Suites per a orquestra (Bach)
Les Suites per a orquestra BWV 1066-1069 (anomenades ouvertures pel seu autor), són un conjunt de quatre composicions de Johann Sebastian Bach, compostes probablement entre 1725 i 1739 a Leipzig. La paraula suite s'utilitza per referir-se a tota una sèrie de peces de dansa molt utilitzada al barroc.
| Forma musical | obra de composició musical  |
|---|---|
| Compositor | Johann Sebastian Bach |
| Moviment | música barroca |
| Format per | Suite No. 1 (en)  Suite No. 2 (en) Suite No. 3 (en) |
 | |
És poc el que es coneix sobre els orígens o les primeres interpretacions de les suites orquestrals que, probablement, van ser compostes abans de 1725.[1]
El terme "suite" modifica
El terme suite va sorgir per primera vegada en 1557, referit originalment a un conjunt de danses conegudes com branles. Vers finals del segle XVII, el terme havia passat a designar un grup de danses variades, totes a la mateixa clau, precedides per un preludi. En aquesta època aquestes peces eren utilitzades com a acompanyament de les danses de societat dels balls de la cort, però aviat les danses que es troben a la suite típica van passar de moda. Per tant, les suites del barroc tardá van trigar, consistien en moviments de danses estilitzades destinades únicament a ser escoltades. Els musicòlegs han intentat trobar un principi comú que unifiqui totes les suites barroques, però aquesta recerca ha estat infructuosa. No hi ha cap característica compartida universalment. Encara després que sorgís una seqüència de dansa bastant estàndard (allemande, courante, sarabanda, giga), seguia havent-hi moltes excepcions: danses agregades, moviments omesos, moviments addicionals que no eren danses, canvi d'ordre, etcètera. Quan la suite barroca es va convertir en una forma de concert, la imaginació dels compositors ja no va continuar restringida a les convencions socials. A mesura que els ideals del barroc cedien davant de l'estètica del període clàssic, la suite va ser gradualment reemplaçada per la sonata i la simfonia. El minuet va quedar com a única baula entre la suite i la simfonia.[2]
La culminació de la tradició de la suite barroca es troba a la música de J. S. Bach, que va compondre almenys 45 d'aquestes obres. Les seves suites per a només de violí i només de violoncel i les seves suites per a teclat - Suites "Angleses", Suites "Franceses" i les Partites- són exemples magníficament sofisticats de les danses per a concert. Sovint la complexitat textural és tan gran que per a un intèrpret és difícil projectar els patrons rímics subjacents de la dansa. Així mateix, Bach va compondre diverses suites per a orquestra de les quals han sobreviscut només quatre. Cadascuna d'aquestes suites orquestrals es divideix en dues parts. La primera és una obertura llarga i la segona és un conjunt de moviments de dansa i altres peces curtes. Les suites orquestrals tendeixen a ser menys complexes que les peces per a solista i teclat, cosa que significa que, probablement, estaven destinades a servir com a música per a entreteniment. Sembla que aquesta idea està sustentada pel fet d'una orquestració sovint brillant.[3]
Les Suites modifica
Poc és el que se sap sobre els orígens de les suites orquestrals. La seva instrumentació diferent indica que no van ser compostes per a la mateixa ocasió ni pel mateix conjunt. S'ha suggerit que la Suite Número 1, pel fet que, en certs aspectes tècnics, és menys avançada que les altres, va ser composta primer. Probablement va ser concebuda a les acaballes del període que Bach va passar a Cöthen (1717-1723) o durant els primers anys que va passar a Leipzig (1723-1750).[3]
Quan Bach va entrar al servei del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen s'esperava, per primera vegada a la seva vida, que dediqués la major part dels seus esforços de composició a la música secular. D'aquesta manera, gran part de la seva música de cambra, per a teclat i orquestra data d'aquest període. El príncep Leopold, un eximi intèrpret de violí, la viola "da gamba" i el "clave", freqüentment celebrava concerts per als quals Bach subministrava la música. Diverses de les suites orquestrals extraviades van ser escrites per a aquestes ocasions. Al cap d'uns anys, el príncep es va casar amb Frederica Henriette, una dona a qui no li interessava la música i, per tant, les seves activitats musicals van disminuir, així que Bach va assumir un nou càrrec a Leipzig, on s'esperava que compongués música sacra i secular. data del període de Leipzig quan dirigia una sèrie de concerts setmanals amb el Collegium Musicum. Bach va treballar amb aquest conjunt entre 1730-1737 i entre 1739-1744.[4]
