Hi varen participar 140 jugadors dividits en 25 equips, formats cadascun per quatre taulers; cada equip podia disposar de fins a dos suplents. Els equips es varen dividir en tres grups de vuit o nou components; els primers tres classificats de cada grup es varen classificar per la final per les medalles, mentre que els següents tres classificats jugaren una Final "B" i els restants una Final "C". Fou la primera participació de la Unió Soviètica.
Als primers dos grups no hi va haver massa lluita; Àustria era molt més feble que abans de la guerra, i fins i tot l'RDA, tot i que acabà quarta, ho va fer amb cinc punts menys que Iugoslàvia (tercera). Al tercer grup, la Unió Soviètica no va perdre cap partida, mentre que Finlàndia, els Estats Units i els Països Baixos es disputaven els dos darrers llocs classificatoris. A la penúltima ronda, encara, els Països Baixos perderen amb Israel, que no podria depassar Finlàndia per classificar-se al seu torn per a la final.
A la taula següent, cada columna representa un grup; en negreta hi ha els equips classificats per a la final, en cursiva aquells que disputaren la Final B.
La Final estigué composta per nou equips; com que cadascun tenia una ronda de descans, la tendència a la classificació no estava massa clara. La Unió Soviètica es trobava en el sisè lloc després de quatre rondes, a tres punts i mig de Iugoslàvia, que anava al capdavant. Tres rondes més tard, tot i un empat doble amb Hongria i Txecoslovàquia, eren tercers, a dos punts i mig de Iugoslàvia, a la qual van superar la següent ronda en guanyar 3,5-0,5 contra la RFA, i Iugoslàvia, tot i superar els Estats Units a l'última ronda, va haver de conformar-se amb la medalla de bronze, després d'haver estat superat per l'Argentina.
La Unió Soviètica i l'Argentina també van guanyar quatre de les medalles d'or individuals (dues per banda); Txecoslovàquia, tot i que comptava amb només quatre jugadors, va reeixir en obtenir el quart lloc mercès principalment a la gran actuació de Kottnauer al quart tauler (12,5/15).[2]