Usuari:Akisuan/Unió Internacional per a la Conservació de la Natura

Seu de la UICN.

La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN, en anglès: IUCN) és una organització internacional dedicada a la conservació dels recursos naturals.

Va ser fundada a l'octubre de 1948, en el marc d'una conferència internacional celebrada en Fontainebleau, França. Té la seva seu en Gland, Suïssa. La UICN és l'organització mediambiental més antiga i més gran del món, amb més de 1200 membres governamentals i no governamentals, a més d'uns 11.000 experts voluntaris en 160 països. Para la seva tasca, la UICN compta amb el suport d'un personal compost per més de 1000 empleats, repartits en 45 oficines, i centenars d'associats dels sectors públic, no governamental i privat de tot el món.[1]

Missió modifica

La missió d'UICN és influir, encoratjar i ajudar a les societats de tot el món a conservar la integritat i diversitat de la naturalesa i assegurar que tot ús dels recursos naturals sigui equitatiu i ecològicament sostenible.[1]

Història modifica

El primer Director General de la Unesco, Sir Julian Huxley, desitjant donar a l'organització una base científica, va patrocinar un congrés per establir una nova institució del medi ambient per ajudar a servir a aquesta.[2]

En aquell primer congrés celebrat el 5 d'octubre de 1948 en Fontainebleau (França), 18 governs, 7 organitzacions internacionals i 107 organitzacions nacionals de conservació de la naturalesa, van acordar formar la institució i van signar un «acta constitutiva» creant una Unió Internacional per a la Protecció de la Naturalesa («International Union for the Protection of Nature»).[2]

Des dels seus inicis, la principal estratègia i la política de la institució ha estat la d'explorar i promoure acords de mutu benefici per a la conservació amb aquells que promouen el desenvolupament, així com ajudar a les persones i les nacions a preservar millor la seva flora i fauna.[2]

A tot moment, la institució (en totes les seves formes) ha destacat com a principi operatiu clau la gran necessitat d'atendre i satisfer les necessitats locals de les nacions, comunitats i pobles, perquè aquestes nacions, comunitats i pobles puguin fer-se en el futur, a llarg termini, responsables de les metes de conservació dels objectes a les seves àrees locals:[2]

L'Estratègia Mundial per a la Conservació (World Conservation Strategy, 1980) de la UICN es basa en aquest tipus de principi, i clarament anuncia les ambicions de la UICN d'entaular un diàleg de la manera més eficaç amb els promotors del desenvolupament humà. L'estratègia va ser aplaudida internacionalment per molts i ha servit per garantir a la UICN els fons de diversos donants que no senten que ells mateixos poden obrir un diàleg eficaç al món dels països en desenvolupament, ni que les organitzacions de les Nacions Unides i els bancs internacionals puguin abordar efectivament aquest diàleg.[2]

La UICN ha anat ampliant-se en moltes de les nacions del món, posant a la seva disposició els serveis d'un gran nombre de voluntaris, principalment especialistes, i proporcionant assessorament a nivell local i serveis de conservació, ampliant les seves xarxes de Comissions i òrgans consultius regionals en un nombre creixent de països.[2]

Desenvolupament de la UICN modifica

Algunes dates clau en el creixement i el desenvolupament d'aquesta organització són les següents:[2]

  • 1956 - Es canvia el nom de «Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa» («International Union for the Preservation of Nature», IUPN) pel de «Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa i els seus Recursos Naturals» («International Union for the Conservation of Nature and Natural Resources», UICN).
  • 1959 - La UNESCO decideix crear una llista internacional de parcs naturals i reserves equivalents, i el Secretari General de Nacions Unides demana a la UICN preparar aquesta llista.
  • 1961 - Després de més d'una dècada de dificultats de finançament, eminents personalitats de la ciència i del sector privat (inclòs Sir Julian Huxley) decideixen crear un fons complementari (Fons Mundial per a la Naturalesa, «World Wide Fund for Nature») per centrar-se en la recaptació de fons, relacions públiques i augmentar el suport públic a la conservació de la naturalesa.
  • 1969 - La UICN obté una beca de la Fundació Ford que li permet incrementar substancialment la seva secretaria internacional.
  • 1972 - La UNESCO adopta la Convenció per a la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural («Convention Concerning the Protection of World Cultural and Natural Heritage») i la UICN és convidada a proporcionar avaluacions tècniques i seguiment.
  • 1974 - La UICN participa en l'obtenció de l'acord dels seus Membres per signar un conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres («Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora», CITIS), la secretaria de la qual va ser originalment presentada davant la UICN.
  • 1975 - La Convenció sobre els Aiguamolls d'Importància Internacional («Convention on Wetlands of International Importance», Conveni de Ramsar) en vigor, i la seva secretaria està administrada des de la seu de la UICN.
  • 1980 - La UICN, juntament amb el Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient i el Fondo Mundial per a la Naturalesa, col·labora amb la UNESCO en la publicació d'una Estratègia Mundial per a la Conservació («World Conservation Strategy»).
  • 1982 - Seguint la preparació i esforços de la UICN, l'Assemblea General de les Nacions Unides adopta la Carta Mundial per a la Naturalesa («World Charter for Nature»).
  • 1990 - Es comença a utilitzar el nom d'Unió Mundial per a la Conservació («World Conservation Union») com a nom oficial, alhora que se segueix utilitzant UICN com a abreviatura.
  • 1993 - La UICN, juntament amb el Programa per al Medi ambient de les les Nacions Unides (United Nations Environment Programme) i el Fondo Mundial per a la Naturalesa (World Wide Fund for Nature) publiquen Caring for the Earth [Cuidar la Terra].
  • 2008 - Acaba la utilització del nomeni Unió Mundial per a la Naturalesa com a nom oficial i el nom torna a ser Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.

