Ordalia

L' ordalia o judici de Déu va ser una institució jurídica vigent fins a finals de l'Edat Mitjana a Europa. Segons Francisco Tomás i Valiente, les ordalies consistien a "invocar ia interpretar el judici de la divinitat a través de mecanismes ritualitzats i sensibles, del resultat dels quals s'inferia la innocència o la culpabilitat de l'acusat". No hi ha dubte del caràcter màgic i irracional d'aquests mitjans probatoris, per això les ordalies fossin substituïdes per la tortura a partir de la recepció del dret romà al segle XII.

ordalia de Cunegunda, esposa d'Enric II, que va ser acusada d'adulteri. Baix relleu de la Catedral de Bamberg.

Mitjançant l'ordalia es dictaminava, atenent a suposats mandats divins, la innocència o culpabilitat d'una persona o cosa (llibres, obres d'art, etcètera) acusada de pecar o de trencar les normes jurídiques. Entre gentilhomes i nobles, si en un plet (o qüestió o "punt d'honor " referents als delictes de traïdoria o traïció) l'ofès no acceptava el que decidís el tribunal, es dirimia qui deia la veritat en instància superior forçant l'altre a acceptar-la per mitjà de les armes en un duel anomenat repte o repte en el Fur reial i el Cantar de mio Cid ; el vencedor guanyava amb efectes jurídics, i el perdedor podia quedar mort. En la seva forma més judicial consistia en proves que majoritàriament estaven relacionades amb tortures causades pel foc o l'aigua, on s'obligava a l'acusat a subjectar ferros candents, introduir les mans en una foguera o romandre llarg temps sota l'aigua. Si algú sobrevivia o no resultava gaire malmès, s'entenia que Déu ho considerava innocent i no havia de rebre cap càstig. D'aquests judicis deriva l'expressió posar la mà al foc, per manifestar el respatller incondicional a alguna cosa o a algú. També en deriva l'expressió prova de foc.

Justificació de l'ordalia: la «justícia immanent»

Miniatura medieval que mostra l'ordalia del ferro candent.

Segons les lleis dels pobles germànics la tortura, així com les penes corporals, només s'aplicava als homes que no eren lliures o als lliures deshonrats, per haver estat declarats públicament traïdors, desertors o covards. Al principi als regnes germànics que van substituir l'Imperi Romà d'Occident es van aplicar codis legals diferents als germànics i als romans sotmesos.

El dret penal durant l'Alta Edat Mitjana a Europa, especialment entre els segles IX i XII, era “privat”. L'autoritat pública no buscava ni investigava els crims, sinó que només intervenia a petició del que patia el greuge, que esdevenia acusador. Aquest, després de trobar el tribunal apropiat (el que declarés tenir jurisdicció sobre les dues parts), "presentava la seva acusació, declarava sota jurament i cridava a l'altra part el tribunal perquè respongués". L'acusat només necessitava jurar que l'acusació era falsa, encara que de vegades el tribunal requeria el jurament d'altres homes lliures que corroboressin el de l'acusat, encara que no haguessin estat testimonis dels fets. I aquí s'aturava el judici. Així doncs, "el jurament era la prova més forta que la part acusada podia brindar", encara que també existia l'ordalia i el combat judicial. En aquells casos en què la reputació de l'acusat era dolenta i l'acusació comportava la pena cabdal, es podia recórrer a l'ordalia o judici de Déu per determinar si deia la veritat.

Una altra forma de solucionar el plet era el combat judicial entre acusador i acusat, o entre persones designades per ells, cosa que també es considerava una forma d'ordalia, ja que es basava en la idea que Déu només permetria la victòria de la part que tenia raó. Aquests eren els tres modes de prova, considerats després "irracionals, primitius i bàrbars", del procés penal altmedieval. Es basava en el que alguns historiadors han anomenat "justícia immanent": "el supòsit que la intervenció divina al món material era contínua, de manera que es negava a permetre que les injustícies quedessin sense càstig... La gent acceptava les sentències de l'ordalia, el jurament i el combat judicial perquè creia que eren sentències de Déu tant com a pràctiques antigues i acceptades”.

Orígens

Prova de foc de Harald Gille, presumpte fill de Magnus III de Noruega. Harald camina descalç sobre ferros ardents per provar la seva ascendència real. Il·lustració de Gerhard Munthe (1899).

