Persona (identitat)
Una persona, segons el context, és la imatge pública de la pròpia personalitat, el paper social que adopta o simplement un personatge de ficció.[1][2] La paraula deriva del llatí persona, on originàriament es referia a una màscara teatral[3] que representava el caràcter del personatge;[2] per tant, està relacionada etimològicament amb el terme dramatis personae, que designa els personatges teatrals.[4] A la web social, els usuaris desenvolupen persones virtuals com a identitats en línia.[5][6]
En psicologia modifica
Persona és la personalitat (la màscara fictícia) que es presenta al món i el rol que es respresenta en públic quan s'intenta causar una impressió particular, parlant i actuant d'una manera diferent a com es fa habitualment, utilitzant l'aparença, la veu i el llenguatge corporal per a presentar una personalitat determinada.[2]
Segons Carl Jung i la psicologia jungiana, la persona també és la màscara o aparença que es presenta al món.[7] Pot aparèixer en somnis sota diferents disfresses. Les persones poden optar per portar una màscara social o utilitzar una persona per semblar més desitjables socialment. S'utilitza per impressionar parelles potencials o per fer nous amics.[8] La gent pot tenir múltiples persones que utilitzen en diverses situacions; això pot incloure la feina, estar amb els amics, a casa, etc. En funció de la circumstància de l'individu, es pot crear una persona que consideri més forta dins de la seva situació social concreta perquè posa més èmfasi en les interaccions socials. Carl Jung va advertir sobre l'ús excessiu de les persones, tement que es pogués perdre la individualitat pròpia per la persona. Un estudi ha demostrat que això pot ser cert fins a cert punt, quan es fa una prova d'autoavaluació privada, hi ha una alta correlació entre com es valora una persona i com es presenta en públic. És difícil saber si les persones omplen amb precisió la prova o responen allò que consideren desitjable.[8]
En un estudi escrit per Danielle Jackson, ella argumenta que la personalitat d'una persona pot variar en salut. Com més sana és una persona, més acceptable i coherent socialment es manté. Tanmateix, una vegada que algú comença a creure que és la seva persona, pot tenir efectes adversos en la seva personalitat.[9] James Hillman creia que una vegada que algú perd la seva identitat per una persona, es converteix en una figura arquetípica. En perdre el seu "ego", la seva persona es converteix en la seva personalitat d'una forma arquetípica. Tanmateix, quan això passa, la persona es torna inestable i no pot actuar fora de la seva persona formada.[9]
En literatura modifica
En literatura, el terme generalment fa referència a un personatge establert per un autor, aquell en la veu del qual transcorre tota o part d'una narració. És la veu escollida per l'escriptor amb una finalitat artística determinada, amb un estil d'expressió que mostra el gust, l'emoció, els prejudicis o altres característiques pròpies d'una personaliat humana. Pot tractar-se d'un personatge de l'obra o bé ser un narrador sense nom, i només coneixem la persona a través d'allò que presenta al lector: les seves pròpies paraules i pensaments.[4] De vegades la persona és utilitzada pels autors per expressar creences, idees i veus que no poden mostrar lliurement.[10]
Al conte "El paper de paret groc" de l'escriptora Charlotte Perkins Gilman la narradora femenina constitueix una persona.[2] Poetes com Robert Browning,[11] Ezra Pound i T. S. Eliot estan fortament associats amb aquestes veus narratives, com l'escriptor Luigi Pirandello. Aquests escriptors van entendre el terme de manera lleugerament diferent i van derivar el seu ús i significat de diferents tradicions. Exemples de persones d'Eliot van ser J. Alfred Prufrock (que narra el poema "The Love Song of J. Alfred Prufrock")[2][11] i Sweeney (Sweeney Agonistes). Pound va desenvolupar personatges com Cino, Bertran de Born, Propertius i Mauberley en resposta a figures dels monòlegs dramàtics de Browning. Mentre que Eliot utilitzava "màscares" per allunyar-se d'aspectes de la vida moderna que trobava degradants i repulsius, els personatges de Pound eren sovint poetes i es podien considerar en bona part alter egos. Per a Pound, les persones eren una manera de treballar un problema poètic concret; en aquest sentit, la persona és una màscara transparent, que porta els trets de dos poetes i que respon a dues situacions, antiga i nova, semblants i superposades.
