Viquipèdia

Presó de Dones de les Corts

antiga presó de Barcelona
(S'ha redirigit des de: Presó de les Corts)

La presó de les Corts (nom oficial: Presó provincial de dones de Barcelona) fou un espai penitenciari de la ciutat de Barcelona que estigué en serveis entre els anys 1936 i 1959.

Infotaula d'edifici
Infotaula d'edifici
Presó de Dones de les Corts
Imatge
Espai que ocupava la Presó de dones de les Corts
Dades
TipusPresó i memorial Modifica el valor a Wikidata
Clausuraoctubre 1955 Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estat d'úsenderrocat o destruït Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativales Corts (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 09″ N, 2° 07′ 46″ E / 41.3859°N,2.12938°E / 41.3859; 2.12938
Activitat
Capacitat màxima100 Modifica el valor a Wikidata
Placa d'homenatge a les recluses (2010)

Descripció modifica

L'edifici, aixecat en els terrenys de la masia medieval de Can Duran o Feló a l'antic municipi de Les Corts de Sarrià (annexionat a Barcelona el 1897), fou fins al 1936 un asil, anomenat del Bon Consell i propietat de les monges Dominiques de la Presentació de la Santíssima Verge, per a noies de tota condició, «donde sean gratuitamente mantenidas instruidas y moralizadas jóvenes extraviadas».[1]

La porta principal, que donava pas a una llarga avinguda flanquejada per arbres, s'obria al carrer de Joaquim Molins, 11, que encara avui existeix. El perímetre el delimitaven l'actual plaça de Maria Cristina i la Diagonal, al nord; el carrer de les Corts, a l'oest: Joaquim Molins, al sud, i els actuals Jardins de Clara Campoamor, a l'est.

Instal·lacions de la presó modifica

L'edifici que va acollir la presó de dones l'any 1936 no havia estat dissenyat amb la finalitat i els requisits que un centre penitenciari requeria. A més a més, el deteriorament que va patir al llarg de la Guerra Civil i la manca d'inversions en l'etapa de la postguerra propiciarien que les instal·lacions no fossin les més adients per a albergar la població reclusa. Les fonts parlen d'un conjunt de dependències en què va transcórrer la vida de les recluses i dels que hi exercien el poder. Hi ha referències a la biblioteca, la capella, les cel·les, la cuina, el costurer, l'economat, l'escola, la infermeria, la farmàcia, les garites de vigilància, la granja, l'horta, el pavelló de direcció, els tallers, entre altres instal·lacions com ara el magatzem de roba i el d'objectes usats, les dutxes, els vàters, la rentadora i l'estació depuradora d'aigua.[2]

Història modifica

Període Republicà 1936-1939 modifica

Un cop la Guerra Civil Espanyola ja havia començat, fou necessari buscar un nou emplaçament per a les dones preses de la ciutat, ja que s'havia enderrocat la Presó de Reina Amàlia. Així, el Comitè de Serveis Correccionals de Catalunya s'apropià de l'antic asil El Bon Consell per a fer-ne una institució reformadora, segons l'ordre dictada per la Generalitat de Catalunya el 22 de setembre del 1936.[3] La capacitat habitual de la presó s'havia establert en cent recluses, tot i que en alguns períodes l'ocupació fou força superior.[4] Arran dels Fets de maig de 1937, va augmentar l'afluència de preses del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) com Charlotte Margolin, Eva Laufer, Otília Castellví, Katia Landau[5]i llibertàries de la CNT-FAI, que convivien amb preses comunes, desafectes a la República, derrotistes, falangistes i espies com la jove Carmen Tronchoni, que fou executada el 28 de març de 1938.[6]

Període franquista 1939-1959 modifica

Amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el mes de gener del 1939, la presó de les Corts va continuar les seves funcions,[7] governada i administrada per un orde religiós —les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül— segons la pràctica habitual del règim franquista a les presons femenines.[8]

A mitjan de l'any 1939 hi havia prop de dues mil recluses i més de quaranta nens. Al llarg dels anys 1939 i 1940 van ser afusellades al Camp de la Bota dotze dones que van passar per aquesta presó:[9] Carme Claramunt Barot, Eugènia González Ramos, Neus Bouza Gil, Encarnació Llorens Pérez, Cristina Fernández Pereda, Ramona Peralba Sala, Dolors Giorla Laribal, Magdalena Nolla Montseny, Elionor Malich Salvador, Virginia Amposta Amposta, Assumpció Puigdelloses Vila, i Inés Jiménez Lumbreras.[10] El 1943 fou afusellada a Lleida la miliciana Concepció Guillén Martínez, que també havia estat reclosa a les Corts l'any 1940 i fou l'última de les disset dones executades a Catalunya.[11]

