Tàpia
La tàpia és una antiga tècnica de construcció de murs amb terra argilosa, abocada en un motlle o encofrat i compactada a cops mitjançant un picó. L'encofrat sol ser de fusta,[2] encara que també pot ser d'altres materials. En el procés, es van posant dues fustes paral·leles, anomenades tapieres,[2] entre les quals s'aboca terra en tongades de 10 o 15 cm, i és compactada mitjançant piconat. Posteriorment, es mou l'encofrat a una altra posició per seguir amb el mur. La terra compactada es desseca al sol, i una vegada que la tàpia queda aixecada, les portes i finestres s'obren a cisell.[3]
Antigament, s'havia usat molt en construccions rurals, per la seva economia, amb gruixos d'uns tres pams per a parets de cases i d'uns dos pams per a tanques de patis i corrals.[2] Al fang, sovint, s'hi afegia una beurada de calç per millorar-ne la resistència (tàpia reial)[2] i, modernament, s'ha emprat tàpia amb un afegit de ciment pòrtland.[4] Entre les seves propietats, hi ha la gran inèrcia tèrmica que té,[2] o sigui, la tendència a mantenir una temperatura constant a l'interior a causa del temps que triga a escalfar-se i refredar-se la gran massa d'una paret tan gruixuda. Entre els seus inconvenients, hi ha la seva poca resistència a la humitat i la pluja, que desfà el fang, i que obliga a protegir la tàpia amb arrebossats, altres revestiments o teulades que requereixen un manteniment periòdic i que fa que les construccions de tàpia durin molt poc si s'abandonen. Aquesta poca resistència a la humitat fa que aquest material sigui propi de llocs relativament secs, com els de clima mediterrani o els del nord d'Àfrica.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tàpia |
- ↑ Cointeraux, François. Ecole d'architecture rurale. París: Fuchs, 1790, pag. 24 [Consulta: 23 abril 2015].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 FULLANA, Miquel, Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Editorial Moll, 1974. ISBN 84-273-0372-6. pag. 333
- ↑ Farmers' Bulletin. U.S. Government Printing Office, 1937, p. 1–.
- ↑ TORROJA MIRET, Eduardo. Razón y ser de los tipos estructurales; ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas (Madrid) ISBN 84-00-07980-9