Per a Pirandello, la persona és el concepte de màscara: «cadascú de nosaltres creu que és un de sol, però això és una assumpció falsa; cadascun de nosaltres és tants, tants, totes les potencialitats de l'ésser que hi ha en nosaltres... Coneixem únicament una part de nosaltres mateixos, i amb tota probabilitat, la menys significativa». Per a l'autor italià, existeix una màscara interna, que només veu el propi individu, i diverses màscares externes, que són les que fa servir amb els altres i per les quals és conegut; aquestes, al seu torn, poden ser imposades per la societat (i de les quals no se'n pot desfer per culpa de l'opinió pública) o bé creades per l'individu.[12] Segons l'antropòleg Marcel Mauss, quan la persona (les característiques pròpies d'un individu, les funcions i els deures pressuposats i definits per una comunitat determinada) i la màscara (el «jo», la consciència del seu cos físic i disposició mental) s'uneixen es constitueix la pròpia identitat. Un exemple d'això és la seva obra Il fu Matia Pascal, a la qual el seu protagonista adopta tres màscares d'identitat per intentar alliberar-se de les diverses pressions de la vida a la ciutat.[13]
A la seva novel·la El Quixot, Miguel de Cervantes construeix les persones dels seus personatges utilitzant-los, fent que es defineixin pel que diuen o fan, o a través dels altres, que transmeten judicis i opinions sobre els seus companys, definint-se a si mateixos; a més, el narrador ofereix descripcions de les qualitats físiques i morals d'aquestes persones, i en narra les seves accions. L'autor construeix la persona del Quixot des del principi, com afirma la portada del primer Quixot («El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha, compuesto por Miguel de Cervantes»), però l'autor insisteix en la responsabilitat inevitable del lector per entendre el llibre segons el seu propi enteniment i, per tant, per construir el seu propi Quixot. L'hispanista i cervantista estatunidenc Carroll Johnson afirma: «Cervantes no ofereix personatges sinó la possibilitat de construir vides. (...) Ha sabut proporcionar materials discursius tals que demanen que em pregunti per les motivacions ocultes dels personatges, i que em permeten, o autoritzen, o simplement forcen que els construeixi una vida que desborda els límits del text verbal.»[14]
En l'anàlisi literària, qualsevol veu narrativa que parla en primera persona i que sembla definir un personatge en particular es coneix sovint com a persona.[2] Es contrasta amb una veu narrativa en tercera persona, generalment considerada més objectiva i impersonal. Hi ha casos límit, com el "nosaltres" que apareix tard al poema d'Edwin Arlington Robinson i funciona com un cor en una tragèdia grega, però en general qualsevol narrador identificable el punt de vista o la manera de parlar del qual el distingeix clarament de l'autor es considera una persona literària.
A la fanficció i a les històries en línia, les persones poden reflectir especialment l'autoinserció dels autors.
En música modifica
Normalment, els intèrprets assumeixen un paper que coincideix amb la música que canten a l'escenari, tot i que també poden ser compositors. Molts intèrprets fan ús d'una persona. Alguns artistes creen diversos personatges, sobretot si la seva carrera és llarga i pateixen molts canvis al llarg del temps. Per exemple, David Bowie va adoptar inicialment un paper com a missatger alienígena Ziggy Stardust, i més tard com a The Thin White Duke.[15] Més que pseudònims artístics, les persones són personatges independents utilitzats en els espectacles i àlbums de l'artista (en aquest exemple, The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars i Station to Station).