Estructura organitzativa modifica

La Unió té tres components: les seves organitzacions memebres, les seves 6 comissions científiques i la seva secretaria professional.[1]

Membres modifica

La Unió està formada tant per Estats com per organitzacions no governamentals. Els Membres estableixen les polítiques de la Unió, defineixen el seu programa mundial de treball i trien el seu Consell (comparable al consell d'una empresa) al Congrés Mundial de la Naturalesa («IUCN World Conservation Congress»). Les organitzacions membres s'organitzen en comitès nacionals i regionals.[1]

Comissions modifica

Hi ha sis comissions que avaluen l'estat dels recursos naturals del món i proporcionen a la Unió el coneixement i assessorament en matèria de polítiques sobre qüestions de conservació:[1]

Comissió de Gestió d'Ecosistemes (CGE, en anglès «Commission on Ecosystem Management», CEM)[3]
La CGE proveeix orientació experta sobre enfocaments integrats per a la gestió d'ecosistemes naturals i modificats. Membres: 400.
Comissió d'Educació i Comunicació («Commission on Education and Communication», CEC)[4]
La CEC advoca per un ús estratègic de la comunicació i educació per habilitar i educar als grups interessats per a l'ús sostenible dels recursos naturals. Membres: 770.
Comissió de Medi ambient, Política Econòmica i Social («Commission on Environmental, Economic and Social Policy», CEESP)[5]
La CEESP proporciona l'experiència i assessorament en matèria de polítiques sobre els factors econòmics i socials de la conservació i utilització sostenible de la diversitat biològica.
Comissió de Dret Ambiental (CDA, en anglès «Commission on Environmental Law» o CEL)[6]
La CDA contribueix al dret ambiental mitjançant el desenvolupament de nous conceptes i instruments jurídics, així com la formació de capacitats en les societats perquè emprin les normes ambientals per a la conservació i el desenvolupament sostenible. Membres: 800.
Comissió de Supervivència d'Espècies («Species Survival Commission», SSC)[7]
La SSC assessora a la UICN sobre els aspectes tècnics de la conservació de les espècies i promou accions per a aquelles espècies que estan amenaçades d'extinció. Produeix la Llista Vermella de la UICN d'Espècies Amenaçades.
Comissió Mundial d'Àrees Protegides («World Commission on Protected Areas», WCPA)[8]
La Comissió Mundial d'Àrees Protegides (CMAP) és la xarxa més important del món d'especialistes en àrees protegides. És administrada pel Programa d'Àrees Protegides de la UICN i compta amb més de 1400 membres en 140 països.

Secretaria modifica

Els membres i les comissions treballen juntament amb una secretaria professional composta per de més de 1100 persones de 62 països diferents. Des del 2 de gener de 2007, la Directora General és Julia Marton-Lefèvre. Va succeir en el càrrec a Achim Steiner, que va ser nomenat Director Executiu del Programa de les Nacions Unides per al Medi ambient (United Nations Environment Programme, UNEP) al juny de 2006.

Programa de la UICN modifica

El Programa de la UICN estableix el marc per a la planificació, execució, seguiment i avaluació del treball de conservació realitzat per les Comissions i la Secretaria amb i en nom dels Membres de la UICN.

El Programa de la UICN 2013-2016 va ser aprovat per les organitzacions membres durant el Congrés Mundial de Conservació de la UICN, al setembre de 2012 en Jeju, Corea del Sud.

El Programa 2013-2016 es va desenvolupar com a resultat d'un procés de consulta de cinc mesos a través dels membres i les Comissions de la UICN.

Treballant per a la gent i la naturalesa modifica

El Programa de la UICN 2013-2016 té com a objectiu mobilitzar a les comunitats que treballen en la conservació de la biodiversitat, el desenvolupament sostenible i la reducció de la pobresa en un esforç comú per detenir la pèrdua de biodiversitat i aplicar solucions basades en la naturalesa a desafiaments globals com el canvi climàtic, la seguretat alimentària i el desenvolupament.

El Programa de la UICN 2013-2016 es regeix per dos trets de la vida actual: la producció i els patrons de consum globals estan destruint el sistema en què es recolza la vida – la naturalesa –a un ritme persistent i perillosament elevat. I les persones, comunitats, governs i actors del sector privat estan subutilitzant el poder potencial de la naturalesa i les solucions que pot brindar per fer front als desafiaments globals en camps tals com el canvi climàtic, la seguretat alimentària i el desenvolupament social i econòmic. La UICN les crida solucions basades en la naturalesa.

El Programa 2013-2016 es basa en el nínxol de la UICN com a autoritat mundial en conservació de la biodiversitat, solucions basades en la naturalesa i la gobernanza ambiental relativa a això. Compta amb tres Àrees:

  1. Valorar i conservar la naturalesa, àrea que reforça el treball central de la UICN relatiu a la conservació de la biodiversitat, posant èmfasi tanta en els valors tangibles com a intangibles de la mateixa.
  2. Gobernanza efectiva i equitativa en la utilització de la naturalesa, àrea que consolida el treball de la UICN sobre “les relacions entre les persones i la naturalesa”, els drets i responsabilitats, i la política econòmica relativa a la naturalesa.
  3. Implementar solucions basades en la naturalesa per als desafiaments globals en el clima, la alimentació i el desenvolupament, àrea que amplia el treball de la UICN sobre la contribució de la naturalesa per fer front als problemes del desenvolupament sostenible, particularment el canvi climàtic, la seguretat alimentària i el desenvolupament social i econòmic.


Productes clau i contribucions modifica

Entre els principals productes i serveis de la UICN, que destaquen els següents:

Vegeu també modifica

Referencias modifica

Enllaços externs modifica

Comissions