía del general Fanjul.[23]
  25. ↑ Cuenca Toribio, 2003, p. 263-264.
  26. ↑ Olábarri Gortázar, 1986, p. 34-35.
  27. ↑ Pasamar Alzuria i Peiró Martín, 2002, p. 285.
  28. ↑ Fernández Almagro 1943, p. 11 ; Azorín 1943, p. 3; ABC 1943, p. 13.
  29. ↑ Fernández Almagro, 1946, p. 31.
  30. ↑ Fernández Almagro 1952, p. 21 ; Riquer i Permanyer 2012.
  31. ↑ ABC, 1954, p. 53.
  32. ↑ Roberts 1958 ; Olábarri Gortázar 1986, pp. 34-35.
  33. ↑ ABC, 1958, p. 105.
  34. ↑ ABC 1962, p. 64 ; Olábarri Gortázar 1986, pp. 34-35.
  35. ↑ Álvarez, 1962, p. 83.
  36. ↑ Altabella 1988 ; Southworth 1967; Ruipérez 1980, p. 257;Payne 2014.
  37. ↑ ABC, 1968, p. 74.
  38. ↑ Ruipérez, 1980, p. 257.
  39. ↑ González Calleja 2012 ; Vázquez Dodero 1976, p. 67.
  40. ↑ Ruipérez, 1980, p. 255.

Bibliografia modifica

S.C.L. - Madrid, 1960. - 282 p. (21 x 15,5). 100 ptas]». Índice Histórico Español. Universitat de Barcelona, 8, 35, 1962, pàg. 457. ISSN: 0537-3522.


  A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Maximiano García Venero
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Maximiano_García_Venero&oldid=33396108»