Torre de Vallferosa
La torre de Vallferosa és una torre de guaita que es troba al lloc de Vallferosa, pertanyent l'actual municipi de Torà, a la comarca del Solsonès. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional.[1]
 | ||
|---|---|---|
| ||
| Dades | ||
| Tipus | Castell  | |
| Construcció | segle X | |
| Característiques | ||
| Estil arquitectònic | arquitectura romànica | |
| Altitud | 558 m | |
| Localització geogràfica | ||
| Entitat territorial administrativa | Vallferosa (Solsonès) | |
 Camí a la Torre i Sant Pere de Vallferosa | ||
| Bé cultural d'interès nacional | ||
| Tipus | monument històric | |
| Codi BCIN | 1634-MH | |
| Codi BIC | RI-51-0006509 | |
| Id. IPAC | 1837 | |
| Id. IPAPC | 15980 | |
Fou construïda vers l'any 970 dC seguint l'estratègia militar de bastir torres de vigilància en els punts clau conquerits als sarraïns. L'objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Cap a l'any 1000 dC es construí una altra torre circular envoltant l'antiga a partir de tapieres per reforçar-la. A la part superior encara manté els merlets. És considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle x i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció. L'antiguitat, les dimensions i les característiques en fan una construcció única.
Ubicació modifica
La torre de Vallferosa està situada sota la carretera LV-3005a (de Torà a Solsona), al marge dret i a uns 50 metres per sobre del Barranc dels Quadros, tributari de la riera de Llanera que duu les aigües vers el sud fins al riu Llobregós. Al km. 9 de la dita carretera (41° 51′ 54″ N, 1° 26′ 4″ E / 41.86500°N,1.43444°E) baixa, cap a llevant, la pista que hi mena en 1,3 km. Està barrada al pas de vehicles, pel que cal anar-hi a peu. A la vora de la torre s'aixeca l'església de Sant Pere.
Història modifica
Per aquesta rodalia és on es trobava, a l'Alta Edat Mitjana, la concentració més gran de fortaleses de la regió. Això indicaria que devia ser el centre de la major part de l'activitat a l'època i, també, el punt central de la frontera entre la Catalunya vella i la nova.
El castell de Vallferosa (kastrum de Valle Frausa) apareix documentat des de l'any 1052, moment en el qual pertanyia al comtat d'Urgell. El seu nom donà origen, en el s. XII, a l'aparició d'un llinatge homònim, d'alguns membres del qual es coneixen unes poques dades. Un d'ells fou Berenguer de Vallferosa, que el 1195 donà a Santa Maria de Solsona tots els béns i drets que posseïa al mas Soler, situat dins el terme d'aquest castell.
El 1196 n'era senyor directe, com a feudatari dels comtes, Ramon de Ribelles, el qual, aquest any, va vendre a Bernat i a la seva esposa la fortalesa de Vallferosa amb tot el seu terme. Com totes les fortaleses de l'època, va anar canviant de senyors i quan, a finals del segle xiv, es creà el comtat de Cardona, va passar a formar-ne part. Posteriorment, s'integrà a la batllia de Torà d'aquest comtat (després ducat) i el senyor traslladà la residència a la masia de Clavells.
Arquitectura modifica
_-_1.jpg)
La torre té 33 m d'alçada. Les espitlleres (l'aparell defensiu estava al quart pis) tenien un sistema inèdit, ja que eren molt grans i estaven protegides per unes fustes que s'unien al front en diagonal i que permetien disparar per damunt i defensar l'edificació pel forat que deixaven a la base, el qual a la vegada es podia tapar amb una altra fusta per tal que el defensor s'hi situés i tingués més possibilitat de tir i de visió. (No tenim constància que aquest sistema d'espitlleres fos en cap altra fortificació).
La porta d'accés està ubicada a 10 m del terra. Aquestes fortaleses, pràcticament inexpugnables i indestructibles, només s'habitaven en temps de perill o assetjament per això la seva entrada a certa alçada i normalment a través d'una escala de corda que es retirava una vegada a dins.
El cup de la primera planta, ple de runa, continua sent una incògnita. Se li atribueixen diferents funcions: magatzem, presó, cisterna i lloc on hauria d'haver-hi el començament del passadís secret per abastar el castell durant els llargs assetjaments. A la quarta planta queda encara, mig derruït, part del que és l'únic sostre romànic en tota Europa que no ha estat modificat. També en la quarta planta, on hi ha tot el sistema defensiu, s'hi conserva un tram original de l'escala interior que es recolza al sostre i a l'arc que el suporta. També des d'aquí es pot observar amb gran detall la perfecta cúpula amb pedra ben escairada.
No es pot assegurar en quin any se'n va iniciar la construcció, ja que inicialment aquestes fortaleses es construïen amb materials senzills, com ara la fusta o la tàpia, i no era fins que el lloc es considerava estratègicament important i definitiu que se substituïen per pedra o argamassa (en el cas de Vallferosa, encofrats plens de pedra i calç). Basant-nos en l'estudi de l'historiador Bernabé Cabañero i de l'arquitecte José Javier Aguirre, la torre de Vallferosa que avui encara podem veure és el fruit de tres fases constructives:
- Al voltant de l'any 970 es construí una primera torre d'uns 23 m d'alçada.
- Al final del segle x, cap a l'any 990, es feu el recobriment de la primera torre amb una segona torre per a augmentar les possibilitats de fortalesa, visió, defensa, etc. També es va construir un accés directe i independent a la terrassa.
- Ja al segle xi, se'n reformà l'interior i es construïren els merlets.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Torre de Vallferosa |
Bibliografia modifica
- Aguirre Estop, José Javier ; Cabañero Subiza, Bernabé, "Memoria de restauración de la torre de Vallferosa (La Segarra, Lleida)", en Artigrama, 24, 2009, pp. 701-731.
- Cabañero Subiza, Bernabé, Los castillos catalanes del siglo X: circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas, Institución Fernando el Católico, Saragossa, 1996.
- Coberó, Jaume; Garganté, Maria; Oliva, Jordi [et al.].. Inventari del Patrimoni Arqueològic, Arquitectònic i Artístic de la Segarra. Vol.II Torà. Hostafrancs: Fundació Jordi Cases i Llebot, Abril 2000, p. 152-154. ISBN 84-607-0408-4.