Viquipèdia

Tom Sharpe

novel·lista satíric anglès

Thomas Ridley Sharpe (Londres, 30 de març de 1928 – Llafranc, 6 de juny de 2013)[1] fou un novel·lista anglès i una de les figures de referència de la sàtira britànica, conegut per la sèrie Wilt, així com Fart de llop[2] i Blott a la vista,[3] adaptades per a televisió.[4]

Infotaula de personaTom Sharpe
Biografia
Naixement30 març 1928 Modifica el valor a Wikidata
Holloway (Anglaterra) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 juny 2013 Modifica el valor a Wikidata (85 anys)
Llafranc (Baix Empordà) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLancing College
Pembroke College
Bloxham School Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióescriptor, fotògraf, comediant, professor, guionista, novel·lista, activista polític Modifica el valor a Wikidata
Activitat1971 Modifica el valor a Wikidata –  2010 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat Anglia Ruskin Modifica el valor a Wikidata
GènereSàtira Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaTom Sharpe Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Localització dels arxius
Premis
IMDB: nm0789274 Allmovie: p314737 TMDB.org: 1318492
Discogs: 2062639 Goodreads author: 33017 Find a Grave: 111853344 Modifica el valor a Wikidata

Nascut al barri londinenc de Holloway el 1928,[5] Sharpe va estudiar al Pembroke College de Cambridge. Es va traslladar Sud-àfrica durant una dècada. Va ser deportat per sedició per pronunciar-se en contra de l'apartheid. De nou a Anglaterra, va dedicar-se a la docència abans de passar una temporada entre el Regne Unit i Catalunya i escriure diverses de novel·les. Va morir el 2013 arran d'una complicació de diabetis.

Biografia modifica

Inicis i joventut modifica

Tom Sharpe va néixer al barri Holloway de Londres[5] i va créixer a Croydon.[6] Fins als sis anys va viure a Johannesburg, a Sud-àfrica, país amb el qual la família de la seva mare, Grace Egerton Sharpe, tenia forts lligams.[1][7] El pare de Sharpe, el pastor protestant George Coverdale Sharpe, era un ministre unitari,[7] actiu en organitzacions d'extrema dreta durant la dècada de 1930, encara que anteriorment havia militat en el socialisme.[7][8] El pastor Sharpe va ser president de la secció de l'organització pronazi The Link als districtes londinencs d'Acton i Ealing i va pertànyer a la Lliga Nòrdica, que va afirmar que odiava els jueus «en tant que odiava la corrupció».[9] També era amic del polític i propagandista al servei del govern nacionalsocialista William Joyce.[6] En aquest context, la família va haver de canviar sovint de domicili a causa de les amenaces d'internament.[6] El jove Tom Sharpe va ser influït políticament pel seu pare durant la seva infantesa i joventut, cosa que li portaria problemes a l'escola,[7] fins que es va horroritzar en veure gravacions de l'alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen.[10][11] Quaranta anys després descriuria aquelles imatges com a «terribles» i lamentaria que el seu pare morís amb «tots els seus ideals platònics intactes» al programa de la BBC Radio 4 In the Psychiatrist's Chair, presentat pel psiquiatre irlandès Anthony Clare.[6]

Sharpe va anar a la Bloxham School, de Banbury al comtat d'Oxfordshire, i al Lancing College al comtat de West Sussex.[7] Va fer el servei militar de la Marina Reial del Regne Unit entre 1946 i 1948,[7] abans d'assistir al Pembroke College de Cambridge, on es va graduar en història i antropologia social.[8] Paradoxalment, el seu assaig de final de grau es posicionava «violentament» contra l'antropologia social com a ciència.[6] D'aquest treball, va rebre un Third dins el sistema de classificació de grau britànic, una puntuació per sobre de l'aprovat.[12]

Sud-àfrica modifica

Es va anar a viure el 1951 a Sud-àfrica,[13] país on va treballar com a assistent social per al departament d'afers no-europeus a la localitat coneguda actualment com a Soweto i com a mestre d'infants blancs a KwaZulu-Natal.[6][14] A la ciutat sud-africana de Pietermaritzburg va establir el seu estudi fotogràfic professional vora el 1957.[6]