Tanmateix, a la música, una persona no sempre significa un canvi. Alguns autors han assenyalat que el carisma de Bob Dylan es deu en gran part a la seva imatge gairebé estereotipada, sempre amb harmònica, guitarra i amb els seus distintius cabells, veu nasal i roba.[16] La persona també serveix per reivindicar un dret o per cridar l'atenció sobre un determinat tema. Aquest és el cas de Marilyn Manson i el seu interès per la mort i la morbilitat, i Madonna i el seu interès per la sexualitat.[17]
El concepte de persona en la música va ser introduït per Edward T. Cone al seu The Composer's Voice (1974), que tractava de la relació entre el jo líric de la lletra d'una cançó i el seu compositor.[18] El concepte de persona es pot utilitzar per referir-se també a un instrumentista, com un pianista i el seu estil al tocar,[19] encara que el terme s'utilitza més habitualment per referir-se als matisos de veu i interpretació d'un vocalista en un àlbum d'estudi o en un concert en directe. En són exemples Maria Bethânia, Elis Regina, Édith Piaf, Nina Simone i també Mick Jagger de The Rolling Stones, que pren l'aparença de Satanàs a la cançó "Sympathy for the Devil" o d'una mestressa de casa a "Slave". Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band de The Beatles, presenta una persona de grup,[20] que inclou el personatge Billy Shears "interpretat pel" bateria Ringo Starr.[21]
Cada membre del grup de noies Spice Girls va adoptar persones basades en els sobrenoms que els va donar la premsa britànica. Segons Music Week, aquestes persones ("Ginger", "Posh", "Baby", "Sporty" i "Scary") van tenir un paper clau en la comercialització internacional del grup.[22] La Spice Girl Melanie C va dir més tard que les persones eren "com un mecanisme de protecció perquè era com posar-se aquesta armadura de ser aquest, aquest personatge, en lloc de ser realment tu."[23]
Artistes com Lady Gaga, Nicki Minaj i Beyoncé van popularitzar l'ús de persones en la interpretació de la música pop.[24] Jo Calderone, la persona de Lady Gaga, va actuar als MTV Video Music Awards 2011. Jo representa una persona drag masculina, i l'utilitza sovint en la interpretació de la seva cançó, "Yoü and I".[25] Minaj, una raper bubblegum, empra múltiples personatges, que van des del que ella anomena Harajuku Barbie fins a Roman Zolanski, un homosexual polonès. Les persones van ser molt utilitzades en el seu àlbum Pink Friday: Roman Reloaded.[26][27] La persona de Beyoncé, Sasha Fierce, apareix a l'àlbum I Am... Sasha Fierce; segons Beyoncé, Sasha és el seu costat més salvatge, emergeix durant les actuacions escèniques d'alt octanatge i serveix com una mena de boc expiatori per a un comportament "impropi d'una dama".[24][28]
En màrqueting i disseny d'experiència d'usuari modifica
Les persones s'utilitzen en màrqueting i en publicitat creant una persona de màrqueting que representa un grup o segment de clients[29] perquè l'empresa pugui centrar els seus esforços. Per exemple, les agències de publicitat en línia poden controlar les imatges, l'historial de navegació i els anuncis que les persones que naveguen per Internet solen seleccionar o fer-hi clic, i en funció d'aquestes dades adapten la seva mercaderia a un públic objectiu o descriuen millor els segments de clients mitjançant un enfocament basat en dades.[30]
Les persones també s'utilitzen en el disseny d'experiència d'usuari, conegudes com a persones usuàries. Alan Cooper va introduir persones al seu llibre The Inmates Are Running the Asylum (1998), on interpretava personatges ficticis per tal d'ajudar a resoldre qüestions de disseny.[31] Aquestes persones s'han de basar en la recerca dels usuaris i també es poden descriure en forma narrativa.[32] Crear persones s'ha convertit en sinònim de crear un document, conegut com a perfil de persona, en lloc d'una "activitat de joc de rol empàtic".[33]
Referències modifica
- ↑ "Persona", Merriam-Webster.com, Merriam-Webster, Inc., 2020.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Persona: Definition and Examples a LiteraryTerms.net (anglès)
- ↑ Bishop, Paul. Analytical Psychology and German Classical Aesthetics: Goethe, Schiller, and Jung, Volume 1: The Development of the Personality. Taylor & Francis, July 30, 2007, p. 157–158. ISBN 978-0-203-96088-2.
- ↑ 4,0 4,1 Persona a l'Encyclopædia Britannica (anglès)
- ↑ What Is a Persona: Essential Guide [With Examples, Tips & Tricks ] a Filmmaking Lifestyle (anglès)
- ↑ Metaverse Personas–Get Ready to Meet Your Virtual Self a Veritone (anglès)
- ↑ Jung, Carl Gustav. Two Essays on Analytical Psychology (en anglès). 7. Princeton University Press, 1967 (Collected Works of C.G. Jung). ISBN 978-0-691-09776-3.
- ↑ 8,0 8,1 Leary, Mark R. «Personality and persona: personality processes in self presentation» (en anglès). Journal of Personality, vol. 79, 6, October 19, 2011, pàg. 1191–1218. DOI: 10.1111/j.1467-6494.2010.00704.x. PMID: 21204836.
