Sistema auditiu
sistema sensorial
El sistema auditiu és el sistema que permet l'audició. La funció del sistema és captar i transformar ones sonores en impulsos nerviosos. Posteriorment, aquest senyal és transportat a través del sistema nerviós perifèric fins a ser processat en l'encèfal que decideix quina resposta efectuar, de vegades de forma conscient i d'altres de forma inconscient o instintiva. És present en molts animals inclosos els humans.
Nomenclatura oïda/orella modifica
Degut a una interferència de l'espanyol sobre el català hi ha catalanoparlants que confonen els significats dels mots oïda i orella, fent-los equivalents als espanyols oído i oreja. En català oïda es refereix només al sentit i orella a tot l'aparell auditiu, des de l'orella externa a la interna, passant per la mitjana.[1]
Parts del sistema auditiu modifica
- Orella externa
- Les ones sonores arriben al pavelló auricular, que les dirigeix cap al conducte auditiu extern, on resulten amplificades a certes freqüències. Finalment, el so arriba a la membrana timpànica, a partir de la qual les vibracions es transmeten per un medi sòlid. En formen part el pavelló auricular i el canal auditiu amb les funcions de recollir i encaminar les ones sonores fins al timpà. La cera que es forma en el canal auditiu té la funció de mantenir-lo net i humit. En moltes espècies de mamífers terrestres el pavelló auricular està molt desenvolupat i està dotat de moviment.
- Orella mitjana o caixa timpànica
- Inclou la trompa d'Eustaqui, un conducte que la comunica directament amb la faringe, igualant la pressió entre les dues bandes del timpà. D'altra banda també hi trobem la cadena ossicular conformada pel martell, l'enclusa i l'estrep, que és el camí de les vibracions mecàniques envers la finestra oval, una altra membrana, la qual provoca una vibració en el líquid que omple el cargol. És una cavitat amb aire darrere la membrana del timpà a través de la qual l'energia de les ones és transmesa des de l'orella externa fins a la còclea que ja forma part de l'orella interna aquesta transmissió d'energia és efectuada a través de tres petits ossos que vibren solidaris amb el timpà. També en l'orella mitjana hi ha el canal d'Eustaqui, que és en part ossi i en part fibrocartilaginós, que el manté en contacte amb la rinofaringe i manté una pressió constant en l'oïda mitjana. La membrana del timpà és autoregenerativa i està formada per tres capes, en la part central hi ha l'àrea vibrant activa en resposta a un estímul sonor.
- Orella interna
- Hi ha la còclea o caragol; un tub ossi enrotllat de la mida d'un pèsol, que principalment permet diferenciar i interpretar sons. El cargol conté la membrana basilar, on resideix l'òrgan de Corti, format per un conjunt de cèl·lules ciliades (entre 24.000 i 30.000) que vibren a determinades freqüències. La ubicació dels cilis al llarg de la membrana basilar guarda relació amb la longitud d'ona a la qual són sensibles. En ella els estímuls mecànics es transformen, gràcies al procés de transducció sensorial, en impulsos elèctrics que es dirigeixen pel nervi auditiu cap al cervell es descodifiquen i s'interpreten. Finalment, la informació nerviosa arriba al cervell, cada orella per separat, on s'integra. L'orella és l'òrgan que permet el sentit de l'oïda. També en l'orella interna es troba el laberint vestibular i els conductes semicirculars que són els òrgans del sentit de l'equilibri.
Llindar d'audició modifica
Els llindars d'audició considerats estàndard, per a una freqüència de 1000 Hz, corresponen a intensitats a partir de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200Pa) el de dolor. El llindar de molèstia se situa cap als 120 dB.
El rang de freqüències audibles es considera de 20 Hz a 20000 Hz, i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat (la sonoritat); sensació que es mostra amb les corbes isofòniques. La unitat de sonoritat és el fon. El llindar s'explora, clínicament, amb l'audiometria.
Sistema de protecció modifica
Els humans disposen d'un múscul que tensa o relaxa el timpà automàticament en funció de la intensitat dels nivells suportats, i a més canvia la disposició dels ossets de l'orella mitjana. L'únic inconvenient d'aquest sistema és el seu temps d'adaptació, durant el qual l'orella pot patir danys seriosos.
