Titelles Vergés
Titelles Vergés és una companyia de teatre de putxinel·lis clàssics creada a Sitges cap al 1920.[1]
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | grup de teatre  |
| Història | |
| Creació | 1920 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
Degans dels titellaires a l’Estat espanyol, són els únics que usen el putxinel·li català, tot i que la companyia vallenca Pa Sucat n’usa una variant. Treballen amb els personatges clàssics: el Pericu (o Titella), en Tòfol, la Cristeta, la Cascàrria i el Dimoni, entre d’altres. Entre els nous destaca el Panxito, creat per Sebastià Vergés i Cadena el 1947 i popularitzat en els esmentats programes televisius.[1]
Vergés i Martínez ha contribuït a fer més lleugera la figura del putxinel·li tradicional, fent-la de fibra de vidre sobre una base de fusta amb els tres forats per als dits. El titella mou boca i ulls mitjançant mecanismes accionats amb la mà de guant. També s’ha modernitzat el castellet fent-lo panoràmic i incorporant-hi un prosceni amb què el públic guanya visibilitat.[1]
Denominació modifica
Durant la seva història ha tingut diversos noms, tot i que Titelles Vergés ha estat la més utilitzada.[1]
Generacions modifica
Titelles Vergés és una centenària nissaga barcelonina de tres generacions de titellaires iniciada per Sebastià Vergés i Prats el 1910. Els diferents membres de la família s’han integrat de forma gradual a la companyia i han après l’ofici seguint el tradicional escalafó Aprenent → Ajudant 2n → Ajudant 1r → Manipulador principal i Cap de grup. La cronologia dels principals membres de la nissaga pot ajudar a seguir la trajectòria de la companyia.[1]
La primera generació està formada per Sebastià Vergés i Prats (1900-1974), fundador i cap de grup. El segueix Isabel Cadena i Aiguadé (1905-1997) i Antoni Vergés i Prats (1909-1985).[1]
La segona generació l'encapçala Sebastià Vergés i Cadena (1929-2014), cap de grup fins al 1994. També hi ha Agustina Martínez Saiz (1935-2009), ajudant principal del 1975 i al 1995; i Martí Vergés i Cadena (1930-2014), ajudant fins al 1961.[1]
La tercera generació inclou Sebastià Vergés i Martínez (1958), que comença d’aprenent el 1965 i és el cap de grup des del 1995 i Montserrat Albalate ì Llopis (1956), ajudant principal des del 1978. Els segueix Jaume Vergés i Martínez (1961), aprenent i ajudant (1976-1986), que el 1986 funda amb Montse Eiras la companyia de titelles i pallassos Tururut. Àlex Vergés i Martínez (1963) és ajudant ocasional de Vergés i Cadena.[1]
Història modifica
A deu anys, Sebastià Vergés i Prats fa d’aprenent del titellaire Jaume Anglès i Vilaplana, i als quinze debuta com a cap de grup al Parc del Tibidabo. Cap al 1920 funda Putxinel·lis Vergés amb el seu germà Antoni i la seva esposa Isabel Cadena i Aiguadé. El fill d’Isabel i Sebastià, Sebastià Vergés i Cadena, s’integra al grup el 1946 i una mica més tard ho fa el segon fill, Martí Vergés i Cadena. Les dècades de 1920 i 1930 els Vergés actuen arreu de Catalunya. Acabada la guerra civil, actuen a Piscinas y Deportes, Salón Rosa, Cúpula del Coliseum i Sala Mozart, entre molts altres espais, i fan programacions estables a Els Quatre Gats (1939-1945), el Poble Espanyol (1940-1958) i Can Jorba (1949-1963). Són pioners a la televisió: vint-i.vuit programes infantils a TVE (estudis de Miramar, Barcelona, 1959-1961, etapa anterior a la d’Herta Frankel-Artur Kaps-Franz Joham, després de la qual intervindran en dotxe programes més).[1]
Quan, entre el 1960 i el 1961, Sebastià Vergés i Prats es retira per motius de salut, el grup es configura amb Antoni Vergés i Prats, Isabel Cadena i Sebastià Vergés i Cadena. El 1973, el flamant Departament de Titelles de l’Institut del Teatre homenatja la trajectòria de Sebastià Vergés i Prats amb el Premi d’Honor. Els Vergés hi corresponen donant sis titelles de principis del segle XIX tallats en fusta al Museu de les Arts Escèniques (MAE).[1]
El 1973 debuta la tercera generació (Sebastià Vergés i Martínez), qui el 1975 comença a renovar la imatge general del grup i, sense renunciar al putxinel·li tradicional català, actualitza guions, figures i decorats, i abandona la llengüeta en favor de la qualitat dels diàlegs. Agustina Martínez Saiz, esposa de Vergés i Cadena, s’incorpora a la companyia també el 1975.[1]
La formació 2018 de Titelles Vergés (Sebastià Vergés i Martínez, i Montserrat Albalate i Llopis) manté dues línies: clàssica (estètica i repertori genuïns de la companyia) i actual (obres, personatges i posades en escena de nou encuny).[1]
Reconeixements modifica
Entre els guardons rebuts: Premi Honorífic de l’Institut del Teatre a la trajectòria artística de Sebastià Vergés i Prats (1973), Placa commemorativa dels cent anys de la companyia (Ajuntament de Barcelona, 2010) i «Premio a Toda una Vida» (Centro Internacional del Títere, Tolosa) a Sebastià Vergés i Cadena. El 2011 Sebastià Vergés i Martínez rep els premis Drac d’Or i Ara Lleida (Fira de Titelles de Lleida) per Pinotxo, el nen de fusta. En ocasió del centenari (2010 i 2011), la companyia ha rebut homenatges de certàmens com Guant (Valls), Romà Martí (Caldes de Montbui), Firobi (Vilassar de Mar) i Mostra de Titelles d’Igualada, entre d’altres.[1]
Publicacions modifica
- Vergés Martínez, Sebastià. «Titelles Vergés, 90 años de vida». Titireando (Tolosa: UNIMA, Federación España), núm. 78 (2000), p. 10-11.