Miquel dels Sants

sacerdot i frare català, venerat com a sant
(S'ha redirigit des de: Sant Miquel dels Sants)

Miquel dels Sants, o de nom de naixement Miquel Argemir i Mitjà (Vic, 29 de setembre de 1591 - Valladolid, 10 d'abril de 1625), va ser un sacerdot i frare trinitari descalç de Vic. Venerat com a sant per l'Església Catòlica Romana, és el sant patró de Vic.[1][2]

Infotaula de personaMiquel dels Sants

Escultura a la façana de la seva casa natal, a Vic Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementMiquel Argemir i Mitjà
29 setembre 1591 Modifica el valor a Wikidata
Vic Modifica el valor a Wikidata
Mort10 abril 1625 Modifica el valor a Wikidata (33 anys)
Valladolid Modifica el valor a Wikidata
SepulturaConvent de la Trinitat Descalça de Valladolid (avui, parròquia de San Nicolás); relíquia a la capella de la casa natal de Vic 
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósacerdot catòlic, frare Modifica el valor a Wikidata
Orde religióstrinitaris descalços
prevere, confessor
CelebracióEsglésia Catòlica Romana
Beatificació24 de maig de 1779 , Roma nomenat per Pius VI
Canonització8 de juny de 1862 , Roma nomenat per Pius IX
PelegrinatgeVic (casa natal), San Nicolás de Valladolid
Festivitat10 d'abril; a Vic i arreu fins al 1969: 5 de juliol
Iconografiahàbit trinitari, agenollat davant el Santíssim Sacrament
Patró deVic (des de 1862); malalts de càncer; joventut trinitària

Biografia modifica

Nascut com a Miquel Argemir i Mitjà el dia de Sant Miquel Arcàngel a Vic, al carrer de Sant Hipòlit (actualment carrer de Sant Miquel dels Sants; hi ha una capella al número 9, la casa on va néixer). Era fill d'Enric Argemir, conseller de la ciutat dos cops, i de Montserrat Margarida Mitjà, de profunda religiositat. Va fugir dues vegades de la ciutat per anar a retirar-se a fer vida eremítica, prenent el camí del Montseny; però en ambdues ocasions va ésser trobat pel seu pare i retornat a casa,[3] on malgrat tot hi dormí amb una pedra com a coixí.[4][n. 1] Va escapar i arribar a Barcelona per ingressar en un convent de l'orde dels trinitaris calçats, on entrà com a novici en una data que balla entre el 1602 i el 1604 segons les fonts.[1][2] Després de tres anys de noviciat feu els vots corresponents adoptant el nom de Miquel dels Sants,[1] al monestir de San Lamberto a Saragossa, el 5 de setembre de 1607.[5]

La trobada amb un trinitari descalç va fer-li palesa la major austeritat d'aquesta branca de l'orde i, amb el permís del seu superior, el 1608 va entrar a la congregació dels trinitaris descalços d'Oteiza (Navarra) i a Madrid com a novici. Prengué els vots a Alcalá de Henares. Va estudiar a Alcalá, Baeza (1611-1614, filosofia) i Salamanca (des de 1614, teologia). El 1615 va ser ordenat sacerdot a Faro (Portugal), però va exercir a Baeza.[1] El 1622 el superior de l'orde el proposà com a superior del convent de Valladolid, que va governar.[1] La freqüència dels seus episodis místics incontrolables (èxtasis, raptes, etc.) feia que no volgués mostrar-se gaire en públic.

Durant la seva vida, Miquel dels Sants portà una vida de pregària i penitència, provocant admiració pel seu fervor. Devot de l'Eucaristia, se'n deia que experimentava èxtasis durant la consagració eucarística, per la qual cosa fou anomenat l'Extàtic.[n. 2] Els primers èxtasis es documenten quan és, poc després d'haver professat a l'orde descalç, als convents de La Solana (Ciudad Real) i Sevilla.

A conseqüència d'una febre tifoide, va morir al convent trinitari de Valladolid la matinada 10 d'abril de 1625 als 33 anys, sent sebollit a l'església del convent trinitari de Valladolid. Quan el convent fou desamortitzat, l'església passà a ésser parròquia sota l'advocació de Sant Nicolau. Les seves restes hi continuen sent conservades.

Veneració modifica

Va ser beatificat per Pius VI el 24 de maig de 1779 i canonitzat per Pius IX el 8 de juny de 1862.[1] La seva festa és el 5 de juliol.

Mn. Cinto Verdaguer li va dedicar uns Goigs que comencen així: Puix que al cel porteu corona, dels serafins del Senyor, Miquel, serafí d'Ausona, inflameu el nostre cor.[6]

Tradicions modifica

A Vic i la seva rodalia hi ha diversos llocs relacionats amb la memòria del sant: la casa on va néixer, convertida en capella al segle xviii, o els petits oratoris de Mas Mitjà (Santa Eugènia de Berga) i de Sant Miquel Xic, prop de Vic, on es deia que el jove sant va vèncer la temptació de la carn rebolcant-s'hi sobre un esbarzer.

A Salamanca i durant les festes del Carnestoltes, Miquel, afligit pels excessos de la festa, va fer una processó i en una plaça, mentre un altre frare predicava, va caure en èxtasi; la multitud, commoguda, el portà a una església propera i molts, penedits, van voler fer confessió general dels seus pecats.

A Baeza fou acusat per dos frares envejosos, i Miquel fou empresonat durant deu mesos sense voler defensar-se, ja que, deia, aquella era la voluntat divina.

Obra modifica

Com altres religiosos del moment, va ésser un místic i n'escrigué algunes obres en aquesta línia, centrades en la contemplació, com Breve tratado de la tranquilidad del alma i El alma en la vida unitiva, en vers, a més de cartes a diverses persones, conservades en part.

Notes modifica

  1. Aquesta pedra es conserva com a relíquia a la capella de la casa natal de Vic
  2. Estudiants i professors acudien a ell com a guia espiritual.

Referències modifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 57
  2. 2,0 2,1 «Miquel dels Sants». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. de Nenclares, 1862, p. 169-173.
  4. de Nenclares, 1862, p. 172.
  5. de Nenclares, 1862, p. 178.
  6. «Goigs a sant Miquel dels Sants de mn. Cinto Verdaguer». [Consulta: 2015].

Bibliografia modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Miquel dels Sants