De les condicions infrahumanes de la presó, n'han deixat constància diverses preses com ara Adelaida Abarca Izquierdo,[12] María del Carmen Cuesta Rodríguez,[13] Anna Solà Sardans, Antonieta Feliu i Miró,[14] Maria Bigordà Montmany,[15] Teresa Rius Colet, Isabel Vicente García, Julia Manzanal Pérez, Dolors Peñalver Valenzuela, Julia Romera Yáñez,[16] Victòria Pujolar Amat,[17] Laia Berenguer, Teresa Hernández Sagués, Enriqueta Gallinat,[18] Soledad Real,[19] Maria Salvo Iborra,[20] Quitèria Tarragó Casellas, Tomasa Cuevas,[21]Maruja Tomás i Martí, Joaquina Dorado Pita,[22] Mavis Bacca Dowden,[23] Karolina Babecka Pons, Ramona Montsalvatge,[24]Raimunda Joliva Torruella, Ángeles García Madrid, Concepció Vázquez Agulló,[25] María de la Purificación de la Aldea y Ruiz de Castañeda, Maria Enriqueta Montoro Bravo, Clara Pueyo Jornet[26] María Luisa Rendón Martell, Francesca Vergés i Escofet, Joana Matia Borau, Caterina Casas Maymó o Maria Domènech Perich.[27]

Jenny Kher Lazarus, una dona jueva alemanya en trànsit, amb l'ordre de ser lliurada a la policia de fronteres alemanya, fou trobada morta a les dutxes, penjada amb el seu cinturó, el dia 11 desembre 1942.[28]

Al seu extens hort, centenars de recluses van ser explotades treballant en benefici de l'ordre religiós que dirigia el centre, sobretot durant els primers anys. A principi de la dècada de 1950 s'hi va obrir un taller de costura.[21]

Els òrgans de poder de la Presó de dones entre els anys 1939 i 1959 modifica

El règim i l'administració dels establiments penitenciaris de l'Estat espanyol era responsabilitat dels funcionaris que integraven el Cos Especial de Presons, el qual depenia orgànicament de la Direcció General de Presons. Els seus integrants tenien diferents qualificacions; n'hi havia que eren considerats com a autoritat (directors, caps de presó i inspectors) mentre que la resta de funcionaris tenien la consideració d'agents de l'autoritat. A més, hi havia altres òrgans de poder unipersonals com el capellà, el metge i el mestre.[29][30]

La direcció del centre era el representant del poder públic al centre i l'encarregat de fer complir les lleis relacionades amb les seves competències. Com a màxima autoritat del centre, s'encarregava de la gestió del centre i els seus serveis, de l'ordre i la disciplina, de les comunicacions amb l'exterior i de la fiscalització de les activitats administratives i comptables.[31]

El subdirector-administrador era la persona encarregada d'assumir les atribucions i deures del director en cas que aquest estigués malalt, fos de vacances o estigués absent per alguna altra causa. Era el segon en l'ordre jeràrquic i tenia l seu càrrec les oficines generals de la presó i tots els serveis d'administració de la mateixa.[32]

El capellà era l'encarregat «del règim moral i religiós» de la presó, tot i que s'havia de sotmetre a les ordres del director en tot allò que no fos espiritual. Celebrava la missa els diumenges i els dies festius a la capellà de la presó, a la qual assistien totes les recluses. A més, també oficiava una missa diària per a la comunitat de religioses, a les quals els prestava els serveis religiosos necessaris. Un cop a la setmana, parlava sobre temes morals davant de les recluses, a les quals també predicava el dogma i el catecisme. També controlava els llibres que hi havia a la biblioteca de la presó.[33]

Les filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, orde fundada a Paris el 1633, fou la comunitat de religioses encarregada del bon funcionament de determinades tasques i aspectes rellevants de la presó, entre les quals l'administració dels queviures, de la farmàcia, dels tallers de costura i de l'escola. La mare superiora de la comunitat donava les ordres a les germanes, que controlaven i vigilaven les recluses.[8]

Una altra figura destacada de la presó era la del metge. A més d'exercir-hi la seva professió d'assistència sanitària a les recluses, el seus fills i filles —les que en tenien— i a les monges i funcionaris, també s'encarregava de controlar la higiene de les dependències i instal·lacions de la presó.[34]

Junta de Disciplina o Junta de Règim i Administració era l'òrgan col·legiat del govern de la Presó de Dones. A partir de l'any 1948 fou anomenada Junta de Règim i Administració.[35][36]

L'octubre del 1955 es va tancar la presó per ordre de la Direcció General de Presons, i el col·lectiu de preses (per aquell temps 263, amb 19 nens) va ser traslladat a la Presó Model d'homes, que van convertir així en un centre mixt.[37]

Recuperació de la memòria històrica modifica

El 14 de desembre de 2019, es va inaugurar un espai de memòria a la cruïlla dels carrers de Joan Güell i d'Europa de Barcelona per recordar les dones que, en aquella presó, van patir la repressió franquista i van estar privades de llibertat, moltes d'elles únicament per les seves idees polítiques.[38] És un monument que s'havia reivindicat des de 2013 a través de l'anomenada Plataforma per al Futur Monument a la Presó de Dones de les Corts, en un procés participatiu sorgit de la societat civil. Mitjançant concurs públic, es va decidir l'execució del projecte del monument presentat per l'arquitecte Jordi Henrich, l'historiador Fernando Hernández Holgado i la professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona Núria Ricart Ulldemolins.[39]

