Pepa Flores
Josefa Flores González[1] (Màlaga, 4 de febrer del 1948),[2] més coneguda amb l'hipocorístic Pepa Flores i famosa amb el pseudònim de Marisol, és una actriu de cinema i cantant espanyola retirada des de 1985. Nena prodigi[1][3][4] durant el franquisme, va ser –i encara ho és avui– una de les icones més conegudes de la música i del cinema espanyol.[5]
  | |
| Nom original | (es) Marisol |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (es) Josefa Flores González 4 febrer 1948 (76 anys)Màlaga (Espanya) |
| Dades personals | |
| Altres noms | Marisol |
| Activitat | |
| Ocupació | actriu, actriu de cinema, cantant, artista d'estudi |
| Activitat | 1960 – 1985 |
| Partit | Partit Comunista d'Espanya Partit Comunista dels Pobles d'Espanya |
| Instrument | Veu |
| Segell discogràfic | Zafiro |
| Família | |
| Cònjuge | Antonio Gades (1982–1986) |
| Fills | María Esteve, Celia Flores, Tamara Esteve |
      | |
Biografia modifica
Orígens modifica
Pepa Flores va néixer a Màlaga al 4 de febrer de 1948 en el número 10 del carrer Refino. Filla mitjana de Juan Flores i María González, pertanyia a una família molt humil. Des de molt petita ja destacava per la seva gran afició al cant i el ball flamenc. Els seus germans són María Victoria i Enrique.
El 1959,[2] amb onze anys, va ser descoberta pel productor i representant Manuel Goyanes quan participava en una exhibició de cors i danses de Màlaga transmesa a través de TVE, que la va contractar en exclusiva i fins i tot se la va endur a viure a casa seva,[3] mentre la mare de Marisol era tan sols allotjada en una pensió.
El mite de Marisol modifica
El seu èxit va arribar molt lluny: el 1960, amb tan sols 12 anys, va rebre el premi a la millor actriu infantil en la Mostra de Venecia, per la seva interpretació a la pel·lícula Un rayo de luz; el 1961 va participar a The Ed Sullivan Show, de la televisió nord-americana, i el 1965 es va filmar la pel·lícula Cabriola, dirigida pel famós actor Mel Ferrer, espòs d'Audrey Hepburn. Aquesta pel·lícula es va estrenar als Estats Units amb el títol de Everyday Is A Holiday.
Des de la seva primera pel·lícula es va fer molt famosa, va ser considerada una nena prodigi del franquisme,[6][4] i va aparèixer en molts films especialment dedicats al públic infantil fins a 1969.[3] En aquesta primera etapa, Marisol fa un cinema considerat oficial del règim, obra de Goyanes,[7] amb presència de nens cantant, amb la difusió de consignes morals de manera reiterada en un gran nombre de pel·lícules; una forma de cinema pel qual Flores més tard va mostrar el seu malestar i disgust. Cal fer especial esment, a més, que Marisol era explotada de tal manera que als quinze anys,[3] després d'haver estat víctima d'una úlcera i farta d'estar sempre exposada al públic, va voler retirar-se de l'espectacle, però sempre va estar sota l'absolut i ferm control del seu representant fins al punt de rebre repetides vexacions, perquè Goyanes no volia renunciar a la seva estrella més preuada i va seguir explotada pel productor, fins al punt de casar-se amb el seu fill als dinou anys.
A pesar de la penosa situació amb el seu representant, la seva transcendència mediàtica va ser impressionant en tots els nivells: cinema, cançó, fotografia... Marisol apareixia a tot arreu i la seva representació s'estenia a escala internacional,[8] ja que les seves pel·lícules van veure's a tot el món, de fet va esdevenir en aquella època una veritable ambaixadora d'Espanya, perquè la seva presència despertava furor a qualsevol país que visitava. D'altra banda, a dins de l'estat espanyol va esdevenir una icona cultural innegable[6][5] i a nivell oficialista del règim, cal destacar que la seva fama arribava fins al punt que fins i tot les netes de Franco requerien la seva presència els diumenges a la tarda al Palau d'El Pardo per prendre xocolata.[8]
La conversió en Pepa Flores modifica
A mitjan anys setanta trenca la relació amb el seu primer marit, fill de Goyanes; això significa un canvi radical en la vida de l'artista, que deixa de ser Marisol per esdevenir simplement Pepa Flores. Va continuar fent cinema i gravant discos, però alhora va conèixer el ballarí Antonio Gades, futura parella seva. Paral·lelament a la relació, Flores va fer un gir ideològic a l'esquerra i va fer-se militant del Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, escissió del PCE.[6] Quan amb prou feines havia passat un any de la mort de Francisco Franco, el setembre de 1976 aparegué nua a la portada de la revista Interviú, cosa que va causar commoció en una societat que havia tingut sempre una visió idealitzada de Marisol; [3] de fet, el fotògraf César Lucas, un dels que més va fotografiar l'artista, va ser acusat d'atemptat moral i d'escàndol públic i el fiscal va demanar una condemna de 10 anys d'inhabilitació,[6] per bé que va quedar-ne absolt i la fotografia es va convertir en una icona.