S'ha suggerit que, com la Suite Número 1, la Número 4 pot haver estat composta entre 1717 i 1723. La primera versió estava instrumentada per a una petita orquestra com la que hi havia a Cöthen. L'orquestra de Leipzig era molt més àmplia que la de Cöthen. Per tant, Bach no només va afegir veus sinó també tres trompetes i timbals a l'obertura de la Suite Número 4 quan, el 1725, la va utilitzar com a cor introductori de la seva Cantata de "Nadal" (Nombre 110). La versió final de la suite, amb trompetes i timbals en tots els moviments excepte el minuet, va ser preparada a Leipzig al voltant de 1729. Aquesta suite és la més brillant del conjunt, amb tres oboès, fagot, cordes i continu que s'uneix als bronzes.[5]
Com la Suite Número 3 és similar a la versió final de la 4, alguns estudiosos creuen que aquesta també va ser composta a Leipzig. L'ús de tres trompetes a l'orquestra semblaria donar suport a aquesta teoria, ja que el conjunt de Cöthen tenia només dos trompetistes.[5]
El fet que Bach utilitzés l'obertura de la Suite número 4 com a cor introductori d'una cantata evidència circumstancial a l'afirmació que va compondre més que les quatre suites orquestrals que coneixem avui. Altres cantates, especialment les Número 61, 97 i 119, comencen amb cors basats en el model de l'obertura francesa, que invariablement (pel que sabem) era la forma dels primers moviments de les suites orquestrals. La Cantata 61 va ser escrita massa d'hora (1714) com per haver tingut el seu origen en una suite orquestral. Però, i què passa amb les altres dues? Potser a les Cantates 97 i 119 tinguem tot el que queda de dues suites més per a orquestra compostes per Bach. (Hi ha una Suite en Sol menor per a orquestra que alguna vegada es va pensar que era obra de Bach, però investigacions recents han determinat que es tracta d'una obra d'un compositor més jove –possiblement un dels seus fills– que, Bach havia copiat per ser interpretada a Leipzig).[5]
El primer moviment de cadascuna de les suites és una obertura francesa, un moviment elaborat amb una introducció lenta que presenta ritmes puntejats. Lallegro té característiques de fuga i la introducció reapareix al final.[5]
Suite per a orquestra núm. 1 en do major, BWV 1066 modifica
La instrumentació de la Primera Suite recorda la forma del concert grosso. Un petit grup d'instruments, en aquest cas dos oboès i un fagot, és tractat com si fossin tres solistes, acompanyats pel conjunt més gran de cordes més continu. Els vents formen el grup solista a la secció de fuga de l'obertura ia les seccions mitges de la gavota i la bourrée.[6]
La sèrie de danses que segueix l'obertura és més extensa que la major part de les altres suites de Bach (excepte la Suite orquestral a Si menor). Aquests moviments són la courante (dansa de impuls en temps de 3/4 o 3/2), la gavota (dansa de la cort francesa en temps de 2/4 o 2/2, que comença a la segona meitat del compàs), la forlane (dansa veneciana en temps de 6/4, semblant a la giga, que era popular entre els compositors d'òpera baroque), el minuet (dansa formal de la cort francesa en temps de 3/4) la bourrée (dansa formal de la cort francesa, similar a la gavota, en temps de 4/4, 4/2, 2/2 o 2/4, que comença amb un avantcompàs), i el passepied (vivaç dansa bretona en temps de 3/4).[6]
La majoria de les danses que apareixen a la Suite a Do major, a part de la courante i la forlane, són "dobles. Això sognifica que estan escrites en la tradicional forma A-B-A. A la gavota, per exemple, primer s'executa una dansa forta, seguida d'una gavota tendra, després de la qual es repeteix la gavota forta. Tradicionalment, les seccions intermèdies més suaus es tocaven només amb tres instruments i per tant se les denominava trios. Aquest nom va persistir molt de temps després que hagués desaparegut el costum d'escriure les seccions de la dansa central per a tres intèrprets. D'aquesta manera, encara avui trobem que les parts mitjanes dels minuès o scherzos simfònics generalment s'anomenen trios, qualsevol que sigui la seva instrumentació. A la Suite Número 1 de Bach, la bourrée té un veritable trio executat per tres instruments de vent. El trio del passepied és tocat per tot el conjunt d'instruments, però seguint l'estricta tradició del trio, consisteix en només tres parts de contrapunts separades: una tocada pels oboès, una pels violins i les violes, i una pel fagot i altres instruments del continu. La secció mitjana de la gavota és un trio (per a dos oboès i continu) interrompuda reiteradament per una figura semblant a una fanfàrria executada per les cordes. La secció central del minuet no és, estrictament parlant, un trio; està escrita per a quatre veus, executada per les cordes i el continu.[7]
Instrumentació: Oboè I/II, fagot, violí I/II, viola, baix continu
Suite per a orquestra núm. 2 en si menor, BWV 1067 modifica