Sharpe va escriure diversos articles i nou obres de teatre contra la segregació racial i el règim de l'apartheid.[15] L'única obra dramàtica que es va representar va ser The South African al teatre The Questors Theatre de Londres el juny de 1961.[1][6][16] Va ser empresonat a Pietermaritzburg i el novembre de 1961 va ser deportat acusat de sedició.[13][17] El vaixell on va ser embarcat va navegar per la costa sud-africana i es va aturar a tots els ports, en cadascun dels quals la policia l'intentava intimidar.[18] De la seva experiència a l'Àfrica n'obtingué la inspiració per a escriure els seus primers llibres Assemblea sediciosa (1971) i Exhibició impúdica (1973).[13] En aquests ridiculitza el règim sud-africà, el qual va prohibir els seus llibres.[6] Concretament, en Assemblea sediciosa,[6] critica feroçment el cap de policia de Piemburg, representació fictícia de Pietermaritzburg, i altres funcionaris i residents d'origen europeu, que mostra com a incompetents.[7][19]

Segons va explicar Sharpe, «era fàcil escriure sobre Sud-àfrica perquè era una societat boja. Hi vaig viure i ho sabia. Era simplement fascinant per a qualsevol persona imparcial. Per Déu, hi havia una gran quantitat de verí en aquests llibres. Quan vaig tornar a Anglaterra vaig tenir l'oportunitat de reinventar Sud-àfrica en la meva pròpia ment i escriure sobre el país d'una manera sonada».[6] L'autor va representar els policies sud-africans com a persones que se sotmetien a una teràpia íntima d'aversió per evitar que trobessin les dones negres atractives.[6]

Retorn a Anglaterra modifica

Un altre cop a Anglaterra, va treballar des de 1963 fins a 1972 com a professor d'història al Cambridge College of Arts and Technology,[16] posteriorment anomenat Universitat Anglia Ruskin.[13] El 1974 va publicar per primer cop Fart de llop, una farsa ambientada a Cambridge i protagonitzada pel rector d'una universitat que havia fracassat en la seva carrera política laborista.[7] Aquest nou rector introdueix canvis a les cafeteries, als currículums acadèmics i als dispensadors de condons, en una novel·la en què Sharpe es burla de la política acadèmica i la resistència britànica a la reforma educativa i social.[7] Fart de llop va ser adaptada a la televisió el 1987 per Malcolm Bradbury en Channel 4.

L'escenari acadèmic de Cambridge va inspirar la novel·la Wilt,[13] publicada el 1976 per primer cop per Secker and Warburg. S'hi burla de la cultura popular anglesa. L'obra és protagonitzada per Henry Wilt, un ajudant de professor desmoralitzat i professionalment infravalorat que ensenya literatura als desinteressats aprenents de construcció d'un col·legi comunitari del sud d'Anglaterra. Si Fart de llop ataca les autoritats locals, Wilt és considerada una crítica d'arrel a les institucions i autoritats educatives.[7] Posteriorment, Sharpe va escriure'n quatre seqüeles (Wilt, els alternatius i els terroristes, Wilt, més que mai, Wilt s'ha perdut i L'herència de Wilt) i el 1989 Wilt va ser adaptada cinematogràficament sota la direcció de Michael Tuchner.[1] S'en va fer una adaptació teatral espanyola el 2012 i 2013, sota el títol de Wilt, el crimen de la muñeca hinchable, interpretada per Fernando Guillén Cuervo, Ana Milán i Ángel de Andrés López.[20]

La indústria literària és l'objectiu de Tom Sharpe en La gran persecució (1977).[7] Segons el diari The Daily Telegraph, Tom Sharpe va viure una progressiva disminució de la seva «creativitat aparentment il·limitada», com es podria veure en obres com El bastard (1978);[6] va publicar una novel·la quasi anualment fins al 1985, amb Wilt, més que mai. Segons Sharpe, Anglaterra era «massa seriosa per a ser graciosa».[6] Va rebre el XIII Gran Premi de l'Humor Negre Xavier Forneret de 1986.[21]

Si bé a Sud-àfrica s'havia casat per un curt període, el 6 d'agost de 1969 es va casar amb Nancy Anne Looper, provinent de Carolina del Nord, amb qui va tenir tres filles.[7][8][16] Sharpe va viure durant un període al poble de Great Shelford, prop de Cambridge, on tenia cura del seu jardí. El 1987 va donar 25.000 lliures esterlines per ajudar el llançament d'una campanya de recollida de fons de recerca del Cambridge Trust for Science and Technology; va participar activament en el PEN i va viatjar sovint a diferents països.[6] El maig de 1990 va visitar Barcelona per presentar la versió cinematogràfica de Wilt.[22] Dos anys més tard, l'abril de 1992, va participar en el Congrés Mundial del PEN Club, que es va organitzar juntament a Barcelona, on va coincidir amb diversos escriptors d'arreu del món.[23]