Embriologia del sistema auditiu modifica
- Orella interna: En embrions de 22 dies es poden apreciar les placodes auditives, engrossiments d'ectoderma superficial. Aquests s'invaginen formant les fossetes auditives, que es tancaran i acabaran formant les vesícules auditives. Les vesícules auditives es divideixen en:
- Component ventral: Origina el sàcul i el conducte coclear. Durant la vuitena setmana embriològica, el conducte coclear té dues voltes i mitja i es comunica amb el sàcul mitjançant el conducte de Hensen. A partir de la desena setmana es comencen a formar les rampes vestibular i timpànica, quedant deparades del conducte coclear per les membranes vestibular i basilar respectivament. En aquesta etapa s'aprecia el lligament espiral, funció del qual és unir el conducte coclear amb el cartílag que l'envolta i la columel·la, eix del futur caragol ossi.
- Component dorsal: Dóna origen a l'utricle, els conductes semicirculars i el conducte endolimfàtic. En conjunt reben el nom de laberint membranós. De l'utricle s'originaran els conductes semicirculars (6ª setmana). Mentre que un extrem de cadascun d'aquests es dilata i forma una ampolla, l'altre extrem, denominat la branca comú no ampollar. De les cèl·lules ampollars es formen les crestes ampollars (relacionades amb el manteniment de l'equilibri). En les parets de l'utricle i del sàcul apareixen les taques o màcules acústiques, i els seus impulsos són transportats per les fibres vestibulars VII parell cranial. De les vesícules òtiques, sobre la quarta setmana i mitja, es desprenen unes cèl·lules que formaran el gangli estatoacústic, també constituït de cèl·lules de la cresta neural.
- Orella mitjana: La caixa timpànica s'origina a partir de l'endoderma (1ª bossa faríngia). La porció distal de la bossa (recés tubotimpànic) forma la cavitat timpànica primitiva i la porció proximal la trompa d'Eustaqui. Durant la primera meitat de la vida intrauterina, ja es poden observar els ossets, que estaran envoltats de mesènquima fins al vuitè mes embrionari. El martell i l'enclusa deriven del cartílag del primer arc branquial. L'estrep, en canvi, prové del segon arc branquial. Quan els ossicles s'alliberen del mesènquima circumdant, l'epiteli endodèrmic de la cavitat timpànica els fixa a la paret de la cavitat mitjançant una lligaments de sosteniment. Al final de la vida fetal, es comença a formar l'antre timpànic. Després del naixement, aquest serà envaït per epiteli de la caixa del timpà i, posteriorment, es formaran sacs aeris neumatitzats a l'interior de l'apòfisi mastoide.
- Orella externa: El conducte auditiu extern es desenvolupa a partir de la porció dorsal de la primera esquerda faríngia i, a partir del tercer mes, es pot apreciar el tap meatal, derivat de les cèl·lules epitelials ectodèrmiques. El pavelló auricular es desenvolupa a partir de sis proliferacions mesenquimàtoses (tres a cada costat del conducte auditiu extern) situades als extrems dorsals del primer i del segon arcs branquials, envoltant la primera esquerda faríngia. La membrana timpànica o timpà, es desenvolupa a partir de tres porcions diferents:
- Una part prové del tap meatal, cap al setè mes.
- Una capa intermèdia de teixit connectiu.
- Una capa epitelial més interna procedent de la endoderma.
Referències modifica
- ↑ Oïda / orella Recomanacions de Francesc Vallverdú, Assessor lingüístic de la CCRTV
Bibliografia modifica
- Montilla Ibañez, María de Alharilla. «1. Embiología, anatomía y fisiología del oído». A: Manual de otorrinolaringología pediátrica (en castellà). Internet Medical Publishing, 2015. ISBN 1502447525 [Consulta: 8 setembre 2022].
- Nieto, Carlos Suárez. Tratado de Otorrinolaringología y Cirugía de Cabeza y Cuello (eBook online) (en castellà). Ed. Médica Panamericana, 2015-07-09. ISBN 978-84-9835-514-7.
- Pere, Abelló; Quer, Miquel. Manual d'oto-rino-laringologia. Univ. Autònoma de Barcelona, 1992. ISBN 978-84-7929-458-8.