La Suite Número 2 és un concert per a solistes i instruments, flauta i orquestra de cordes. Els moviments de dansa segueixen a l'obertura comprenen un rondó (que, en realitat, és una gavota amb forma de rondó), sarabanda (una dansa quieta en temps de 3/4), bourrée, polonesa (una dansa altiva, de llargs passos, d'origen polonès, que va ser popular al segle XVIII però que rarament es troba a les suites), minuet i badinerie (un terme que significa frivolitat; el moviment és un final vivaç que, estrictament parlant, no és una dansa).[7]
La Segona Suite té abundància de contrapunts intel·ligents i altres artificis. La ràpida secció central de l'obertura, per exemple, és una fuga. El rondó està caracteritzat per una ambigüitat mètrica intrigant: el moviment comença aparentment amb el primer temps fort al compàs de 2/2, mentre que, en realitat, el començament cau sobre el segon temps feble. En el curs del moviment, eventualment la melodia es mou perquè la mètrica que es percep concordi amb les divisions dels compassos escrits. La sarabanda és un cànon estricte. La línia de baixos imita la melodia (flauta i primers violins) a la cinquena inferior després d'un compàs. Hi ha indicis d'imitació a la bourrée. La segona part de la polonesa és un "doble", en què la línia de baixos és idèntica a la melodia (flauta i primers violins) de la primera part que, posteriorment, es repeteix. Durant aquest "doble", la flauta toca escales i arpegis virtuosos mentre que les cordes altes romanen en silenci, la badinerie utilitza la mateixa ambigüitat mètrica que el rondó, i la resolució es posterga fins a l'últim moment possible.[8]
Instrumentació: Solo flauta, violí I/II, viola, baix continu
La badinerie s'ha convertit en una peça de programa per a flautistes, a causa del seu ritme ràpid i espectacular.
Suite per a orquestra núm. 3 en re major, BWV 1068 modifica
Aquesta ària és una de les peces més famoses de la música barroca. Un arranjament de la peça pel violinista alemany August Wilhelmj (1845-1908) ha arribat a ser coneguda com a Ària per a corda sola. En aquesta forma bastarda, el moviment ha estat executat amb molta freqüència als bisos dels recitals de violí.[9]
Les danses comencen amb el tercer moviment, una gavota. La brillantor de les trompetes dóna majestuositat a aquest moviment grandiosos. La bourrée és una dansa ràpida i vivaç en temps de 6/8, com és la giga final.[9]
Instrumentació: Trompeta I/II/III, timbales, oboè I/II, violí I/II, viola, baix continu
| ||||
| Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda | ||||
Suite per a orquestra núm. 4 en re major, BWV 1069 modifica
El moviment d'obertura d'aquesta suite va ser utilitzada per Bach en l'obertura de coral de la seva cantata Unser Mund sei voll Lachens (BWV 110):
| « | Llavors les nostres boques estaven plenes de riure i les nostres llengües plenes de cant. | » |
No és difícil sentir la dringadissa de les rialles en la figuració de 9/8 correguda de la secció mitjana de la fugida. Les seccions externes més lentes de l'obertura de la suite es van convertir en el preludi i el postludi instrumentals del moviment inicial de la cantata.[9]
La sèrie de danses estilitzades que segueix a l'obertura inclou una gavota, una bourrée i un minué. L'obra tanca amb un moviment que no és una dansa, anomenat rejouissance (alegrant-se).[9] Les veus venen a l'obertura de la giga de fuga, pel que el seu cant de Lachen(rialles) sona com "ha ha ha". És tècnica utilitzada per Bach en altres de les seves obres vocals.
- Ouverture
- Bourrée I/II
- Gavotte
- Menuet I/II
- Réjouissance
Instrumentació: Trompeta I/II/III, timbales, oboè I/II/III, fagot, violí I/II, viola, baix continu.
Referències modifica
- ↑ Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 57
- ↑ Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 57-58
- ↑ 3,0 3,1 Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 58
- ↑ Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 58-59
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 59
- ↑ 6,0 6,1 Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 59-60
- ↑ 7,0 7,1 Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 60
- ↑ Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 60-61
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 Invitación a la música de Jonathan Kramer-Javier Vergara Editor s.a. pag. 61
Vegeu també modifica
Enllaços externs modifica
- Orchestral Suite No. 1: Partitura lliure a l'IMSLP.
- Orchestral Suite No. 2: Partitura lliure a l'IMSLP.
- Orchestral Suite No. 3: Partitura lliure a l'IMSLP.
- Orchestral Suite No. 4: Partitura lliure a l'IMSLP.
- Orchestral Suite No. 1, Orchestral Suite No. 2, Orchestral Suite No. 3 and Orchestral Suite No. 4 Werner Icking Music Archive directoris de MIDIs, PDFs de les Suites per a orquestra.