Oliver Cromwell

polític i militar anglès

Oliver Cromwell (Huntingdon, Regne d'Anglaterra, 27 d'abril de 1599 - Londres, 3 de setembre de 1658) fou un líder polític i militar anglès. Va convertir Anglaterra en una república anomenada Mancomunitat d'Anglaterra (en anglès, Commonwealth of England).

Infotaula de personaAltesa Modifica el valor a Wikidata
Oliver Cromwell

Oliver Cromwell retratat per Samuel Cooper l'any 1656. (1656) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement25 abril 1599 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Huntingdon (Regne d'Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 setembre 1658 (Julià) Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Palau de Whitehall (Commonwealth d'Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortCauses naturals Modifica el valor a Wikidata (Malària Modifica el valor a Wikidata)
Sepulturaabadia de Westminster Modifica el valor a Wikidata
Lord Protector
16 desembre 1653 – 3 setembre 1658
Canceller de la Universitat d'Oxford
1650 – 1657
Membre del Parlament d'Anglaterra
1640 – 1649
Membre del Parlament d'Anglaterra
1628 – 1629
Membre del Parlament d'Anglaterra de 1642-1648
Membre del Parlament d'Anglaterra de 1648-1653
Membre del Parlament d'Anglaterra de 1628-1629

Circumscripció electoral: Huntingdon
Membre del Parlament d'Anglaterra de 1653
Membre del Parlament d'Anglaterra de 1640-1642

Circumscripció electoral: Cambridge
Membre del Parlament d'Anglaterra de l'abril de 1640

Circumscripció electoral: Cambridge
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsOld Ironsides
ReligióCongregacionalisme i puritanisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióSidney Sussex College Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballAgricultura Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciócap militar, agricultor, polític, oficial de l'exèrcit Modifica el valor a Wikidata
Activitat1643 Modifica el valor a Wikidata –
PartitPartit Whig anglès Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
LleialtatRoundhead
Branca militarAssociació Oriental (1643–1645); Nou Exèrcit Model (1645–1646)
Rang militarCoronel (1643–1644); Tinent General de Cavalls (1644–1645); Tinent General de Cavalleria (1645–1646)
Comandant de (OBSOLET)Cambridgeshire Ironsides (1643–bef. 1644); Eastern Association (bef. 1644–1645); Nou Exèrcit Model (1645–1646)
ConflicteGuerra Civil Anglesa, batalla de Naseby, batalla de Preston, batalla de Dunbar, batalla de Worcester, batalla de Marston Moor, batalla de Langport, batalla de Gainsborough i segona batalla de Newbury Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius
Família
CònjugeElizabeth Cromwell (1620–) Modifica el valor a Wikidata
FillsRichard Cromwell, Henry Cromwell, Frances Cromwell, Robert Cromwell, Elizabeth Claypole, Bridget Cromwell, Mary Cromwell, Oliver Cromwell Modifica el valor a Wikidata
ParesRobert Cromwell Modifica el valor a Wikidata  i Elizabeth Steward Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata

Musicbrainz: 3f05a6ce-cb6f-41a4-b322-1267ef068707 Find a Grave: 6164 Modifica el valor a Wikidata

Durant els quaranta primers anys de la seva vida no va ser més que un noble terratinent, però va pujar de forma meteòrica fins a comandar el Nou Exèrcit Model i a la llarga, imposar el seu lideratge sobre Anglaterra, Escòcia i Irlanda com a Lord Protector, des del 16 de desembre de 1653, fins al dia de la seva mort. Des de llavors s'ha convertit en una figura molt controvertida en la història anglesa: per a alguns historiadors com David Hume i Christopher Hill, no és més que un dictador regicida; per a altres, com Thomas Carlyle i Samuel Rawson Gardiner, és un heroi de la lluita per la llibertat.

La seva carrera és plena de contradiccions. Va ser un regicida que es va qüestionar si havia o no d'acceptar la corona per a si mateix, i finalment va decidir no fer-ho, però va acumular més poder que el mateix Carles I d'Anglaterra. Va ser un parlamentari que va ordenar als seus soldats dissoldre parlaments. Fanàtic religiós seguidor del cristianisme protestant, les seves campanyes de conquesta d'Irlanda i d'Escòcia van ser brutals fins i tot per als cànons de l'època, ja que considerava que combatia amb heretges. Sota el seu comandament, el Protectorat va defensar la llibertat de culte i de consciència, però va permetre que els blasfems fossin torturats, a més de perseguir cruelment els catòlics. Es va mostrar a favor del criteri d'equitat en la justícia, però va tancar aquells que van criticar la seva política d'incrementar els impostos sense el permís del Parlament d'Anglaterra.

Els seus admiradors el citen com un líder fort, estabilitzador i amb sentit d'Estat, que es va guanyar el respecte internacional, va enderrocar la tirania i va promoure la república i la llibertat. Els seus crítics el consideren un hipòcrita obertament ambiciós que va trair la causa de la llibertat, va imposar un sistema de valors purità i va mostrar un escàs respecte cap a les tradicions del país. Quan els monàrquics van tornar al poder, el seu cadàver va ser desenterrat, penjat de cadenes i decapitat, i el seu cap exposat durant anys per a escarni públic.

Primers anys modifica

Oliver Cromwell descendia de Catherine Cromwell (nascuda cap 1482), una germana gran de l'estadista de l'època Tudor, Thomas Cromwell. Catherine estava casada amb Morgan ap Williams, fill de William ap Yevan de Gal i Joan Tudor. L'arbre familiar seguia amb Richard Cromwell (1500-1544), Henry Cromwell (1524 † 6 de gener de 1603), i el pare d'Oliver, Robert Cromwell (1560-1617), que es va casar amb Elizabeth Steward o Stewart (1564-1654) el 25 d'abril de 1599, fou el dia del naixement d'Oliver.