Llafranc modifica

Des del 1995 i fins a la seva mort el 2013, Sharpe va viure al poble costaner de Llafranc, del municipi de Palafrugell. Després de deu anys de sequera creativa, el 1995 va completar la seqüela de Fart de llop, Les beques boges: una crònica de Porterhouse. També va acabar L'ovella negra (The Midden), editada abans en català i castellà que en anglès, on en paraules de l'autor, «hi ha un virulent atac a la Gran Bretanya dels 80, dominada pel thatcherisme, pels yuppies i, després, per la combinació d'ambdós factors».[4] Més tard, a Llafranc va escriure Wilt s'ha perdut (2004).[24] Després d'un període d'inactivitat pel seu estat de salut, el 2009 va publicar Els Grope, dedicat a «tots els doctors que em van salvar la vida el 2006», durant una greu recaiguda de la diabetis que patia.[6][25] El 2010 va rebre el Premi BBK-La Risa de Bilbao/Bilboko Barrea.[6]

Tot i viure a Catalunya tant de temps, mai no va voler aprendre català ni castellà. En les seves paraules: «No vull aprendre la llengua, no vull entendre quant va la carn».[24] Arran de la nevada del 8 de març del 2010 i el consegüent tall persistent del corrent elèctric a la Costa Brava, va trucar l'endemà a la redacció de La Vanguardia per relatar la seva situació: «No recordo res semblant, ni tan sols durant la Segona Guerra mundial a Anglaterra».[26]

Mort modifica

Tom Sharpe va morir la matinada del 6 de juny de 2013, a Llafranc, a l'edat de 85 anys per problemes circulatoris relacionats amb la diabetis.[1] Tot i haver manifestat la voluntat de ser enterrat a Thockrington, localitat on va créixer, no hi va haver voluntat per part de la vídua i el cos va ser incinerat. Una part de les cendres es conserva a Mieres, a la tomba familiar de la seva marmessora, Montserrat Verdaguer.[27]

En honor seu, l'escriptor Robert McCrum va afirmar que «el Tom Sharpe que vaig conèixer era generós, mordaç, atractiu i ple de diversió perversa».[28] L'editora de Sharpe a Random House, Susan Sandon, va assenyalar que era «enginyós, sovint escandalós, sempre agudament divertit sobre els absurds de la vida».[29] L'editor a Espanya de Sharpe, Jorge Herralde, per la seva banda, va definir-lo com «indiscutiblement, un dels grans mestres de l'humor anglès» i va afirmar que «tenia una mirada molt atenta cap a les injustícies de la societat contemporània, des de l'apartheid i l'ensenyament, ja que va ser professor durant anys, als avatars de la indústria literària».[30]

Estil literari modifica

En les seves novel·les hom troba un humor corrosiu, fins i tot de vegades cruel, que divideix els seus lectors entre els que el consideren molt ofensiu i els que el troben un mestre de l'humor. La seva temàtica és variada, des dels ja esmentats llibres inspirats en l'Apartheid, fins als que critiquen el sistema educatiu (Wilt i seqüeles), l'esnobisme de la classe alta anglesa (Vicis ancestrals i Fart de llop), el món literari (La gran persecució), extremismes polítics de tota classe, la burocràcia i l'estupidesa en general.[4] Els seus personatges fan servir sovint un llenguatge vulgar i explícit i practiquen tota classe d'actes sexuals. Altres vegades ridiculitza la forma de parlar o de comportar-se de determinats grups socials.

Tom Sharpe admirava Evelyn Waugh i P. G. Wodehouse, a qui va arribar a eclipsar la seva popularitat al Regne Unit.[6][7] Les seves obres han estat traduïdes a moltes altres llengües i fins i tot se n'han fet sèries per a la televisió. Wilt es va portar al cinema el 1989 per Michael Tuchner, i també al teatre.

