Notació multi-índex

La notació multi-índex és una notació matemàtica que simplifica les fórmules utilitzades en el càlcul multivariable, les equacions diferencials parcials i la teoria de les distribucions, generalitzant el concepte d’un índex enter en una N-pla ordenada d’índexs.

Definició i propietats bàsiques modifica

Un índex múltiple n- dimensional és una n - tupla

 

de nombres enters no negatius (és a dir, un element del conjunt n - dimensional de nombres naturals, denotat  ).

Per a índexs múltiples   i   es defineix:

Suma i diferència per components
 
Ordre parcial
 
Suma de components (valor absolut)
 
Factorial
 
Coeficient binomial
 
Coeficient multinomial
 

on   .

Potència
  .
Derivada parcial d’ ordre superior
 

on   (vegeu també 4 gradients). De vegades la notació   també s’utilitza.[1]

Algunes aplicacions modifica

La notació multi-índex permet l'extensió de moltes fórmules des del càlcul elemental fins al cas multivariable corresponent. A continuació en detallem alguns exemples. En tot el següent,   (o  ),  , i   (o  ).

Teorema multinomial
 
Teorema multi-binomial
 

Tingueu en compte que, atès que x+y és un vector i α és un índex múltiple, l'expressió de l'esquerra és curta per (x1+y1)α1...(xn+yn)αn .

Fórmula de Leibniz

Per a funcions fluixes f i g

 
Sèrie de Taylor

Per a una funció analítica f en n variables es té

 

De fet, per a una funció prou suau, tenim l' expansió similar de Taylor

 

on l'últim terme (el que queda) depèn de la versió exacta de la fórmula de Taylor. Per exemple, per a la fórmula de Cauchy (amb resta integral), s'obté

 
Operador diferencial parcial

Un operador diferencial parcial d'ordre N lineal formal en n variables s'escriu com

 
Integració per parts

Per a funcions fluides amb suport compacte en un domini limitat   un té

 

Aquesta fórmula s’utilitza per a la definició de distribucions i derivats febles.

Un teorema d’exemple modifica

Si   són multiíndexs i  , doncs

 

Demostració modifica

La demostració es desprèn de la regla de potència per a la derivada ordinària ; si α i β són a {0, 1, 2, . . .}, doncs

 

Suposem  ,  , i  . Llavors tenim això

 

Per a cada i de {1, . . ., n }, la funció   només depèn de  . A l’anterior, cada diferenciació parcial   per tant, es redueix a la diferenciació ordinària corresponent  . Per tant, de l'equació (1) se’n desprèn   s'esvaeix si α i > β i per almenys un i a {1, . . ., n }. Si no és el cas, és a dir, si αβ com a índexs múltiples, doncs

 

per cada   i. el teorema segueix.  

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. Reed, M. Methods of Modern Mathematical Physics: Functional Analysis I. Revised and enlarged. San Diego: Academic Press, 1980, p. 319. ISBN 0-12-585050-6. 
  • Aquest article incorpora material derivat d'un índex múltiple d'una potència a PlanetMath, que està llicenciat sota la llicència Creative Commons Reconeixement / Compartir-Igual.