Hi ha registres del seu baptisme i pas per l'escola de gramàtica de Huntingdon. Posteriorment es va traslladar al Sidney Sussex College (Cambridge), un centre acabat de fundar i amb un ideari fortament purità. El va abandonar sense graduar-se el juny de 1617, immediatament després de la mort del seu pare. Els seus primers biògrafs afirmaven que va assistir també al Lincoln's Inn, però no es conserven registres ni proves documentals d'aquesta estada en els seus arxius. És probable que tornés a la seva llar a Huntingdon, ja que amb la seva mare vídua i els seus set germanes solteres, es necessitava la seva presència per fer-se càrrec de la família.

L'esdeveniment principal en la dècada de 1620 va ser el seu matrimoni amb Elizabeth Bourchier el 22 d'agost de 1620. Van tenir set fills: el seu successor, Richard Cromwell fou el tercer. El sogre de Cromwell, Sir James Bourchier, era un mercader de Londres amb extenses propietats rurals a Essex i fortes connexions amb famílies puritanes de la zona. El matrimoni va posar a Cromwell en contacte amb Oliver St John i altres membres destacats de la comunitat comercial de Londres, i més important, en l'àmbit d'influència dels Earls de Warwick. La seva pertinença a aquesta xarxa de contactes seria crucial en l'èxit de la seva futura carrera política i militar. No obstant això, en aquest moment històric hi ha poca constància de la religió que professava.

La seva carta el 1626 a Henry Downhall (un ministre arminià) suggereix que en aquestes dates, encara no estava influenciat pel puritanisme radical. No obstant això, hi ha evidències que va passar per un període de crisi personal a final de la dècada de 1620 i principi de la de 1630. I va demanar tractament per al valde melancolicus (depressió) el doctor Theodore Mayerne de Londres el 1628. També es va veure implicat en una baralla entre la gent de Huntingdon, iniciada amb motiu d'una nova carta de drets del poble, com a resultat de la qual va ser requerit en presència del Privy Council el 1630.

El 1631 va vendre la major part de les seves propietats a Huntingdon, possiblement com a resultat de la disputa abans esmentada i es va mudar a una granja a St Ives (Cambridgeshire). El canvi de residència va suposar un remarcable retrocés en la seva posició social, i sembla haver tingut un important impacte emocional i espiritual. En una carta de 1638, dona una narració de la seva conversió, i de com després d'haver estat «el cap dels pecadors», havia estat cridat a romandre entre «la congregació dels primers nascuts» En 1638 Cromwell ja és, sense cap mena de dubte, un purità compromès i fermament associat amb la visió independent de llibertat religiosa per a tots els protestants. També hi havia establert importants llaços amb famílies prominents del moviment de reforma religiosa a Essex i Londres. Sota la seva pròpia perspectiva, havia travessat un període de crisi gràcies a la providència divina.

Membre del Parlament: 1628-1629 i 1640-1642 modifica

Cromwell va ser elegit membre de la Cambra dels Comuns (la cambra baixa del Parlament d'Anglaterra) com a diputat per Huntingdon al Parlament de 1628 fins al 1629, sota el patrocini de la família Montagu. Va deixar poca impressió en el mateix, els registres del parlament són raonablement complets, i només mostren una intervenció seva, contra el bisbe arminià Richard Neil, que a més va ser pobrament rebuda.

Carles I d'Anglaterra va dissoldre el Parlament el 1629, i va governar sense el mateix durant els següents onze anys. Empès per la necessitat urgent de fons amb què pal·liar el desastre financer causat per la repressió de la revolta escocesa, coneguda com la Guerra dels bisbes, es va veure obligat a convocar de nou al Parlament el 1640 per demanar-los la legitimació de nous impostos.

Igual que el 1628, és molt probable que Cromwell, diputat per Cambridge, deuria la seva elecció al patrocini d'altres. Això explicaria, entre altres coses, que en la primera setmana de vida del nou Parlament la dediqués a presentar una petició per l'alliberament de John Lilburn, que en aquells moments s'havia convertit en un màrtir purità després de ser arrestat per la importació de tractats religiosos des d'Holanda. En qualsevol cas, durant els dos primers anys del nou Parlament, Cromwell va estar íntimament lligat al grup d'aristòcrates, pertanyents a la Cambra dels Lords, amb els que havia estat relacionat en la dècada de 1630, com els Earls d'Essex, Warwick i Bedford, així com Vescomte de Saye i Sele.

Aquest grup tenia com a objectiu principalment la reforma religiosa, el control de l'executiu per part de parlaments regularitzats, i l'extensió moderada de la llibertat de consciència. Per exemple, el maig de 1641, Cromwell, va promoure la segona lectura de la Llei de Parlaments Anuals, i dos anys més tard va tenir un paper principal en l'esborrany de la Llei de Rama i Rayce per l'abolició de l'episcopat.

Comandant militar: 1642 - 1646 modifica

 
Retrat, per Samuel Cooper.

El fracàs en la resolució dels temes en disputa al Parlament va desembocar en un conflicte armat entre els parlamentaris i els reialistes en la tardor de 1642. Els suports al Parlament tendien a estar concentrats a Londres, al sud-est del país i les terres centrals, mentre que els reialistes es concentraven al nord, l'oest i Gal·les.

Abans d'unir-se a l'exèrcit del parlament, Cromwell comptava només amb la seva pertinença a les bandes armades de la milícia local del comtat com tota experiència militar. Comptant amb 43 anys, va reclutar un esquadró de cavalleria a Cambridgeshire després interceptar un carregament de plata procedent de les escoles de Cambridge per al rei. L'esquadró es va convertir en el regiment d'ironsides l'hivern de 1642 a 1643, formant part de l'Associació de l'Est sota el comandament de Edward Montagu, duc de Manchester. Cromwell va adquirir experiència i victòries en una sèrie d'accions victorioses a Ànglia de l'Est com la batalla de Gainsborough al juliol de 1643.[1] i després a la batalla de Marston Moor i a la segona batalla de Newbury.