Obres modifica

Ficció
  • Assemblea sediciosa (Riotous Assembly) (1971)
  • Exhibició impúdica (Indecent Exposure) (1973)
  • Fart de llop (Porterhouse Blue) (1974)
  • Blott a la vista (Blott on the Landscape) (1975)
  • Wilt (1976)
  • La gran persecució (The Great Pursuit) (1977)
  • El bastard (The Throwback) (1978)
  • Wilt, els alternatius i els terroristes (The Wilt Alternative) (1979)
  • Vicis ancestrals (Ancestral Vices) (1980)
  • Una princeseta amb problemes (Vintage Stuff) (1982)
  • Wilt, més que mai (Wilt on High) (1984)
  • Les beques boges: una crònica de Porterhouse (Grantchester Grind) (1995)
  • L'ovella negra (The Midden) (1996)
  • Wilt s'ha perdut (Wilt in Nowhere) (2004)
  • Els Grope (The Gropes) (2009)
  • L'herència de Wilt (The Wilt inheritance) (2010)
Obres dramàtiques representades

Llegat modifica

 
Montserrat Verdaguer, marmessora de Tom Sharpe, el 2013

Tom Sharpe va establir en el seu testament deixar en herència a la seva amiga personal i doctora de Palafrugell, Montserrat Verdaguer, els seus manuscrits de novel·les i obres de teatre, la correspondència personal, les fotografies i les màquines d'escriure.[31][32] L'escriptor anglès va especificar al testament que volia que el llegat formés part d'una fundació, que s'ha establert a la Biblioteca de Palafrugell,[33] on s'organitzen activitats per donar a conèixer l'obra de l'escriptor. Verdaguer, a més, és l'encarregada d'escriure la seva biografia.[34]

El març de 2015 es va presentar la Fundació Tom Sharpe, presidida per Montserrat Verdaguer, amb Anna Caballé com a sotspresidenta, Josep Maria Prats Sàbats com a secretari i José Maria Pérez-Collado com a tresorer. També són patrons de la fundació el regidor de l'ajuntament de Palafrugell, Xavier Rocas, i la catedràtica de filologia anglesa de la Universitat de Barcelona, Isabel Verdaguer.[35]

El desembre del mateix any la Biblioteca de la Universitat de Girona va rebre el fons de l'escriptor de part de la Fundació Tom Sharpe. El fons està format per més d'un miler de llibres de la seva biblioteca personal i dels mateixos llibres de l'autor i les seves respectives traduccions. A més, el fons inclou els manuscrits originals de les seves obres, amb les diferents versions i esborranys, i els guions de les adaptacions cinematogràfiques i televisives de les obres.[36]

