Tots els camins duen a Roma

Tots els camins duen a Roma és un llibre de memòries publicat per Agustí Calvet, més conegut com a Gaziel, l'any 1958. L'obra es considera una de les una de les peces cabdals del memorialisme en català.

Tots els camins duen a Roma

Subtítol	Història d'un destí (1893-1914)
Tipus	obra literària
Fitxa
Autor	Gaziel
Llengua	català
Publicació	1958
Dades i xifres
Gènere	memòries

Exiliat durant la guerra civil, Gaziel va retornar a Catalunya el 1940, però ja no pogué reprendre les seves activitats periodístiques. Aleshores es dedicà a escriure llibres de memòries i viatges, ja en català, els quals obtingueren un remarcable èxit de crítica i de públic. Entre els seus llibres destaca aquesta obra, publicada inicialment en dos volums i subtitulada Història d'un destí (1893-1914). El llibre cobreix el marc temporal que va des dels sis anys de l'autor i que acaba quan comença la Gran Guerra, en el moment que aquest comença a firmar amb pseudònim. El mateix Gaziel, en l'edició de 1959 explica que va escriure aquest llibre perquè, en el moment vital en què es trobava (72 anys), volia consagrar totalment les seves darreres forces a les tres realitats superiors: "la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla". El 2014 edicions Proa va recuperar l'obra, publicant-la en un únic volum, amb motiu dels 50è aniversari de la seva mort.

Sinopsi

Poc després de tornar de l'exili, Agustí Calvet, 'Gaziel', va escriure unes memòries avui considerades un punt de referència literari i històric. L'obra recrea un temps ja perdut, el món que s'acaba amb la Gran Guerra, la Primera Guerra Mundial, el 1914. L'obra comença amb la bomba del Liceu, repassa els fets de la guerra de Cuba, explica la seva experiència amb els jesuïtes del carrer Casp, analitza el massiu enterrament de Verdaguer com un fenomen popular únic, el creixement de la ciutat, els seus estudis universitaris i la vocació de periodista, la fugida a París, un viatge per Andalusia i el nord d'Àfrica, la dissecció del Madrid de l'època, el testimoni de la Setmana Tràgica, una aventura amorosa a París i finalment l'esclat de la Guerra Gran, quan Gaziel tenia 27 anys. L'obra, amena i amb apunts humorístics, acumula idees i reflexions sobre la condició humana, sotmesa al destí, que la transformen en una autobiografia moral.

«	Gaziel escriu tan bé que, quan hi ets, ni t’adones que escriu tan bé. Vull dir que, llegint-lo, no quedes mai pres de l'admiració per l'escaiença d'un afilerament adjectival o per la conveniència de la tria dels substantius en una frase.	»
— Jordi Llavina, La Vanguardia

Temes

L'obra és un conjunt de reflexions sobre la condició humana i la seva relació amb la força del destí. Contempla l'evolució de la moral de l'autor. Segons Vicenç Pagès Jordà, Tots els camins duen a Roma és sobretot una autobiografia intel·lectual, on l'autor ens fa partícips del seus dubtes i les seves resolucions, de les seves lectures i les seves inquietuds, del pas dels estudis de lletres a la feina de periodista. D'altra banda, no se centra gaire en aspectes sentimentals.

Per Ramon Solsona, la Roma de Gaziel no és Roma, sinó Paris. El títol té a veure amb el destí personal de cadascú. Gaziel viatja i viu diverses vegades a París al llarg de la seva vida. Cadascú té la seva Roma, el lloc on semblen conduir tots els camins de la seva vida: cap a un lloc, una feina, una persona, una afició. Gaziel identifica París amb el seu destí.

Estil

L'obra fa servir un registre estàndard amb alguns cultismes. També fa servir termes d'ús local, de Sant Feliu de Guíxols, com empassegar, estintolar o canyó (en el sentit de coll), adaptant el registre als personatges de l'obra.

Al pròleg de l'edició de 1981, Carme Arnau explica que Gaziel es mogué preferentment en tres ciutats (Barcelona, París i Madrid) que són evocades a les seves Memòries d'una manera ben diferent. Una Barcelona profundament coneguda i recreada, principalment, a través del seu clima polític i social; un París idealitzat, vist a través dels indrets més poètics de la ciutat; i un Madrid pintoresc i animat. Tanmateix, és Barcelona, la ciutat més lligada al seu destí, representada amb lucidesa i sentit crític, però també amb tendresa, com quan comenta l'enterrament de mossèn Cinto, o la passejada de la burgesia catalana pel passeig de Gràcia.

L'autor

Article principal: Gaziel

Agustí Calvet, Gaziel

Gaziel és considerat el primer periodista modern de l'Estat espanyol i el primer a donar una òptica internacional als seus escrits. Va arribar a convertir-se en una figura imprescindible de la vida política. Els seus articles setmanals, amb la rúbrica de Comentarios libres, eren una referència per a líders polítics i autoritats institucionals, fins i tot internacionals.

Va aportar profunditat de visió i reflexió d'altura, amb alt coneixement històric de l'esperit dels pobles. A més, va destacar per la seva capacitat d'apreciació privilegiada de l'esdevenir d'Espanya i Catalunya: la incapacitat d'Espanya per vertebrar-se i l'eterna tendència de Catalunya de ficar-se en un atzucac.

A La Vanguardia, va continuar la política d'Oliver, mantenint-la en una orientació centrista. Gaziel, liberal i independent de tot partit polític, considerat l'escriptor de dreta més lúcid de Catalunya, va combatre des d'aquell mitjà, l'extremisme d'esquerra i de dreta. Sota la seva direcció, el diari va passar d'un tiratge mitjà de seixanta mil exemplars a més de dos-cents mil.

El catalanisme de Gaziel partia d'un sentiment intens, però crític: va estar totalment en contra dels fets del 6 d'octubre de 1934 ("Cataluña ha dado un tropezón tremendo", escriví a Augusto Assía pocs dies després). No obstant, durant el franquisme va lluir el seu catalanisme sense complexos, quan va començar des de zero el seu projecte intel·lectual i va escriure en català, amb paraules seves, amb més delit que mai i sense destorbs.

Gaziel fou un escriptor obligat a abandonar la seva terra natal, doblement exiliat. Tot i que a Tots el camins duen a Roma (1958) i París 1914 (1964) descriu les seves experiències a terres franceses i altres zones de la península, mai va oblidar les seves arrels i va ser al seu poble, Sant Feliu de Guíxols, a qui dedicà més pàgines.