Als anys vuitanta continua la seva carrera cinematogràfica, amb Bodas de sangre i Carmen, sota la direcció de Carlos Saura, i amb la participació en la sèrie de televisió Mariana Pineda, on va demostrar la seva vàlua com a actriu. El 1985 fa la seva darrera pel·lícula, anomenada Caso cerrado.[3]
Retir modifica
Després de Caso cerrado, de sobte Flores va decidir per pròpia voluntat abandonar definitivament el món de l'espectacle i tota mena de relació amb la vida o els mitjans públics.[3] D'ençà d'aleshores Flores va abandonar completament la vida pública i es va convertir en una ciutadana,[9] com ella diu. A partir d'aquell moment no va fer més declaracions, entrevistes o exclusives,[3] de fet ha refusat moltes vegades ofertes milionàries per tornar a primera plana.[8] Marisol va decidir tornar a Màlaga,[9] la seva ciutat natal, a la finca La Axarquía, on va començar a viure amb la seva parella, l'italià Massimo Stecchini,[3] amb la voluntat de viure una vida senzilla i recuperar l'anonimat que se li havia negat en la seva infància i adolescència. Les seves úniques aparicions són pràcticament els seus passeigs amb el seu marit al llarg de la platja de La Malagueta,[9] si bé el 2008 va publicar un llibre relatant la seva vida com a Marisol.[8]
Vida personal modifica
Casada el 1969 amb Carlos Goyanes, fill del seu representant, va tenir una mala experiència amb aquest matrimoni i es va separar al cap de tres anys, a banda d'haver intentat suïcidar-se[10] o fins i tot entrar en una orde monàstica. Després va marxar a Barcelona, on es va enamorar de Joan Manuel Serrat, però la relació no va fructificar.[10] Als inicis de la dècada dels setanta conegué el ballarí Antonio Gades, amb qui coincidí als mítings del Partit Comunista, es van casar a Cuba i van tenir com a padrí Fidel Castro i com a padrina, Alicia Alonso.[4] Amb el ballarí va tenir tres filles: María (1974), Tamara (1976) i Celia (1981).[11] El 1985 se separà d'Antonio Gades i dos anys després, conegué l'italià Massimo Stecchini, el seu actual marit.[9]
L'any 2018 van sortir a la llum unes converses amb Francisco Umbral que formaven part del projecte de la biografia que l'escriptor preparava sobre Pepa Flores, i que finalment no es va publicar. En aquestes converses, l'actriu va revelar que des dels vuit anys havia patit abusos tant físics com sexuals, i assegurava: "Em duien a un xalet del Viso i allà hi havia gent important, gent del règim [franquista], que venia a veure'm despullada, a mi i a altres nenes".[12] Arran d'aquest material trobat, Pepa Flores també va acusar Manuel Goyanes d'organitzar-ho, d'explotar-la i de forçar el casament amb el seu fill.[10]
Filmografia modifica
- 1960: Un rayo de luz
- 1961: Ha llegado un ángel
- 1962: Tómbola
- 1963: Marisol rumbo a Río
- 1964: La nueva Cenicienta
- 1964: La historia de Bienvenido
- 1965: Búsqueme a esa chica
- 1965: Cabriola
- 1967: Las cuatro bodas de Marisol
- 1968: Solos los dos
- 1969: Carola de día, Carola de noche
- 1969: El taxi de los conflictos
- 1969: Urtain, el rey de la selva... o así
- 1973: La corrupción de Chris Miller
- 1973: La chica del Molino Rojo
- 1975: El poder del deseo
- 1978: Los días del pasado
- 1981: Bodas de sangre de Carlos Saura, amb Antonio Gades
- 1983: Carmen de Carlos Saura, amb Antonio Gades
- 1985: Caso cerrado
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pepa Flores |
- ↑ 1,0 1,1 Montilla, Cristóbal G. «Entre la niña prodigio, el mito de Marisol y la huida de Pepa Flores». El Mundo, 30-04-2015.
- ↑ 2,0 2,1 Vega, Luis de ««A Marisol le cuesta revolver las cosas del pasado», dice su fotógrafo». ABC, 21-05-2015.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Ruiz, Adolfo S. «Pepa Flores, 'Marisol', el mito que se desvaneció». La Vanguardia, 04-01-2015.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Redacció «... y Pepa Flores enterró a Marisol». La Revista - Magazine de El Mundo, núm. 120, 1996.
- ↑ 5,0 5,1 Madrid, José «Marisol cumple 65 años paseando de 'incógnito' por La Malagueta». Vanitatis - El Confidencial, 04-02-2013.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Castilla, Amelia «Las fotos de Marisol, niña prodigio del franquismo». El País, 25-04-2015.
- ↑ Galán, Diego «Manuel Goyanes y aquel cine oficial de los sesenta». El País, 09-03-1983.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Ruiz, C. «Pepa Flores rompe su silencio en un libro que repasa la vida de Marisol». 20 minutos, 12-04-2008.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Santiago, José de «Pepa Flores: el mito maleducado». La Razón, 06-02-2016.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 Piñeiro, Raquel «El fin de la niña prodigio: la boda de Marisol y Carlos Goyanes» (en castellà). Vanity Fair, 11-05-2019 [Consulta: 27 gener 2020].
- ↑ Redacción «Celia Flores, la hija menor de Marisol, se hace un hueco como cantante: 'Mi madre me ha dado muy buenos consejos'». ¡Hola!, 22-01-2017.
- ↑ «Abusos sexuales: Marisol: "Me llevaban a un chalet del Viso con gente del régimen que iba a verme desnuda"» (en castellà). Público, 30-10-2018 [Consulta: 27 gener 2020].