Rodolphe Kreutzer
Rodolphe Kreutzer (16 de novembre de 1766 - 6 de gener de 1831) va ser un violinista, professor, compositor i director d'orquestra francès. És cèlebre pels seus mètodes i estudis per a violí, i per la sonata que li va dedicar Beethoven.
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 16 novembre 1766 Versalles (França) |
| Mort | 6 gener 1831 (64 anys) Ginebra |
| Sepultura | Cementiri dels Reis o de Plainpalais cementiri de Père-Lachaise, 13 |
| Activitat | |
| Ocupació | director d'orquestra, pedagog musical, professor d'universitat, musicòleg, compositor, violinista, concertino |
| Ocupador | Conservatoire de Paris (1795–1826) |
| Membre de | |
| Gènere | Òpera |
| Moviment | Música clàssica |
| Professors | Anton Stamitz |
| Alumnes | Charles Philippe Lafont, Lambert Massart, Jean Nicolas Auguste Kreutzer i Pantaléon Battu |
| Instrument | Violí |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Família | |
| Cònjuge | Adélaïde-Charlotte Kreutzer (1788–) |
| Pares | Jean Jacob Kreutzer (en)  i Elisabeth Trabol |
| Germans | Jean Nicolas Auguste Kreutzer |
Premis | |
    | |
Biografia modifica
Va néixer a Versalles. El seu pare, músic alemany, violinista de la Capella Real, li va ensenyar a tocar el violí, però el seu verdader mestre va ser Anton Stamitz. Als 13 anys ja va interpretar un concert compost per ell mateix, a continuació va viatjar a Itàlia i Alemanya on va realitzar una sèrie d'actuacions.
Als 16 anys va tornar a França i va succeir el seu pare com a primer violí de la Capella Real (1783-92). El 1792 també accedí al lloc de violí solista del Teatre Italià, on, aquell mateix any, representà la seva primera òpera Jeanne d'Arc à Orléans, seguida en 1791 de Paul et Virginia i Lodoïska. El 1795 fou nomenat professor de violí al Conservatori de París, lloc va ocupar fins al 1825 i on tingué entre d'altres alumnes a Antonio James Oury, Henri-Louis Blanchard,[1] Jean Marie Becquié,[2] Marie Dessire Beauliu,[3] Pantaléon Battu[4] i, on travà gran amistat amb el músic alsacià Charles-F Dumonchau.[5] I fou protector del jove compositor maltès Nicolas Isouard.[6] El 1801 succeí Pierre Rode com a primer violí solista de l'Òpera i a l'any següent entrà a la Capella del Primer Cònsol.
De 1815 a 1827, va ser mestre de capella de la Capella Real, alhora que exercia les funcions de director d'orquestra a l'Òpera, la qual va passar a dirigir de 1824 a 1826.
Kreutzer, al costat de Pierre Rode i Pierre Baillot, va ser un dels millors violinistes francesos del seu temps. Al costat d'aquests va fundar l'Escola francesa de violíi van posar a punt el Mètode de violí del Conservatori (Méthode de violon du Conservatoire). Entre els seus alumnes tingué el belga Alexandre-Joseph Artot[7] i els francesos Joseph Lomagne, Pierre-Julien Nargeot, i Víctor Magnien,[8] el belga Lambert Massart[9] els alemanys Boherer,[10] Georg Anton Walter i Louis Schloesser,[11] i l'italià Pietro Rovelli.[12] Va morir a Ginebra.
Va conèixer Beethoven el 1798 en una gira per Viena. Aquest li va dedicar el 1805 la seva Sonata per a violí i piano múm. 9, Op. 47, que va rebre el nom de Sonata Kreutzer. Sembla, però, que Kreutzer mai va interpretar-la, ja que no apreciava la música de Beethoven, fins al punt que anys més tard va dir a Berlioz que trobava la sonata «escandalosament incomprensible».[13] L'esmentada sonata va inspirar una novel·la de Tolstoi.
Obra modifica
- 42 estudis o capricis per a violí sol
- Sonates per a violí i baix
- 15 trios per a 2 violins i violoncel
- 15 quartets per a corda
- 3 simfonies concertants
- 19 concerts per a violí
- Prop de 40 òperes
Referències modifica
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 8, pàg. 1093. (ISBN 84-239-4508-1)
- ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 125. (ISBN 84-7291-226-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 7, pàg. 1364 (ISBN 84-239-4507-3)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 9, pàg. 1199 (ISBN 84-239-4509-X)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 18, 2a part, pàg. 2481 (ISBN 84-239-4581-2)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 28, segona part, pàg. 1936 (ISBN 84-239-4582-0)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 36, pàg. 331 (ISBN 84 239-4534-0)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 32, pàg. 237 (ISBN 84-239-4532-4)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 64. pàg. 71 (ISBN 84-239-4564-2)
- ↑ Enciclopèdia Espasa Volum núm. 8, pàg. 1352. (ISBN 84-239-4508-1)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 54, pàg. 1050 (ISBN 84-239-4554-5)
- ↑ Enciclopèdia Espasa. Volum núm. 52, pàg. 549 (ISBN 84 239-4552-9)
- ↑ Swafford, Jan. Acantilado. Beethoven: tormento y triunfo. 1a. Barcelona: Acantilado, novembre 2017, p. 500. ISBN 9788416748686.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rodolphe Kreutzer |