Orenci d'Aush
Orenci d'Auch (Alt Urgell?, Catalunya, últim quart del s. IV - Aush, Migdia-Pirineus, 439; segons una tradició: Osca, Aragó, ca. 225 - Aush, segona meitat del s. III), en llatí Orentius o Orientius, va ésser, segons la tradició, un bisbe d'Auch. Venerat com a sant, la seva festivitat té lloc l'1 de maig.
Catedral d'Aush | |||||
Nom original | (fr) Orens d'Auch | ||||
---|---|---|---|---|---|
Biografia | |||||
Naixement | Orientius segle IV Osca (en) | ||||
Mort | c. 444 Aush | ||||
Sepultura | Antic monestir de Saint-Orens (Aush), desaparegut el 1800; relíquies a Tarbes i Osca | ||||
| |||||
Dades personals | |||||
Religió | Església Catòlica | ||||
Activitat | |||||
Ocupació | poeta, escriptor, sacerdot catòlic, bisbe catòlic | ||||
Període | Baix Imperi Romà | ||||
Activitat | segle IV – segle V | ||||
bisbe | |||||
Celebració | Església Catòlica Romana, Església ortodoxa | ||||
Canonització | Antiga | ||||
Pelegrinatge | Aush | ||||
Festivitat | 1 de maig | ||||
Família | |||||
Pares | Orenci d'Osca i Paciència d'Osca | ||||
Germans | Llorenç màrtir | ||||
Dues tradicions l'ubiquen en segles diferents. La més estesa a França, potser la més versemblant, el fa d'origen català i que va viure al segle v; la tradició aragonesa el fa originari d'Osca i germà de sant Llorenç màrtir i, per tant, va viure al segle iii. Les dues tradicions, d'altra banda, són plenes de fets inversemblants i llegendes. És possible que fos un sant real, bisbe a Aush, però al voltant de la figura s'anessin teixint un seguit de llegendes.
Biografia i llegenda
modificaHauria nascut a l'Urgell in pars occitana (probablement, es refereix a l'Alt Urgell, més vinculat a lloc com Osca o Tarbes, que tindran part en la història), fill d'un governador hispanoromà. Educat en el cristianisme, va estudiar en escoles de Bordeus, Tolosa i Tarragona. En poc temps van morir el seu pare i el germà gran, heretant la fortuna familiar i havent de fer-se càrrec de les finques del pare i del govern de la província que ostentaven.
Volent seguir una vida retirada, va dimitir dels càrrecs i va repartir la seva fortuna entre els necessitats, anant a fer vida eremítica a la vall del Lavedan, lloc conegut com a Saint-Orens, prop de Tarbes, on es construí un monestir al segle ix. S'hi va fer una ermita i un molí a la riba de la torrentera d'Isaby. La seva fama de santedat va créixer i molta gent volia anar a parlar amb ell i demanar-li consell i pregàries. Ell predicava i aconseguia moltes conversions, ja que el paganisme encara era majoritari a la regió, però fugint d'aquesta fama indesitjada, va marxar a una cova prop de Villelongue, on vivia en gran austeritat, fent dejuni, pregària i penitència, amb una cadena de ferro al voltant de la cintura com a cilici.
Quan va morir Ursià, el bisbe d'Aush, els habitants es reuniren a l'església i demanaren a Déu que els donés un nou pastor: una veu se sentí que deia: «Orenci ha d'ésser el bisbe d'Auch». Els vilatans van anar a cercar-lo i insistiren fins que acceptà el càrrec. Va governar la diòcesi amb justícia, destruint santuaris pagans i evangelitzant la zona.
La llegenda també atorga un valor polític al sant, que lliurà la ciutat d'Aush de les incursions dels vàndals i que va ésser un dels prelats que els visigots enviaren a negociar amb els generals romans Litori i Aeci que assetjaven Tolosa, en mans del rei visigot Teodoric. Tot i que Aeci arribà a concordar la pau amb Teodoric, Litori no, la qual cosa originà una batalla a Saint-Orens. Miraculosament, un gran núvol de pols va fer que l'exèrcit romà es perdés i acabés lliurat als visigots. A més, Orenci hauria aconseguit que la població de Tolosa abandonés l'heretgia arriana, que hi era majoritària.
Volia, però, tornar a la seva vida retirada i marxà a la seva ermita, malgrat que els fidels enviaren a cercar-lo perquè tornés a la seu. Va morir-hi un 1 de maig d'entre el 439 i el 450.
Entre altres llegendes, hi ha que va clavar el seu bàcul a terra i va florir i créixer fins a convertir-se en un arbre esponerós, que va fer nombroses guaricions, entre elles les de la filla del rei visigot, o que Déu li anuncià el dia i l'hora de la seva mort.
Va ésser sebollit a Aush, a l'església de Sant Joan Baptista, o l'Aubépine, que prendria el nom de Saint-Orens. Aviat quedà petita per acollir els pelegrins que hi anaven i s'hi edificà una basílica i un monestir benedictí. Arran de la Revolució francesa fou enderrocada el 1800.
Se'n conserven 24 salms versificats atribuïts al sant, en un còdex de Tours.
Tradició aragonesa
modificaA Osca es va desenvolupar una segona tradició, d'abast local i sense cap fonament històric, probablement nascuda a l'entorn de les tradicions vinculades a Sant Llorenç. És recollida, sense saber-se de quines fonts, per Francisco Diego de Aínsa, que publica en 1612 Traslación de las reliquias del glorioso pontífice San Orencio ... de Aux a Huesca, su cara y amada patria .... La història va ésser qualificada de fabulosa ja al segle xvii, pels jesuïtes bol·landistes.
Segons aquesta tradició, Orenci era fill d'Orenci i Paciència d'Osca, matrimoni que vivia prop de la ciutat d'Osca, a Lauretum (on avui hi ha el Santuario de Loreto), i germà bessó de qui seria Llorenç màrtir. Quan la seva mare va morir, i havent Llorenç marxat a Roma, el seu pare Orenci va tenir un somni on un àngel li digué que prengués el seu fill i marxés a l'altra banda dels Pirineus, fins que la llum que els guiaria s'apagués.
Els dos Orenci, pare i fill, marxaren i arribaren a Tarbes, on la llum desaparegué, i s'hi establiren. Com a Osca, visqueren dels treballs agrícoles, fins que el fill fou escollit com a bisbe d'Aush. Llavors, el pare tornà a Osca. A partir d'aquest moment, la llegenda és idèntica a la de la tradició francesa, però situant els fets històrics i els miracles en el context del segle iii.