Referències modifica

  1. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 54.
  2. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 78-98.
  3. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 63.
  4. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 65.
  5. ↑ Summo, Marcelo «Landau, Katia (2007). Los verdugos de la revolución española (1937- 1938). Málaga: Sepha. 84 páginas». Cuadernos de Marte, Extra 11, 2016, pàg. 55–57. ISSN: 1852-9879.
  6. ↑ Hernández Holgado, Fernando. Un Lugar inacabado, Espacio de memoria Monumento cárcel de mujeres de las Corts (en castellà). València: Publicacions Universitat de València, 2022, p. 40-41-42-43. ISBN 978-84-1118-091-7. 
  7. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 71.
  8. ↑ 8,0 8,1 Molina Javierre, 2010, p. 115.
  9. ↑ Bella, Emili. «Revenja d'estat contra les dones». El Punt Avui, 10-12-2016. [Consulta: 28 maig 2019].
  10. ↑ Catalán, Concha. «Drets humans en femení». Innovación y Derechos Humanos (Innovation and Human Rights), març 2018. [Consulta: 18 maig 2019].
  11. ↑ Marimon, Sílvia. «"Perilloses i roges": la història de disset dones afusellades». ARA, 18-11-2016. [Consulta: 30 agost 2020].
  12. ↑ Hernández Holgado, 2011, p. 762.
  13. ↑ Hernández Holgado, 2011, p. 10.
  14. ↑ «Memòria.cat publica dos webs sobre Antonieta Feliu Miró i Anna Solà Sardans». NacióManresa, 10-11-2020. [Consulta: 24 abril 2023].
  15. ↑ «Maria Bigordà i Montmany, testimoni d'una època obscura - fitxa». Institut Ramon Muntaner. [Consulta: 3 juny 2023].
  16. ↑ «Romera Yáñez, Julia» (en castellà). Alumbra Alumbre Mazarrón. [Consulta: 24 abril 2023].
  17. ↑ Hernández Holgado, 2011, p. 608.
  18. ↑ Hernández Holgado, 2010, p. 668.
  19. ↑ Martín Ramos, Hernánadez Holgado, José Luis, Fernando i altres. Las ventanas de Soledad Real (en castellà). Barcelona: DeBarris-Fundació Pere Ardiaca, 2009. ISBN 978-84-937314-1-0. 
  20. ↑ Vinyes, Ricard. El daño y la memoria: Las prisiones de Maria Salvo (en castellà). Barcelona: Plaza&Janes, 14-9-2004. ISBN 84-01-53070-9. 
  21. ↑ 21,0 21,1 Cuevas Gutiérrez, Tomasa. Testimonios de mujeres en las cárceles Franquistas (en castellà). Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1-11-2004, p. 913. ISBN 978-84-8127-150-8. 
  22. ↑ Hernández Holgado, 2011, p. 573.
  23. ↑ Bacca Dowden, Mavis. Acusada d'espia a la Barcelona franquista. Barcelona: Editorial Pòrtic, 1994. ISBN 8473069986. 
  24. ↑ «Ramona Montselvatge: una modernitat perduda». Revista de Girona, 2022. [Consulta: 14 novembre 2023].
  25. ↑ Merino, Olga. «Concepció Vázquez: «He sigut una dona valenta; jo no tinc ànima de beata»». El Periódico, 04-01-2015. [Consulta: 24 abril 2023].
  26. ↑ Hernández Holgado, 2011, p. 727.
  27. ↑ Busquets, Gemma. «Ungles cremades a la presó - 14 nov 2021». [Consulta: 10 agost 2023].
  28. ↑ NacióDigital. «Els jueus que Franco va lliurar a Hitler: el cas de Jenny Kehr». [Consulta: 5 novembre 2023].
  29. ↑ «Inicio | Presó de les Corts». [Consulta: 7 abril 2023].
  30. ↑ Cortum, Club. «La Cárcel de Mujeres de Barcelona, Les Corts, un instrumento represivo y de adoctrinamiento en el franquismo» (en castellà). Tribuna Feminista, 06-09-2016. [Consulta: 18 abril 2023].
  31. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 104.
  32. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 109.
  33. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 111.
  34. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 119-120.
  35. ↑ Hernández Holgado, Fernando; Hernández Holgado, Fernando. «La prisión militante: las cárceles franquistas de mujeres de Barcelona y Madrid (1939-1945)» (en castellà), 10-05-2011. [Consulta: 5 abril 2023].
  36. ↑ Molina Javierre, 2010, p. 125.
  37. ↑ «La història de La Model». [Consulta: 5 abril 2023].
  38. ↑ acn. «Nou espai de memòria de la presó de dones de les Corts». El Punt Avui, 15-12-2019. [Consulta: 19 desembre 2019].
  39. ↑ López, Sara. «El memorial de la presó de dones de les Corts comença a prendre forma». El Punt Avui, 06-08-2019. [Consulta: 19 desembre 2019].

Bibliografia modifica

  • Molina Javierre, M. Pilar. La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959). Ajuntament de Barcelona, 2010. ISBN 978-84-9850-255-8. 

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Presó_de_Dones_de_les_Corts&oldid=32829439»