La seva experiència a Newbury el va portar a una forta disputa amb el duc de Manchester, a qui considerava molt poc entusiasta en la seva conducció de la guerra. Manchester més tard va acusar Cromwell de reclutar gent de «baixa condició» a l'exèrcit, al que aquest li va replicar: "Si es tria a homes honestos i temorosos de Déu per ser capitans, els homes honestos els seguiran ... Prefereixo un capità vestit de manera humil que sàpiga pel que lluita i estimi allò que sap, abans que un dels que vostè diu gentilhomes i que no és res més que axó. "Després que el Parlament acceptés la Self-Denying Ordinance (que eliminava a membres del Parlament com Manchester de la línia de comandament però que no va afectar el mateix Cromwell), es va acceptar també que l'exèrcit fos «remodelat», sota una estructura més nacional, reemplaçant les antigues associacions d'unitats per comtats.

El juny de 1645 va finalitzar la formació del Nou Exèrcit Model, amb Sir Thomas Fairfax al capdavant, i Cromwell com a segon amb el rang de tinent general de cavalleria. Va liderar amb gran èxit les seves unitats a la batalla de Naseby. I va prendre part també en els setges de Bridgwater, Sherborne, Bristol, Devizes, i Winchester, i va passar la primera meitat de 1646 eliminant els focus de resistència que quedaven a Devon i Cornualla.

Cromwell no tenia formació teòrica en tàctiques militars, i seguia la pràctica bàsica general de dividir la seva cavalleria en tres files i carregar amb ella. Aquest mètode es basava molt més en la potència d'impacte que en la potència de foc. Per tant, la força de Cromwell com a líder militar radicava principalment en la seva habilitat instintiva per liderar i entrenar els seus homes, i en la seva pròpia força moral. En una guerra executada principalment per aficionats, aquestes dues característiques eren molt significatives, i sens dubte van contribuir a la disciplina mostrada per la cavalleria de Cromwell.

Política: 1647 - 1649 modifica

 
Mitja corona britànica amb l'efígie d'Oliver Cromwell, 1658. En la inscripció es llegeix OLIVAR.DGRP.ANG. SCO.ET.HIB & cPRO (OLIVARIUS DEI Gratia REIPUBLICÆ ANGLIÆ SCOTIÆ ET HIBERNIÆ ET CETERA PROTECTOR), que significa «Oliver, per la Gràcia de Déu Protector de la Mancomunitat d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda etcètera". El fragment «ET CETERA» es refereix a les reivindicacions angleses al tron de França, a les que ni tan sols Cromwell estava preparat per renunciar.

El febrer de 1647 va patir una malaltia que el va deixar fora de la vida política durant més d'un mes. Per quan s'havia recuperat, els parlamentaris estaven dividits pel problema del rei. Una majoria a les dues cambres intentava forçar un acord que liquidés monetàriament i llicències a l'exèrcit d'Escòcia, desbandant el Nou Exèrcit Model, i que restablís a Carles I a canvi d'un posicionament presbiterià del país respecte a l'església. No obstant això, la creença de Cromwell en la llibertat de consciència i de congregació, els va obligar a rebutjar el model escocès de presbiterianisme, que amenaçava reemplaçar una jerarquia autoritària per una altra. El Nou Exèrcit Model, es va oposar a aquests canvis, però la Cambra dels Comuns va declarar il·legal aquesta oposició. Durant el maig de 1647, Cromwell va ser enviat al quarter general de l'exèrcit, a Saffron Walden, per negociar amb ells, però no va aconseguir cap acord. El juny de 1647, un esquadró de cavalleria sota el comandament de George Joyce, va treure al rei de la presó en què el mantenia el Parlament. Encara que se sap que Cromwell s'havia reunit amb Joyce el 31 de maig, és impossible saber amb certesa quin va ser el seu paper exacte en l'incident.

Cromwell i Henry Ireton publicaren un manifest, el «Heads of Proposals», destinat a establir els poders de l'executiu, assentar parlaments elegits de forma regular, i restablir un acord episcopalià no obligatori. Molts membres de l'exèrcit, com els anivelladors liderats per John Lilburn, pensaven que era insuficient, el que va dur a tensos debats de Putney durant la tardor de 1647 entre Cromwell, Ireton i l'exèrcit. Els Debats de Putney van acabar sense cap resolució, i els debats, així com la fuga de Carles I de Hampton Court el 12 de novembre, possiblement enduriren la resolució de Cromwell contra el rei. La incapacitat d'arribar a un acord polític amb el rei va conduir finalment a la Segona Guerra Civil Anglesa el 1648. Carles I d'Anglaterra va aprofitar la desviació de l'atenció de si mateix per negociar el 28 de desembre de 1647 un tractat secret amb els escocesos, prometent novament una reforma de l'església.[2] Sota l'acord, anomenat "Compromís", els escocesos es van comprometre a envair Anglaterra en nom de Carles i restaurar-lo al tron.[3] L'estiu de 1648 es va produir una sèrie d'aixecaments reialistes a Anglaterra i una invasió escocesa, que les forces lleials al Parlament van suprimir ràpidament.[2] A la batalla de Preston, Cromwell, com a comandant en cap per primera vegada en una gran batalla, va aconseguir una brillant victòria contra els aliats escocesos del rei entre el 17 i el 19 d'agost.[4]

