Paradisos oceànics

Paradisos oceànics és un llibre d'Aurora Bertrana, on descriu la seva experiència vital a la Polinèsia del 1926 al 1929. Va ser publicat per Edicions Proa l'any 1930. La primera edició castellana del llibre es va publicar en format revista el 1933 sota el títol Islas de ensueño, amb un afegit de vuit textos no inclosos a la versió original catalana.

Paradisos oceànics

Tipus	obra literària
Fitxa
Autor	Aurora Bertrana i Salazar
Llengua	català
Publicació	1930
Dades i xifres
Gènere	llibre de viatges

Antecedents

A inicis dels anys vint, Aurora Bertrana és una jove aventurera que ha escapat dels designis de la seva classe social per guanyar-se la vida com a membre del primer trio de jazz format íntegrament per dones. Després d'una actuació a Ginebra, coneix un enginyer suís amb qui contraurà matrimoni. L'11 de setembre de 1926 el matrimoni salpa de Marsella a bord del Louqsor amb destí a la Polinèsia francesa, tot fent escala a Point-à-Pitre de Martinica, a les Antilles i a Panamà.

L'obra

Paradisos oceànics es nodreix, fonamentalment, de la sèrie de cròniques que Bertrana publica entre 1928 i 1929 a les revistes D'ací i d'allà i Mirador. Al llibre, però, no menciona ni les raons del viatge ni la companyia del seu marit Denys Choffat. Tampoc les inquietuds que transmetrà per carta a Nicolau d'Olwer. Tot el que l'ocupa és l'esplendor de la Polinèsia. Són cròniques exuberants. En elles, Bertrana hi aboca florides descripcions de les illes que recorre durant la seva estada: Tahití, on viurà entre 1926 i 1929, Moorea, Raiatea i Bora-Bora. "Oceania! Claror vibrant, espais il·limitats, lluïssor tremolosa dintre l'infinit…", "Jo tinc només sentits per absorbir l'ànima grandiosa i salvatge d'aquestes illes de meravella". Bertrana s'amara d'una festa sensorial, l'ull es desborda. "Gairebé pots veure les plantes sota l'aigua".

"La felicitat m'ofega i cal que provi de trobar un lligam espiritual amb Catalunya que no'm permeti de deixar-me guanyar poc a poc per la dolcesa poderosa i narcotitzadora de la Polinèsia…". Ho explica en una carta de data 23 d'agost de 1927 al seu amic Lluís Nicolau d'Olwer. Fa només sis mesos que hi viu, però Aurora Bertrana ja sap que la voluptuositat natural de Tahití és una arma de doble tall: cal escriure per projectar l'experiència única que hi està vivint i, alhora, defensar-se'n. Per això, ha llogat una caseta solitària prop de la platja. Allà, Bertrana començarà a preparar el que, tres anys després, serà el tret de sortida de la primera col·lecció de literatura de viatges d'una editorial catalana moderna. Amb sensuals retaules d'una llunyania exòtica, Paradisos oceànics tindrà un impacte immediat i sacsejarà les lletres catalanes i popularitzarà la veu de la seva autora.

Segons l'escriptora Jenn Díaz: "Potser avui en dia, amb tantes imatges de tot el món al nostre abast, la minuciositat de les descripcions es fa estranya, però té el valor de mostrar-nos la riquesa de llenguatge i la capacitat d'observació que posseïa". En alguns d'aquests textos, es constata la seva mirada díssimil cap als habitants de les illes. I és que així com, sense defugir el detall aspre, veu la població maorí com una prolongació idealitzada dels atributs naturals del paisatge (sensual, amorosa, bella, amb una concepció més elevada de la comunitat), Bertrana es mostra crítica i sarcàstica amb aquells nouvinguts que amenacen la subsistència de la seva cultura: colons francesos que imposen nous usos i costums (magistralment copsats com a convidada a El maridatge de Huamè); multimilionaris que, com el novel·lista estatunidenc Zane Grey, paguen per una escenificació dels rituals maorís (Tot ha sucumbit sota el poder del dòlar! ); turistes que passegen "amb calça o faldilla curta, kodak al muscle i ulleres fumades", delitosos d'efímers souvenirs (És la conquesta de l'illa! ); maldestres immigrants asiàtics rere els seus negocis obscurs. Contra tots ells, esmola la ploma.

Paradisos oceànics va ser un èxit rotund. Segons la professora Neus Real, les seves proses entroncaven de ple amb l'interès per l'exotisme del moment: "Bertrana escrivia sobre temes candents i polèmics com ara la sexualitat o els efectes de la colonització i ho feia tant amb un estil lleuger i dinàmic com amb una perspectiva de mires oberta, crítica, humorística i desenfadada que la identificava amb una actitud característica del segle XX", constituint-se en un model d'escriptora inexistent fins aleshores a Catalunya: "el model d'autora contemporània (jove, liberal, intel·ligent, atractiva, independent i amb un esperit esportiu en sentit ampli), en plena sintonia amb la nova dona dels nous temps i amb els temps mateixos".

Anys més tard, a les seves memòries, Bertrana reconeix que havia escrit el llibre amb una "ingènua admiració" vers les persones i els paisatges de la Polinèsia, potser amb manca de "malícia i esperit crític", potser amb massa "candor i entusiasme". Vençudes les reticències del seu pare, Prudenci Bertrana, a l'autora li tocaria lliurar batalla contra "els savis" de les lletres catalanes que somreien "amb desdeny" i publicaven "discretes ironies" saludant la seva irrupció mentre la titllaven de deixeble de Rousseau. "Una dona que, sense demanar-los consell, gosava escriure i publicar un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius!", exclama Bertrana a les memòries. "Els molestava un poc (molt poc, naturalment, perquè ells ja sabien que una dona poca competència pot fer als homes en cap domini científic, artístic o literari) que, tot d'una, sense com va ni com ve, jo pugés amb un saltiró a la plataforma del tramvia de l'anomenada, on ells ja anaven tan estrets fent Déu sap quins i quants equilibris per no perdre el lloc adquirit a força d'empentes". Bertrana es riurà dels seus somriures irònics fent xerrades sobre la Polinèsia i publicant dues novel·les (Peikea, princesa caníbal, 1934, i Ariatea, 1960) inspirades en les seves vivències a les illes.

Vegeu també

• La ruta blava de Josep Maria de Sagarra