Sellui
Sellui, antigament Sersui, és un poble del terme municipal de Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà.[1] Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està constituït en entitat municipal descentralitzada.[2]
| ||||
| Localització | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Estat | Espanya | |||
| Comunitat autònoma | Catalunya | |||
| Província | província de Lleida | |||
| Comarca | Pallars Sobirà | |||
| Municipi | Baix Pallars  | |||
| Població humana | ||||
| Població | 13 (2019) (1,34 hab./km²) | |||
| Geografia | ||||
| Superfície | 9,72 km² | |||
| Altitud | 971,9 m | |||
| Codi IDESCAT | 7004070005 | |||
.svg)
.jpeg)
És al nord del terme municipal, a la Vall d'Ancs. Tenia 16 habitants l'any 2013.[3]
Sellui compta, senceres o en ruïnes, amb tres esglésies: la sufragània de Santa Coloma, la capella romànica de Sant Andreu i un probable antic monestir encara no identificat.
Etimologia modifica
Es tracta, segons Joan Coromines, d'un altre dels molts topònims pallaresos preromans, d'origen iberobasc. La primera arrel és la de çulo (forat), rere el qual es troba el sufix -oi, també basc, sembla que de caràcter col·lectivitzador. Es tractaria, doncs, d'un "paratge amb molts forats", en referència a l'entorn geològic de Sellui.[4]
Història modifica
Edat moderna modifica
En el fogatge del 1553, Sellui (Çeluy) declara 5 focs laics.[nota 1]
Edat contemporània modifica
Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Sellui (Celluy o Selluy). S'hi pot llegir que el poble està situat a la vora del riu d'Ancs, al capdavall d'un pendís de muntanya, on és combatut pels vents de ponent i de llevant. El clima hi és fred, i s'hi produeixen inflamacions. Tenia en aquell moment 7 cases i una església, dedicada a Santa Coloma, sufragània de la d'Ancs. Descriu el territori de Sellui com a pedregós i muntanyós.[5]
S'hi collia ordi, patates, llegums i una mica de fruita, hortalisses i herba per als prats. S'hi criaven ovelles, i hi havia caça de llebres, conills i perdius. La població era de 12 veïns (caps de casa) i 72 ànimes (habitants).[5]
L'Entitat Municipal Descentralitzada modifica
La Entidad local menor de Selluy fou autoritzada per Decret del Ministerio de la Gobernación el 4 de desembre del 1953, en un decret signat per Francisco Franco i el ministre Blas Pérez González. Eren regides per un alcalde pedani. Passats els anys, aquestes entitats foren convertides en les actuals "Entitats municipals descentralitzades" i adaptades a les noves legislacions municipals.
Com està previst en la legislació municipal vigent en l'actualitat, els pobles constituïts en Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) elegeixen, alhora que l'alcalde i regidors del seu municipi, un president d'EMD. En el cas de Sellui, aquesta figura ha estat coberta fins ara per:
- Jaume Miró i Mora (1979 - 1983)
- Antoni Jordana i Rocafort (1983 - 1995)
- Josep Peret i Vidal (1995 - 2007)
- Jaume Comas i Boix (2007 - 2011)
- Jordi Vives i Bonet (2011 - actualitat)
Demografia modifica
| 1990 | 1991 | 1994 | 1995 | 1996 | 2001 | 2003 | 2005 | 2010 | 2013 |
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 25 | 6 | 6 | 6 | 9 | 10 | 14 | 11 | 19 | 16 |
Les cases del poble[6] modifica
|
|
|
|
|
Notes modifica
- ↑ "Antoni Badet, Joan d'Arnau Guillem, Joan de Llavorsí, Peret de Bertran i Jaume de Bertran". Iglésias 1981.
Referències modifica
- ↑ «Sellui». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Entitat Municipal Descentralitzada de Sellui». municat.gencat.cat. [Consulta: 24 agost 2020].
- ↑ Dades de població a www.municat.gencat.cat.
- ↑ Coromines 1997.
- ↑ 5,0 5,1 Madoz 1847.
- ↑ Montaña 2004.
Bibliografia modifica
- Barbal, Maria. «Sellui». A: Camins de quietud. Barcelona: Edicions 62, 2002 (3a edició) (No ficció, 6). ISBN 84-297-4894-6.
- Coromines, Joan. «Sellui». A: Onomasticon cataloniae. VI Sal - Ve. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1997. ISBN 84-7256-854-7.
- Gavín, Josep Maria. Pallars Sobirà. Barcelona: Arxiu Gavín, 1981 (Inventari d'esglésies, 9). ISBN 84-85180-26-7.
- Iglésies, Josep. El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, 1981, p. 90. ISBN 84-232-0189-9.
- Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2.
- MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar, vol. VI pàg. 306. Madrid: Establecimiento literario-tipográfico La Ilustración, 1847. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar» de Pascual Madoz. Vol. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
- Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
- Pagès, Montserrat; Castilló, Arcadi. «Gerri de la Sal - Montcortès de Pallars». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
Enllaços externs modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sellui |
- Sellui en el seu entorn, a l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
- Web de l'Ajuntament de Baix Pallars Arxivat 2016-07-01 a Wayback Machine..