Pete Sans
Jaime Sans (Barcelona, 1947), conegut professionalment com a Pete Sans, es defineix com a escultor industrial[1] i dibuixant de mobles. Dissenyador de formació autodidacta, fill del pintor, dissenyador i interiorista Jaume Sans, Pete s’educa en el si d’una família estretament vinculada a l’ambient intel·lectual i artístic de la ciutat.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1947  (76/77 anys)Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | dissenyador, editor |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Premis | |
Les primeres incursions en el camps de les arts les realitza treballant amb l’arquitecte Josep Prats Marsó. Posteriorment, intenta perfeccionar la seva formació a l'escola Hochschule für Gestaltung d'Ulm però no arriba a finalitzar els estudis.[2]
El 1971, ja retornat a Barcelona, obre un estudi de disseny gràfic i dirigeix la Galeria i Escola Nikon de fotografia. A més, edita la revista d’art i fotografia Papel Especial, reconeguda per la qualitat gràfica, conceptes i contingut. La productora Snark Design s’interessa pels seus prototips l’any 1979 i a partir de llavors Pete Sans es dedica plenament al disseny de mobiliari i il·luminació, atorgant a les seves creacions un estil original i avantguardista.
Pete Sans ha treballat per algunes de les productores més importants del disseny, com Santa & Cole, B.D. Ediciones de Diseño, Palluco (empresa italiana), Metalarte, etcètera, tot i que especialment important ha estat la seva relació amb Taller Uno per a la creació de llums.[3]
Les seves peces han rebut diversos premis nacionals i internacionals, on destaquen la cadira de braços Coqueta (1987, Premi Delta d’Or ADI-FAD 1988) [4]o el llum Lamparaprima (1979, Oscar d’il·luminació, 1983, Fira Moving, París);[5] ambdós peces, juntament amb la taula Aleta, la safata Blonda I i la taula Sistema Elemental, formen part de la col·lecció del Museu del Disseny, on també es conserven els seus fons documentals.
Referències modifica
- ↑ «Pete Sans. Un fenómeno insólito del diseño.». On Diseño, núm. 95, 1988, pàg. 41.
- ↑ «Pete Sans. Energía visceral». Diseño Interior, núm. 42, 1995, pàg. 112.
- ↑ «Pete Sans. Energía visceral.». Diseño Interior, núm .42, 1995, pàg. 113.
- ↑ XXI Edición Premios Delta (1988). On Diseño, núm. 97, p.69.
- ↑ «Lamparaprima.». [Consulta: 2 juliol 2021].
Bibliografia modifica
- Pete Sans. Un fenómeo insólito del diseño (1988. On Diseño (1988), 95, p.40-43.
- Pete Sans. Energía visceral (1995). Diseño interior, 42, 114-115.