Durant 1648, les cartes i discursos de Cromwell es van omplir d'imatgeria bíblica, en gran part meditacions sobre el significat de passatges particulars. Per exemple, després de la batalla de Preston, l'estudi dels Salms 17 i 105 el va portar a dir al Parlament que «aquells que són implacables i no paren d'assolar la terra seran ràpidament destruïts i expulsats d'ella». En una carta a Oliver St John el setembre de 1648, li urgeix a llegir Isaïes - 8, on el regne cau i només els fidels sobreviuen. Aquesta carta suggereix que va ser la fe de Cromwell, i no un interès en les polítiques radicals, juntament amb la decisió del Parlament d'entaular negociacions amb el rei en el Tractat de Newport, el que el va portar a creure que Déu mateix parlava en contra tant del Parlament com del Rei com autoritats legals. Per Cromwell, l'exèrcit era ara l'instrument escollit per Déu. L'episodi és una mostra de la ferma creença de Cromwell al providencialisme, és a dir, la creença que Déu mateix estava intervenint en els assumptes mundans a través de les accions de «persones escollides» (que Déu havia «proveït» per aquest fi). Cromwell creia, durant les guerres civils, que ell mateix era una d'aquestes persones, i interpretava les victòries com indicacions de l'aprovació de Déu als seus actes, així com les derrotes eren signes que Déu desitjava dirigir-lo en una altra direcció. El desembre de 1648, els membres del Parlament que desitjaven seguir negociacions amb el rei van veure tallat el pas per un esquadró de soldats liderat pel coronel Thomas Pride, un episodi que va ser aviat conegut com la Purga de Pride. Els membres restants del que a partir d'aleshores seria conegut com el Parlament Gropa (Rump Parliament) van acordar que Carles I havia de ser jutjat per traïció. Es va establir una cort, i la pena de mort de Carles va ser finalment signada per 59 dels seus membres. Carles va ser executat el 30 gener 1649

 
Pamflet holandès imprès anònimament atacant la decapitació de Carles I, mostrant Thomas Fairfax sostenint el cap tallat del rei

El 1649 començà el judici contra Carles. Al final del judici, els 59 comissaris (jutges), incloent-hi Cromwell, van declarar Carles I d'Anglaterra culpable d'alta traïció com a "tirà, traïdor, assassí i enemic públic".[5] La seva decapitació va tenir lloc en un cadafal davant de la Casa del Banquet del Palau de Whitehall el 30 de gener de 1649,[6] sent la primera vegada que un monarca és executat de forma pública en la història d'occident. Després de la Restauració el 1660, nou dels regicides supervivents que no vivien a l'exili van ser executats i la majoria dels altres van ser condemnats a cadena perpètua.[7] S'aconseguí dissoldre la monarquia i la cambra dels Lords, i aquell mateix any es formà la Commonwealth d'Anglaterra, una república. Oliver Cromwell era un terratinent acomodat, la seva família va comprar terres a l'Església i a més la seva àvia era una noble veneciana molt rica. Cromwell era un fervent purità i un home enèrgic. Una vegada formada la "Commonwealth" aquest sistema acaba sent autoritari on ell és anomenat "Lord Protector" com a càrrec vitalici, per molts historiadors es tracte d'un rei republicà.

Cromwell com tenia un exèrcit de 30.000 homes necessitava liquiditat pel que va decidir imposar uns imposts regulars, cosa que no va agradar a la població. Va Intentar controlar l'administració territorial deixant de costat als gentry. Va dividir el país en 11 demarcacions governades cadascuna d'elles per un general. El que volia Cromwell és que les antigues oligarquies col·laboressin amb els generals, aquest govern però no va ser molt eficaç, ja que els van fer boicot. Cromwell tenia desconfiança de la burgesia i dels gendry. Tampoc tindrà el suport dels diggers i els levellers que tot i ajudar amb la revolució van ser desplaçats del poder, sobretot els primers. A la primavera de 1649, les tropes parlamentàries impagades a Gal·les van canviar de bàndol fins que el coronel Thomas Horton va derrotar els rebels reialistes a la batalla de St Fagans el 8 de maig,[8] i finalment els líders rebels es van rendir a Oliver Cromwell l'11 de juliol després del setge de Pembroke.[9] Thomas Fairfax va derrotar un aixecament reialista a Kent a la batalla de Maidstone l'1 de juny i va continuar dirigint-se al nord per reduir Essex on Charles Lucas havia aixecat els reialistes en gran nombre. Fairfax aviat va conduir l'enemic a Colchester, però el seu primer atac a la ciutat va rebre una repulsa i va haver d'establir un llarg setge.[10]

Els mesos següents Cromwell va estar ocupat en els preparatius per la invasió d'Irlanda. Després de la repressió dels motins anivelladors a Andover (Hampshire) i Burford, Cromwell va partir des de Bristol cap Irlanda a la fi de juliol.

Campanya a Irlanda: 1649 - 1650 modifica

 
Cromwell a Dunbar, per Andrew Carrick Gow

Cromwell va liderar la invasió parlamentària d'Irlanda de 1649 a 1650, amb dos objectius simultanis: eliminar l'amenaça militar contra la Mancomunitat Anglesa plantejada per l'aliança entre els catòlics de la Confederació Irlandesa i els reialistes anglesos (signada el 1649), i castigar els irlandesos per la seva revolta de 1641. El Parlament anglès feia temps que planejava la reconquesta d'Irlanda, i ja havia enviat una força d'invasió el 1647, sense èxit. La invasió de Cromwell de 1649, però, era molt més gran, i amb la guerra civil a Anglaterra ja finalitzada, podia rebre reforços i subministraments amb regularitat. L'estiu de 1649, l'aliança Reialista-irlandesa era considerada la més gran amenaça amb la qual s'enfrontava la Mancomunitat.

Els caps irlandesos consideraven a les seves forces de menys poder que les angleses, de manera que en comptes de presentar batalla en camp obert (l'especialitat de Cromwell, per l'ús de cavalleria) van fer servir diverses fortaleses com a refugi. Cromwell va inventar una tàctica simple però efectiva (pròpia d'ell), atacava amb l'artilleria les muralles de les fortaleses (en la Irlanda de l'època, poques fortaleses podien resistir atacs de canons) en dos punts simultàniament per dividir les forces enemigues fins a trencar les muralles i atacar amb la infanteria fins a prendre la plaça.