El significat etimològic prové de la paraula anglesa “ordeal” que significa judici o dura prova que ha de travessar aquella persona (l'acusat) per poder demostrar la seva innocència. Els germànics, en envair l'Imperi romà d'Occident, van popularitzar la seva aplicació on va passar a designar-se com a "judici de Déu", per considerar-se que el veredicte dictat per aquesta prova era d'origen diví. Aquesta manera de fallar judicis, però, és d'origen més antic i ja es coneixia a l'antiga Grècia. Els hebreus, d'altra banda, segons s'escriu a la Bíblia, tenien una forma d'ordalia per justificar la gelosia d'un marit i demostrar si una dona era adúltera: se li feia beure l'aigua amarga de la maledicció, un beuratge preparat pel sacerdot amb aigua i cendra, entre d'altres elements. Els romans, per altra banda, tenien la llegenda de Mucio Escévola, qui va deixar cremar la seva mà davant els seus enemics etruscs en prova que deia la veritat.

Al llarg del temps, els tipus de proves van ser de dues classes, canònica i vulgar :

• La vulgar consistia en les maneres de justificar-se inventades per les supersticions del poble.
• La canònica, en el jurament prescrit en els cànons i que es va anomenar Judici de Déu .

El Judici de Déu sembla distingir-se del jurament, segons aquest text del concili celebrat a Magúncia l'any 888: Aut judicii examine, aut sacramenti protestatione se expurget .

Els anglosaxons o normands diferenciaven aquest judici del duel judicial. Significa una prova per l'aigua o el ferro candent. El capítol LXII de les lleis de Guillermo el Conquistador, diu: Si un francès acusa un anglès de perjuri, defensi's l'anglès a la seva elecció pel judici de ferro o pel dol .

Tipus d'ordalies

Gregori de Tours en su Livre des Miracles describe una ordalía ocurrida en el sur de Francia en el siglo VI:

Una dona que va ser acusada pel seu marit sense tenir proves, el jutge la va condemnar a la prova de l'aigua freda. Se li va lligar al coll una enorme pedra i va ser llançada al Roine des d'una nau. Ella pregava l'auxili del sant màrtir i invocant el seu nom, deia: “Sant Genesi, màrtir gloriós, que nedant en aquestes aigües les vas santificar, lliura'm per la meva justa innocència”; a l'instant, va començar a sentir-se sobre les aigües. Els que estaven mirant, la van agafar i van pujar al pot i la van portar sana i salva la santa basílica. Mai més no va ser requerida pel seu marit ni pel jutge.

Des dels segles X al XII va haver-hi qui va haver de patir la prova del foc, posant la mà en un braser, caminant amb els peus nus per carbons encesos o travessant amb els passos comptats l'espai entre dues fogueres.

Altres van patir la prova del ferro candent, per a això s'envermellien al foc unes vegades nou o dotze reixes d'arada, altres un guantelet d'armes, on l'acusat havia de ficar la mà i altres una barra de ferro.

L'ordalia o prova judicial es feia a l'església. A un costat hi havia l'aigua bullint, en una caldera posada al foc, ia l'altra una gran cisterna on es tirava aigua freda. Les esglésies on s'executava la prova caldària rebien aquest privilegi del senyor dominant del territori. Els acusats pagaven al fisc de l'església el dret exigit per la prova, i l'aigua freda estava reservada per als dolents o pitxers.

Si l'acusació era simple, havien de ficar la mà a l'aigua bullint fins al canell; però si era complexa, havien de submergir el braç fins al colze (vegeu Lleis d'Etelstan) i s'embolicava la mà, el jutge col·locava un segell i al tercer dia s'examinava el resultat de la prova. Si la cremada guaria, l'acusat era innocent; si hi havia gangrena era culpable.

Als pobles germànics, la prova de l'aigua es va fer servir a Alemanya sense els ritus religiosos en les acusacions de sortilegi.

Altres tipus de judici eren els següents:

• El judici de l'Eucaristia estava destinat als eclesiàstics, havent estat substituït pel jurament en el concili de Tribur o Trebur (districte de Groß-Gerau, Alemanya), però més d'una vegada es va usar amb els seglars. A les actes d'un concili celebrat a Worms es troba tot allò que es pugui desitjar conèixer sobre les fórmules observades per aquest procediment, ja que de vegades es cometien robatoris a les abadies. El cànon XV va disposar que en aquests casos es cantés una missa solemne per l'abat o un religiós designat per ell. Tota la comunitat s'havia d'acostar a la taula sagrada i, en rebre cada monjo l'eucaristia, confessar la seva innocència i dir en veu alta el següent: Corpus Domini sit mihi ad probationem hodie .
• El Judici de l'Esperit Sant està tret de la història eclesiàstica. Tenim un exemple notable d'aquesta prova de com l'Esperit Sant presidia l'examen de la veritat, que és el següent: Hildebrando, enviat pel papa com a llegat per deposar diversos prelats culpables de simonia, va fer comparèixer al bisbe de Tréveris, acusat per la veu pública, i va dir el següent: Vine i si posseeixes legítimament l'Esperit Sant digues sense temor Glòria al Pare, al Fill ia l'Esperit Sant. El simoníac va alçar la veu i va dir Glòria... però no va acabar la fórmula, i va baixar de la cadira episcopal.
• El Judici de la Creu es realitzava de la manera següent: davant d'un altar es col·locaven dues persones dempeus, immòbils amb els peus junts i els braços oberts en l'actitud d'un crucificat. Es llegia davant seu la missa, els salms o l'evangeli de la Passió. El que es movia perdia el plet. Aquesta pràctica va ser abolida a França per Ludovico Pío.
• El Judici del corsned (“bocat del judici” en anglès antic) consistia en una prova que es feia amb un tros de pa o formatge. Aquests aliments es beneïen. Es consagraven amb certes fórmules i s'hi feia el senyal de la creu. Si l'acusat era culpable, les seves dents no arribarien a mastegar-lo o les entranyes serien devorades per un foc interior, patint tots els efectes de la pregària sacramental: Fac eum qui reus erit, Domine, in visceribus angustiare, ejusque guttur conclude.

Ordalies a la península ibèrica

A la península ibèrica trobem les següents ordalies:

• Sant Feliu de Vilajuïga: El lloc de "villa Iudaica" apareix com a possessió del monestir de Sant Pere de Rodes en documents dels anys 982 i 990, formant part del comtat d'Empúries. L'església de "Sancti Faelicis in villa Judaica" és esmentada l'any 1080 a l'acta d'un "judici de Déu" celebrat en aquest temple contra uns acusats d'haver comès un robatori contra l'abat de Sant Pere de Rodes. Altre esmenes són del 1127, del 1229, a les "Rationes Decimarum" (anys 1279 i 1280) i als nomenclàtors diocesans del segle xiv.

• La pena corresponent al judici de Déu més antiga que es va fer servir a la península Ibèrica va ser la pena caldària o prova de l'aigua bullint. Això es presumeix llegint algunes lleis, com el Fuero de León. En aquest fur es parla de dues lleis diferents amb aquesta prova, que s'aplicà a les persones acusades d'homicidi, robatori, etc. Es van donar abusos i per pal·liar això, Alfons VI, el 1072, va enviar que només es realitzés la prova a la catedral de Lleó, però no hi va haver una observança total d'aquesta disposició. Aquesta pena es va seguir aplicant i sancionant als furs locals.
• La prova del desafiament o repte era igualment admesa. Es tractava d'un combat armat i violent entre dos contendents. Es troba al Fuero de León (1017). A la llei dotzena d'aquesta carta es permet als acusats purgar-se triant entre el jurament o la lid (combat). Es confirma així mateix a Les Partides d'Alfonso X el Sabi.
• També s'admetia la del ferro cremant, però mai es va fer servir la prova del pa i del formatge

Entre diversos reglaments famosos, el Fuero de León establia que si l'alcalde i els homes bons o drets tenien dubtes sobre si l'acusat s'havia cremat o no, havien de cridar com a pèrits dos fidels ferrers que prestaven jurament. L'alcalde havia de dictar sentència tenint en compte el testimoni.

Ordalies a Hongria

Al llarg del segle xi, a Hongria reis com Sant Esteve I d'Hongria i Sant Ladislau I d'Hongria es van veure forçats a establir ordalies per contrarestar enormes onades de furts i robatoris sorgits durant crisis socials causades per guerres, problemes de successió i invasions de pobles bàrbars d'Àsia. Entre les proves més comunes hi havia el de sostenir una vara de ferro incandescent i era aplicat en general a aquells lladres que haurien demanat santuari en alguna església. Tal seria l'agudesa de la crisi de robatoris a l'època de Ladislau I, que aquell que fos sorprès robant, podria rebre mutilacions al nas o orelles, o senzillament ser penjat. D'aquesta manera, les ordalies eren considerades com l'única esperança dels criminals per poder sobreviure.

Bibliografia

• Elisenda Ardévol Piera, Glòria Munilla Cabrillana, Josep Cervelló Autuori Antropologia de la religió: Una aproximació interdisciplinària a les religions antigues i contemporànies, Edit. UOC Barcelona, 2003. ISBN 84-8429-025-5
• Michel Foucault, La veritat i les formes jurídiques .
• György Györffy, Records de Sant Esteve .