Ualabi de Parma
El ualabi de Parma (Notaacropus parma) és una espècie de ualabi descrita originalment pel naturalista britànic John Gould el 1840. És una criatura tímida i críptica dels boscos esclerofil·les humits del sud de Nova Gal·les del Sud, mai no fou comú i, fins i tot abans de la fi del segle xix, es cregué que s'havia extingit.
Notamacropus parma  | |
|---|---|
 | |
| Estat de conservació | |
 | |
| Gairebé amenaçada | |
| UICN | 12627 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Mammalia |
| Ordre | Diprotodontia |
| Família | Macropodidae |
| Gènere | Notamacropus |
| Espècie | Notamacropus parma |
| Nomenclatura | |
| Sinònims | Macropus parma
|
El 1965, uns treballadors de l'illa Kawau (a prop d'Auckland) que intentaven controlar una plaga de ualabis tammars introduïts (una espècie estesa i bastant comuna a Austràlia) quedaren astorats en descobrir que alguns dels animals no eren ualabis tammars, sinó una població miraculosament supervivent de ualabis de Parma - una espècie que es creia extinta des de feia molt de temps. S'aturà la tasca d'extermini mentre es capturaven exemplars i se'ls enviava a institucions d'Austràlia i arreu del món amb l'esperança que criarien en captivitat i que eventualment podrien ser reintroduïts al seu hàbitat natural.
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ualabi de Parma |