La campanya que va emprendre va tenir una durada de nou mesos, i va resultar tan efectiva com curta, encara que no va acabar amb la guerra a Irlanda. Abans de la invasió, les forces parlamentàries només mantenien enclavaments a Dublín i Derry. Quan Cromwell va abandonar l'illa, controlaven la major part de les zones est i nord del país. Després del seu desembarcament a Dublín el 15 d'agost de 1649 (que tot just acabava de ser assegurat pel Parlament en la recent batalla de Rathmines), Cromwell va prendre els ports fortificats de Drogheda i Wexford per tal d'assegurar les línies de subministrament des d'Anglaterra. En el setge de Drogheda, el setembre de 1649, les tropes de Cromwell massacraren a prop de 3.500 persones després de la captura del poble. Els assassinats incloïen a prop de 2.700 soldats reialistes i tots els habitants del poble que portessin armes, així com civils, presoners, i capellans catòlics.

En el saqueig de Wexford, a l'octubre, va tenir lloc una altra massacre en circumstàncies molt confuses. Mentre el mateix Cromwell estava intentant negociar els termes de la rendició, els soldats del Nou Exèrcit Model van irrompre en el poble i varen assassinar 2.000 soldats irlandesos i uns 1.500 civils. També van calar foc a la major part de la localitat. Aquestes accions encara es recorden en la memòria històrica del nacionalisme irlandès. Ambdues atrocitats no van ser excepcionals a la guerra a Irlanda iniciada el 1641, tot i que encara avui són ben recordades, en part a causa d'una campanya de desprestigi coetània per part dels reialistes per tal de presentar Cromwell com un tirà que massacrava indiscriminadament la població civil per tot arreu.

Després de la caiguda de Drogheda, Cromwell va enviar una columna cap a l'Ulster per tal d'assegurar el nord del país, i va procedir a assetjar Waterford, Kilkenny i Clonmel, al sud-est de l'illa. Kilkenny es va rendir amb condicions, així com molts altres pobles com New Ross i Carlow, però Cromwell no va aconseguir prendre Waterford, i el maig de 1650 va perdre gairebé 2.000 homes en assalts fallits abans d'aconseguir prendre el poble de Clonmel. Una de les seves grans victòries a Irlanda va ser diplomàtica més que militar: amb l'ajut de Roger Boyle, 1r Earl d'Orrery, persuadir a les tropes reialistes protestants a Cork que canviessin de bàndol i lluitessin pel Parlament. Just en aquell moment li va arribar la notícia que Carles II havia desembarcat a Escòcia i havia estat proclamat rei pel règim dels Covenanters, per la qual cosa va tornar immediatament a Anglaterra per tal de fer front a aquesta nova amenaça. Les conquestes parlamentàries a Irlanda van prosseguir durant tres anys més després de la marxa de Cromwell. Les campanyes dels seus successors, Henry Ireton i Edmund Ludlow, van consistir principalment en llargs setges de ciutats fortificades i guerra de guerrilles a les zones rurals.

Campanya escocesa: 1650-1651 modifica

 
Cromwell observa el rei Carles I

El 1649 els reialistes estaven desorganitzats a Escòcia i el seu antic líder, el marquès de Montrose estava exiliat. Carles II va animar Montrose a reunir un exèrcit de les Highlands per lluitar al bàndol realista,[11] però els covenanters escocesos, descontents amb l'execució de Carles I i temedors pel futur del presbiterianisme sota la nova Commonwealth, li van oferir la corona d'Escòcia, Carles va abandonar Montrose, que havia reunit una força mercenària a Noruega[11] i ja havia desembarcat sent derrotat a la batalla de Carbisdale el 27 d'abril de 1650. Els vencedors van capturar Montrose poc després i el van portar a Edimburg. El 20 de maig el Parlament escocès el va condemnar a mort i el va fer penjar l'endemà.[12] La visió de Cromwell dels presbiterians escocesos era molt menys hostil que la que tenia dels catòlics irlandesos, al cap i a la fi, molts d'ells havien estat els seus aliats durant la Primera Guerra Civil. Cromwell tendia a veure els escocesos com una gent «temorosa del Seu nom [el de Déu], encara que enganyats». Va fer una famosa apel·lació a l'Assemblea General de l'Església d'Escòcia, demanant que trenquessin l'error de la seva aliança amb el rei: «Us imploro, per les tripes de Crist, penseu que és possible que estigueu equivocats».

Carles II va desembarcar a Morayshire el 23 de juny de 1650[13] i va signar el Pacte Nacional de 1638 i la Lliga i Pacte Solemnes de 1643 poc després de desembarcar.[14] Amb els seus seguidors reialistes escocesos i els seus nous aliats covenanters, Carles II es va convertir en l'amenaça més gran que enfrontava la nova república anglesa.

Després de ser rebutjat el seu al·legat, les tropes veteranes de Cromwell es van disposar a envair Escòcia. En resposta a l'amenaça, Cromwell va deixar alguns dels seus tinents a Irlanda per continuar la repressió dels reialistes irlandesos i va tornar a Anglaterra,[12] arribant a Escòcia el 22 de juliol i assetjant Edimburg.[15] La campanya va anar malament, ja que els seus soldats patien una manca crònica de subministraments i aquests es van veure retardats per fortificacions sota el control de tropes escoceses liderades per David Leslie i a finals d'agost, la malaltia i l'escassetat de subministraments havien reduït el seu exèrcit, i va haver d'ordenar una retirada cap a la seva base a Dunbar. Un exèrcit escocès sota el comandament de Leslie va intentar bloquejar la retirada, però Cromwell els va derrotar a la batalla de Dunbar el 3 de setembre[16] en què van morir 4.000 soldats escocesos, 10.000 més van caure presoners i l'exèrcit de Cromwell va prendre Edimburg, i a finals d'any el seu exèrcit havia ocupat gran part del sud d'Escòcia. La victòria va ser de tal magnitud que el mateix Cromwell la va anomenar «un elevat gest de la Providència de Déu per a nosaltres i un dels més assenyalats regals que Déu ha fet a Anglaterra i la seva gent».