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Moix, Llàtzer «Muere Tom Sharpe». La Vanguardia, 06-06-2013 [Consulta: 6 juny 2013]. Arxivat 27 de desembre 2013 a Wayback Machine.
  2. ↑ Sharpe, Tom. Fart de llop. Barcelona: Columna, 1987. ISBN 84-86433-52-5. 
  3. ↑ Sharpe, Tom. Blott a la vista. Barcelona: Columna, 1988. ISBN 84-7809-001-0. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Moix, Llàtzer «La respuesta de Tom Sharpe» (en castellà). La Vanguardia, 19-02-1996, p. 38 [Consulta: 5 maig 2010].
  5. ↑ 5,0 5,1 Moseley, Merritt. British Novelists Since 1960: Fourth series (en anglès). Cengage Gale, 2001, p. 258. ISBN 978-0-7876-4648-6. 
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 6,12 6,13 6,14 6,15 6,16 6,17 «Tom Sharpe» (en anglès). The Daily Telegraph, 06-06-2013 [Consulta: 7 juny 2013].
  7. ↑ 7,00 7,01 7,02 7,03 7,04 7,05 7,06 7,07 7,08 7,09 7,10 7,11 7,12 H. Gale, Steven. Encyclopedia of British Humorists: Geoffrey Chaucer to John Cleese (en anglès). Taylor & Francis, gener 1996, p. 950. ISBN 978-0-8240-5990-3. 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «Tom Sharpe obituary». The Guardian, 06-06-2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  9. ↑ Griffiths, Richard. Patriotism Perverted. Constable, 1998, pp. 40-41. 
  10. ↑ «Tom Sharpe: Comic novelist and satirist who created the Wilt series and Porterhouse Blue». The Independent, 06-06-2013. [Consulta: 7 juny 2013].
  11. ↑ Kirkley, Paul. «An audience with Tom Sharpe». Cambridge Evening News. Arxivat de l'original el 11 de juny 2013. [Consulta: 9 juny 2013].
  12. ↑ Jardine, Cassandra «'I regard Wilt as a bloody hero'» (en anglès). The Telegraph, 06-09-2004.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 Ray, Mohit K. The Atlantic Companion to Literature in English. Atlantic Publishers & Distributors, setembre 2007, p. 473. ISBN 978-81-269-0832-5 [Consulta: 2 febrer 2010]. 
  14. ↑ «Tom Sharpe». Author Spotlight. Random House. Arxivat de l'original el 3 d'abril 2012. [Consulta: 2 febrer 2010].
  15. ↑ Lázaro, Luis Alberto «La narrativa de Tom Sharpe: Entre la farsa y la sátira». Estudios de literatura en lengua inglesa del siglo XX. Servicio de Apoyo a la Enseñanza, Universidad de Valladolid [Valladolid], vol. 3, 1996, pàg. 227-233.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 «Obituary: Tom Sharpe». BBC, 06-06-2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  17. ↑ «South Africa Ousting Author». The New York Times, 09-11-1961, p. 28 [Consulta: 2 febrer 2010].
  18. ↑ «So long Tom Sharpe, bawdy thorn in apartheid's side» (en anglès). Mail & Guardian, 07-06-2013. [Consulta: 19 maig 2019].
  19. ↑ G. McCall, Raymond «The Comic Novels of Tom Sharpe». Critique, hivern 1984, pp. 57 - 65.
  20. ↑ Hernando Carrera, Silvia «Reírse del hombre triste» (en castellà). El País [Madrid], 16-10-2012.
  21. ↑ Williams, Charlotte. «Tom Sharpe dies» (en anglès). The Bookseller. [Consulta: 8 febrer 2014].
  22. ↑ «Tom Sharpe presenta a TVE el seu 'Wilt' en cinema a l'espai '3 x 4'». Avui [Barcelona], 09-05-1990, p. 36.
  23. ↑ G., C. «El Congrés Mundial del PEN Club aplega a Barcelona més de 350 escriptors d'arreu». Avui, 09-04-1992, p. 41.
  24. ↑ 24,0 24,1 «Why Tom Sharpe left Cambridge for Catalonia» (en anglès). Expatica, 13-10-2004. Arxivat de l'original el 15 de setembre 2011. [Consulta: 28 abril 2009].
  25. ↑ Abarca, Puri. «Tom Sharpe i Llafranc». A: Un passeig per Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, Diputació de Girona, nov 2016, p. 79 (Quaderns de Palafrugell). ISBN 978-84-936116-8-2. 
  26. ↑ «La carta de Tom Sharpe a 'La Vanguardia'» (en castellà). La Vanguardia, 06-06-2013. Arxivat de l'original el 12 de novembre 2014 [Consulta: 28 desembre 2014].
  27. ↑ Segura, Cristian. «El rocambolesc segon enterrament de Tom Sharpe», 19-07-2016. [Consulta: 25 febrer 2020].
  28. ↑ McCrum, Robert. «Tom Sharpe remembered». The Guardian, 06-06-2013. [Consulta: 6 juny 2013].
  29. ↑ Roche, Elisa. «Tom Sharpe, author of Blott On The Landscape, dies at 85». Daily Express, 07-06-2013. [Consulta: 9 juny 2013].
  30. ↑ «Herralde: "Sharpe es indiscutiblemente uno de los grandes del humor inglés"» (en castellà). La Vanguardia, 06-06-2013.
  31. ↑ «Palafrugell, predispuesto a acoger la futura fundación de Tom Sharpe» (en castellà). La Vanguardia. EFE, 23-08-2013. Arxivat de l'original el 2 d'abril 2015 [Consulta: 24 agost 2013].
  32. ↑ «Palafrugell està predisposat a acollir la futura fundació de l'escriptor Tom Sharpe». Diari de Girona, 24-08-2013. Arxivat de l'original el 3 de març 2016 [Consulta: 24 agost 2013]. Arxivat 3 de març 2016 a Wayback Machine.
  33. ↑ «La Fundació Tom Sharpe compartirà una sala de la biblioteca de Palafrugell». El Punt Avui, 22-02-2015. [Consulta: 20 juny 2017].
  34. ↑ «El llegat de Tom Sharpe es quedarà a Palafrugell en un lloc "públic i visitable"». 324.cat, 27-08-2013.
  35. ↑ «Es presenta la Fundació Tom Sharpe, amb seu a Palafrugell». Ajuntament de Palafrugell, 24-03-2015. [Consulta: 20 febrer 2016].
  36. ↑ «Cessió del fons Tom Sharpe a la UdG». Revista de Palafrugell, núm. 267, gener 2016, p. 30.

Enllaços externs modifica

  A Viquidites hi ha citacions, dites populars i frases fetes relatives a Tom Sharpe
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Tom_Sharpe&oldid=33359140»