- ↑ 9,0 9,1 Jackson, Danielle. Persona of Anime: A Depth Psychological Approach to the Persona and Individuation (en anglès), 2017.
- ↑ Persona - Definition and Examples of Persona a Literary Devices (anglès)
- ↑ 11,0 11,1 Persona in Literature (Definition and Examples) a Poem Analysis (anglès)
- ↑ Pirandello, Luigi (1867-1936) a MCNBiografias.com (castellà)
- ↑ Transforming Identity: Self and Persona in Luigi Pirandello's Il fu Mattia Pascal, PSA: The Journal of The Pirandello Society of America Volume XXVIII (2016), de Sylvia Hakopian-Lebouteiller (anglès)
- ↑ La construcción del personaje en Cervantes, per Carroll Johnson, 1995 (castellà)
- ↑ James E. Perone, The words and music of David Bowie (Greenwood Publishing Group, 2007), ppp. 39, 51, and 108. ISBN 0-275-99245-4 (anglès)
- ↑ Paul Williams, Bob Dylan: performing artist 1986-1990 & beyond : mind out of time (Omnibus Press, 2004), p.229. ISBN 1-84449-281-8 (anglès)
- ↑ Bhesham R. Sharma, The death of art (University Press of America, 2006), p.14. ISBN 0-7618-3466-4 (anglès)
- ↑ Deborah Stein and Robert Spillman, Poetry Into Song: Performance and Analysis of Lieder (Oxford University Press US, 2010), p.235. ISBN 0-19-975430-6 (anglès)
- ↑ Deborah Stein and Robert Spillman, p.106. (anglès)
- ↑ Kenneth Womack and Todd F. Davis, Reading the Beatles: cultural studies, literary criticism, and the Fab Four (SUNY Press, 2006), p.21. ISBN 0-7914-6715-5 (anglès)
- ↑ Allan F. Moore, The Beatles, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (Cambridge University Press, 1997), p.75. ISBN 0-521-57484-6 (anglès)
- ↑ «Spice Girls: From Wannabes to World Beaters» (en anglès). Music Week, November 10, 2007, p. 13.
- ↑ White, Amelia. «Melanie C Imagines How The Spice Girls Would Fare In 2020» (en anglès). Love, April 2, 2020. Arxivat de l'original el March 14, 2021. [Consulta: March 14, 2021].
- ↑ 24,0 24,1 Chace, Zoe «Pop Personae: Why Do Some Women Perform In Character?» (en anglès). NPR.com. NPR.
- ↑ Dinh, James. «Lady Gaga Bends Gender, Minds With VMA Monologue» (en anglès). MTV, 28-09-2011. [Consulta: 28 setembre 2011].
- ↑ Lizzy Goodman (June 20, 2010). «Nicki Minaj, the Rapper With a Crush on Meryl Streep». New York magazineen.
- ↑ Dawson, Imani A. «Nicki Minaj Gets 'Revenge' With Eminem» (en anglès). Rap-Up.com. Vibe Media Group. [Consulta: November 4, 2010].
- ↑ Jonathan, Cohen (November 26, 2008). «Beyoncé Starts 'Fierce' Atop Album Chart». Billboarden (Prometheus Global Media). Arxivat de l'original el January 26, 2010.
- ↑ Rind, Bonnie. «The Power of the Persona» (en anglès). Arxivat de l'original el de juny 24, 2012. [Consulta: May 5, 2009]. «The identification and application of personas improved Development’s efficiency and quality during the first development cycle in which they were used. In addition, the use of personas significantly improved corporate cohesiveness, focus and decision making at every level.»
- ↑ Jansen, Bernard; An, Jisun; Kwak, Haewoon; Salminen, Joni; Jung, Soon-gyo «Viewed by Too Many or Viewed Too Little: Using Information Dissemination for Audience Segmentation» (en anglès). Association for Information Science and Technology Annual Meeting 2017 (ASIST2017), 2017, pàg. 189–196.
- ↑ Alan Cooper: "The origin of personas Arxivat 2010-11-16 a Wayback Machine.". Cooper Journal, May 15, 2008. (anglès)
- ↑ Kim Goodwin: "Getting from research to personas: harnessing the power of data Arxivat 2014-10-13 a Wayback Machine.". Cooper Journal, May 15, 2008. (anglès)
- ↑ Andrew Hinton: "Personas and the Role of Design Documentation." Boxes and Arrow, February 27th, 2008. (anglès)