Al juliol de 1651, les forces de Cromwell van creuar el Fiord de Forth cap a Fife i el 20 de juliol van derrotar els escocesos a la batalla d'Inverkeithing.[17] El Nou Exèrcit Model va avançar cap a Perth permetent a Carles, al capdavant de l'exèrcit escocès, traslladar-se cap al sud a Anglaterra en un desesperat intent d'envair Anglaterra i capturar Londres mentre Cromwell es trobava ocupat a Escòcia. Cromwell va seguir Carles a Anglaterra, deixant George Monck per acabar la campanya a Escòcia. Monck va prendre Stirling el 14 d'agost i Dundee l'1 de setembre.[18] Cromwell va atrapar als reialistes a batalla de Worcester el 3 de setembre, on les forces del comandant anglès aixafaren l'últim gran exèrcit reialista escocès. Després de la seva derrota a Worcester, Carles II va marxar a l'exili durant nou anys al continent europeu, on va viure a França, les Províncies Unides i Països Baixos espanyols. Molts dels presoners escocesos capturats durant la campanya van morir de malaltia, i altres van ser enviats a colònies penals a les Barbados. En les últimes fases de la campanya escocesa, els homes de Cromwell sota el comandament de George Monck saquejaren al que en aquells dies era el poble de Dundee. Durant el període de la Mancomunitat, Escòcia va ser governada des d'Anglaterra i mantinguda sota ocupació militar mitjançant una línia de fortificacions que segellaven les serres del nord, que havien proveït de soldats als exèrcits d'Escòcia, separant de la resta del país. La pràctica del presbiterianisme va ser permesa, com ho havia estat sempre, però l'Església d'Escòcia ja no tenia el suport de les corts de justícia civils per a crear normes.

La conquesta de Cromwell, encara que no va ser precisament ben rebuda, no va deixar ni rastre de rancor a Escòcia. El govern de la Mancomunitat i el Protectorat va ser en la seva majoria pacífic i just, i no hi va haver grans confiscacions de terres o propietats. A Irlanda, en contrast, es va transferir la major part de la propietat de la terra de la població nativa d'Escots catòlics als creditors del Parlament, als colons protestants procedents d'Anglaterra i veterans del Nou Exèrcit Model. Això va crear una herència enverinada que va subsistir molt més enllà de les memòries deixades pel saqueig de Drogheda i de Wexford. Encara que no es recorda de forma extremadament favorable, el nom d'Oliver Cromwell no és rebut ni de lluny amb tant odi a Escòcia com a Irlanda.

La Mancomunitat: 1649-1653 modifica

El Parlament Gropa (Rump Parliament) modifica

 
Cromwell dissolent el Parlament el 1653

Després de l'execució del rei, es va instaurar una república coneguda com la Mancomunitat d'Anglaterra. Es va instituir un Consell d'Estat per gestionar el país, que incloïa Cromwell entre els seus membres. El seu autèntic poder provenia de l'exèrcit; Cromwell va intentar sense èxit unificar al grup original d'«Independents Reials» centrat al voltant de St John, Saye i Sele, però només St John va accedir a mantenir-se en el seu escó del parlament. Des de mitjans de 1649-1651, mentre Cromwell va estar absent en campanya, amb el rei deposat (i amb ell el factor unificador de la seva causa), les diferents faccions del parlament van començar a veure's immerses en disputes internes. A la seva tornada, Cromwell va tractar d'influir en els membres del parlament perquè establissin la data de les següents eleccions, unint als tres regnes sota una sola política i posant en marxa una església nacional tolerant. Tanmateix, el «Parlament Gropa» o Residual (Rump Parliament; la paraula anglesa rump 'copró' va adquirir en política el significat 'residual') vacil·là en l'elecció de data per a les eleccions, i encara que va posar en marxa una llibertat bàsica de consciència, no va aconseguir produir una alternativa als impostos religiosos, ni va aconseguir desmantellar altres aspectes de la situació religiosa existent. Frustrat, Cromwell va acabar dissolent el Parlament el 1653.

El Parlament de Barebone (Barebone's Parliament) modifica

Després de la dissolució del Parlament Residual, el poder va passar temporalment a un consell que va debatre sobre la forma que havia de prendre la constitució. Aquest va acceptar el suggeriment del General Thomas Harrison de formar un sanedrí de sants. Cromwell no subscrivia els punts de vista apocalíptics i Quintalmonarquistes de Harrison, que veia un sanedrí com el punt d'arrencada del regne de Jesucrist sobre la terra. Però l'atreia la idea d'una assemblea constituïda per una barreja de sectes. En el seu discurs d'inauguració d'aquesta assemblea, el 4 de juliol de 1653, Cromwell va donar gràcies a la divina providència, a la qual considerava responsable d'haver portat a Anglaterra fins a aquell punt, i d'haver-los iniciat en la seva missió divina: «Certament Déu us ha cridat a aquesta tasca mitjançant, crec, les més meravelloses provisions que mai han recaigut sobre els fills dels homes en tan curt temps.» De vegades conegut com al «Parlament dels Sants», l'assemblea va ser també coneguda com al Parlament de Barebone, en un joc de paraules utilitzant el nom d'un dels seus membres, Praise-God Barebone. Finalment, l'assemblea va rebre l'encàrrec de trobar un acord permanent constitucional i religiós. Cromwell va ser convidat a unir-s'hi, però va declinar l'oferta. No obstant això, el fracàs de l'assemblea a assolir els seus objectius va portar als seus membres a votar a favor de la seva dissolució el 12 de desembre de 1653.

El protectorat: 1653-1658 modifica

 
Caricatura Holandesa representant Oliver Cromwell com a monarca

Després de la dissolució del Parlament Barebone, John Lambert va impulsar una nova constitució coneguda com a l'Instrument de govern, molt semblant a les «Heads of Proposals» anteriors. Convertia a Cromwell en Lord Protector de per vida per aconseguir «la màxima magistratura i l'administració del govern». Tenia el poder de convocar i dissoldre parlaments, però obligat per l'Instrument a cercar el vot de la majoria per al consell d'estat. No obstant això, el poder de Cromwell estava també reforçat per la seva gran popularitat en l'exèrcit, a qui havia ampliat durant les guerres civils, i al qual prudentment va conservar després en bona forma. Cromwell va acceptar el jurament com Lord Protector el 15 de desembre de 1653.

El Primer Parlament del Protectorat es va reunir el 3 de setembre de 1654, i després d'alguns gestos inicials aprovant mesures preses inicialment per Cromwell, va començar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals. En lloc d'oposar-se a les reformes del parlament, Cromwell el va dissoldre el 22 gener 1655. Després d'un aixecament reialista dirigit per Sir John Penruddock, Cromwell (influït per Lambert) dividí Anglaterra en districtes militars governats per generals (el rang exacte era Major-General) que només responien davant seu. Els quinze generals, anomenats "governadors divins", eren imprescindibles no només per a la seguretat nacional, sinó també per la croada moral de Cromwell. No només supervisaven les forces de la milícia i les comissions de seguretat, sinó que recaptaven els impostos i asseguraven el suport al govern en les províncies angleses i Gal·leses.

Es van establir comissionats en cada comtat per assegurar la pau a la Commonwealth. Mentre alguns d'ells eren polítics de carrera, la majoria eren puritans radicals que van rebre els generals amb els braços oberts i es van embarcar en el seu treball amb entusiasme. No obstant això, els generals van durar menys d'un any. Molts els veien com una amenaça a la seva autoritat i els seus esforços reformistes. La seva posició va quedar encara més malmesa quan el Segon Parlament del Protectorat, constituït el setembre de 1656, va votar en contra d'una proposta d'impostos feta pel Major General John Desborough per tal de proveir la seva tasca de recursos financers. Finalment, però, va ser la incapacitat de Cromwell de donar suport als seus homes, sacrificant els seus oponents polítics, el que causaria la caiguda de tots ells. A més, les seves activitats entre novembre de 1655 i setembre de 1656 havien reobert les ferides de la dècada de 1640 i ampliat les antipaties cap al règim.

Durant aquest període Cromwell també es va enfrontar a desafiaments en la seva política exterior. La Primera Guerra Anglo-Holandesa, que va esclatar el 1652 contra les Províncies Unides dels Països Baixos, va ser finalment guanyada per l'almirall Robert Blake el 1654. La rivalitat comercial amb Espanya a les Índies va conduir a la guerra anglo-espanyola. Com Lord Protector estava ben al corrent de la contribució que la comunitat jueva havia protagonitzat en el desenvolupament econòmic d'Holanda, que s'havia convertit en el principal rival comercial d'Anglaterra. Això, combinat amb la tolerància de Cromwell cap al dret de culte privat per a tots els no puritans evangèlics, el va portar a aprovar el reassentament dels jueus a Anglaterra, aquesta negociació la va portar per part holandesa Menasseh Ben Israel,[19] 350 anys després de la seva expulsió per part d'Eduard I d'Anglaterra, amb l'esperança que ajudarien a accelerar la recuperació de la nació després de les guerres civils.

El 1657, el Parlament li va oferir a Cromwell la corona, com a part d'una nova modificació constitucional, creant un gran dilema a aquell que havia estat instrumental en l'abolició de la monarquia. Durant sis setmanes es va debatre entre dubtes, intentant decidir-se. Encara que l'atreia l'estabilitat que el govern guanyaria amb el càrrec, finalment, en un discurs del 13 abril 1657, va deixar ben clar que la providència divina havia parlat en contra de la figura reial: «No tractaré d'establir allò que la Providència ha destruït i llançat a la pols, i no construiré Jericó de nou.» La referència a Jericó parlava d'un moment anterior, el 1655: quan Cromwell va saber de la derrota d'una expedició contra l'illa de la Hispaniola, a les Antilles Majors, es va comparar a si mateix amb Acan, que havia aconseguit una derrota per als israelites després de portar de tornada al seu campament part del saqueig aconseguit durant la captura de Jericó.

En el seu lloc, Cromwell va ser cerimoniosament reinstaurat com Lord Protector, amb més poders dels que havia ostentat fins aleshores, al Palau de Westminster, assegut a la Cadira del Rei Eduard que havia estat traslladada de l'Abadia de Westminster especialment per a l'ocasió. L'esdeveniment en gran part imitava una coronació, usant molts dels seus símbols i faramalla, com la capa porpra amb vores d'ermini, l'espasa de justícia, i el ceptre (però sense corona ni orbe). El més notable va ser que el càrrec de Lord Protector va seguir sense ser hereditari, encara que Cromwell ara podia nomenar el seu successor. Els seus nous drets i poders van ser redactats en la «Humil petició i consell», un instrument legislatiu que va reemplaçar l'Instrument de govern. No obstant això, el mateix Cromwell es va esforçar per minimitzar el seu propi paper, i es va descriure a ell mateix com a un conestable o guardià.

Mort i execució pòstuma modifica

 
Màscara mortuòria d' Oliver Cromwell al castell de Warwick.

Es creu que Cromwell patia malària (probablement contreta durant les seves campanyes a Irlanda) i càlculs renals. El 1658 va patir totes dues malalties alhora: un rebrot sobtat de les febres provocades per la malària, seguit immediatament d'un atac de símptomes propis d'un càlcul renal. Un metge venecià va seguir la malaltia que va acabar causant la mort de Cromwell, afirmant que els seus metges personals l'estaven tractant malament, cosa que el va portar a un ràpid declivi i a la mort.[20] Sens dubte va accelerar el seu decaure la mort de la seva filla favorita, Elizabeth Cromwell, el 29 d'agost a 29 anys. Va morir a Whitehall el 3 de setembre de 1658, l'aniversari de les seves grans victòries en Dunbar i Worcester.

El va succeir com lord Protector el seu fill Richard. Encara que no estava totalment exempt d'habilitats, Richard no tenia suports ni al parlament ni en l'exèrcit, i va ser obligat a dimitir la primavera del 1659, portant el Protectorat a la seva fi. En el període immediatament posterior a la seva abdicació, el cap de l'exèrcit, George Monck, va prendre el poder durant menys d'un any, moment en què el parlament va reinstaurar a Carles II d'Anglaterra com a rei.

El 1661 el seu cos va ser exhumat de l'abadia de Westminster, i sotmès al ritual de l'execució pòstuma. El procés va tenir lloc, de forma simbòlica, el 30 de gener, la mateixa data en què es va executar a Carles I d'Anglaterra. El seu cos va ser penjat d'unes cadenes a Tyburn durant un temps, fins que finalment va ser llançat a una fossa, mentre que el seu cap decapitat, va ser exhibit a la part alta d'un pal clavat a l'entrada de l'abadia de Westminster fins a 1685. Després d'aquest any, el cap va anar canviant de mans fins a ser finalment soterrat en els terrenys del Sidney Sussex College, a Cambridge, el 1960, on Oliver havia estudiat.

En la Cultura Popular modifica

Hi ha diverses cançons i obres musicals que fan referència a Cromwell. Per exemple, el 1989, els Monty Python van publicar una cançó titulada Oliver Cromwell, una paròdia de la seva biografia. La cançó «Oliver's Army» d'Elvis Costello parla del Nou Exèrcit Model. Altres cançons són molt més crítiques: la cançó «Young Ned of the Hill», de Terry Woods i Ron Kavana (popularitzada per The Pogues) critica les accions de Cromwell a Irlanda amb les paraules:

« Et maleeixo, Oliver Cromwell, tu que vas violar la nostra mare pàtria, espero que t'estiguis podrint a l'infern pels horrors on ens vas enviar . »

En el seu àlbum You Are the Quarry del 2004, l'artista britànic Morrissey va gravar la cançó «Irish Blood, English Heart», que conté la lletra:

« He estat somiant amb un temps en què els anglesos estiguin farts dels laboristes i d'els conservadors, i escupin sobre el nom de Oliver Cromwell, i denunciïn a aquesta línia reial que encara lloen, i li lloaran per sempre. »

El personatge de Cromwell ha aparegut en moltes pel·lícules i obres de ficció. Victor Hugo va escriure una obra sobre Cromwell el 1827. El 2003, el dramaturg Steve Newman va produir Una nit amb Oliver Cromwell, en què aprofundia en la relació entre el mateix Cromwell i el Major General Thomas Harrison. L'obra es va estrenar en la «Shreeves House» a Stratford-upon-Avon, on es creu que es va allotjar Cromwell abans de la batalla de Worcester. El personatge de Cromwell ha aparegut en pel·lícules com The Moonraker (1958) interpretat per John Le Mesurier, en Witchfinder General (1968) per Patrick Wymark, en Cromwell (1970) per Richard Harris (el qual, irònicament, era irlandès) i en Matar a un rei (2003) per Tim Roth. En televisió ha estat interpretat per Peter Jeffrey en la sèrie de la BBC Per l'espasa dividits, i en el docudrama de la BBC Warts and All (2003) per Jim Carter. També és una figura important a l'òpera I Puritani (1853), de Vincenzo Bellini.

Referències modifica

  1. Young, Peter; Holmes, Richard. The English Civil War: a military history of the three civil wars 1642–1651 (en anglès). Eyre Methuen, 1974, p. 151. ISBN 9780413315601. 
  2. 2,0 2,1 Seel, Graham E. The English Wars and Republic, 1637–1660 (en anglès). Londres: Routledge, 1999, p. 64. 
  3. Emberton, Wilfrid; Young, Peter. Sieges of the Great Civil War, 1642–1646. Bell and Hyman, 1978, p. 94. ISBN 9780713519839. 
  4. Bull, Stephen; Seed, Mike. Bloody Preston: The Battle of Preston, 1648 (en anglès). Lancaster: Carnegie Publishing Ltd, 1998, p. 101. ISBN 1-85936-041-6. 
  5. Kelsey, Sean «The Trial of Charles I» (en anglès). English Historical Review, 118, 477, 2003, pàg. 583-616. DOI: 10.1093/ehr/118.477.583.
  6. Kirby, Michael. The trial of King Charles I – defining moment for our constitutional liberties (Discurs a la Anglo-Australasian Lawyers association) (en anglès), 22 gener 1999. 
  7. Stoyle, Mark. «British History in depth: Overview: Civil War and Revolution, 1603–1714». A: History (en anglès). BBC, 17 febrer 2011. 
  8. John, Terry. The Civil War in Pembrokeshire (en anglès). Logaston Press, 2008, p. 127. 
  9. Trevelyan, 2002, p. 274.
  10. Trevelyan, 2002, p. 274-275.
  11. 11,0 11,1 Carpenter, 2005, p. 145.
  12. 12,0 12,1 Carpenter, 2005, p. 146.
  13. Brett, 2008, p. 39.
  14. Brett, 2008, p. 41.
  15. Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 18. ISBN 978-1-84176-774-1. 
  16. Reid, Stuart. Dunbar 1650: Cromwell's most famous victory (en anglès). Oxford: Osprey, 2008 [1a. ed. 2004], p. 75-77. ISBN 978-1-84176-774-1. 
  17. Carpenter, 2005, p. 158.
  18. Carpenter, 2005, p. 185.
  19. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 34, pàg. 567 (ISBN 84 239-4534-0)
  20. Belloc, Hilaire. Oliverio Cromwell (en castellà). Traducció: E. Toda Valcárcel. Primera edición. Barcelona: Editorial Juventud, marzo 1943, p. 17. 

Bibliografia modifica

  • Brett,, A. C. A.. Charles II and His Court (en anglès). Read Books, 2008. ISBN 978-1-140-20445-9. 
  • Carpenter, Stanley D. M.. Military Leadership in the British Civil Wars, 1642-1651: "The Genius of this Age" (en anglès). Psychology Press, 2005. ISBN 978-0-7146-5544-4. 
  • Trevelyan, George Macaulay. England Under the Stuarts (en anglès). Londres: Routledge, 2002 [1a. ed. 1904]. ISBN 978-0415277853. 

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oliver Cromwell