Usuari:Amadalvarez/Modernisme

Hola Esther, com va ?

Tu mateixa. Com si fossis a casa teva.

:) Gràcies! Caldrà processar els textos però crec que força punts els aclareix!

El modernisme: un estil i una tendència

La historiografia ja ha acceptat que el que nosaltres anomenem Modernisme és la versió catalana de l’Art nouveau internacional que representaria la fi dels estils històrics a l’arquitectura i a les arts aplicades i decoratives. Un estil que, per primera vegada des del Renaixement, deixava d’interpretar l’arquitectura com una relectura d’uns estils codificats previament i girava els ulls cap a la natura. El resultat va ser sorprenent, la natura es copiava de forma mimètica o bé s’interpretava a través d’un procés d’estilització de les formes, una tècnica que era comú, des de finals del segle XIX, per la influència japonesa. L’estilització va derivar, finalment, en la creació de formes pràcticament abstractes que resultaven d’una gran modernitat. D’altra banda, l’Art nouveau es caracterizava per la voluntat d’unificar totes les arts sota l’aixopluc de l’arquitectura, reivindicant el paper de les arts aplicades i decoratives; el darrer pas d’aquest procés va ser la posada en valor dels interiors dels edificis en la doble vessant de fer destacar els seus valors simbòlics i utilitaris.

L’Art nouveau europeu va tenir dues grans tendències: la primera que es va desenvolupar des de Brussel·les i París, es va definir per les formes sinuoses i estilitzades; mentre que la segona, amb les ciutats de Glasgow i Viena, va promocionar les línies rectes i el sentit racional de l’arquitectura que denominem –en el cas d’aquest darrer que va ser el que va tenir major difusió- Secessió. Dos llenguatges molt diferents que estaven al servei del mateix principi: la definició d’un estil no venia donada únicament per la utilització d’un llenguatge formal sinó per l’aplicació d’uns plantejaments teòrics. És a dir l’Art nouveau és un estil però també una tendència.

La darrera historiografia tendeix a definir el Modernisme català en un sentit més ampli, com la inclinació cap a la modernització d’una cultura, en la qual la literatura i la llengua hi tingueren un paper fonamental. L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 es considera la data en la qual la cultura catalana inicia aquest procés que es desenvoluparia a partir de la darrera dècada del segle XIX. En aquest període que anomenem com Primer Modernisme, l’arquitectura i les arts aplicades i decoratives, es caracteritzaria per una actitud encara eclèctica que recuperaria el passat a partir d’un gust arcaic i imaginatiu alhora. El 1900 serà una data decisiva en el que es van divulgar les formes sinuoses de l’Art nouveau a partir de l’Exposició Universal que tingué lloc aquell any a París. A partir d’aquesta data, una versió del Modernisme ric i colorista en el que les formes d’origen són elaborades i adaptades a les tècniques de construcció i de producció així com als materials locals. L’extraordinària personalitat dels grans arquitectes del modernisme, Antoni Gaudí, Josep Ma. Jujol, Lluís Domènech i Montaner o Josep Puig i Cadafalch amb el prestigi de la seva obra o des de la plataforma que representava l’Escola d’Arquitectura de Barcelona – de la que Domènech i Montaner en fou molts anys director- convertiren el Modernisme en una mena d’”estil nacional” que no era una simple adaptació dels models europeus sinó un llenguatge propi i original.

Paral·lament – i l’arquitectura de Domènech i Estapà n’és un bon exemple - s’anaren també popularitzant els dissenys més racionalistes derivades de la Secessió austríaca o del grup de Glasgow. Ara bé quan definitivament es van consolidar aquestes formes va ser en una data més tardana, a partir de 1906 i dins d’un plantejament ideològic propi ja del Noucentisme liderat per arquitectes com Rafel Masó (1881-1935) i Josep Ma. Pericas (1881-1966) que van treballar, a les comarques de Girona el primer i, entre Barcelona i Osona, el segon. En mans d’aquests arquitectes la influència de la Secessió agafa un sentit totalment diferent i deriva en una arquitectura plena de racionalitat constructiva. Aquests arquitectes pertanyen ja a una generació diferent, el secessionisme, en canvi, que trobem al Baix Llobregat és clarament un fenomen que podem considerar modernista.

Totes aquestes precisions, estilístiques d’una banda i cronològiques de l’altra, ens mostra que l’aplicació d’un límits en el que considerem arquitectura modernista són molt ambigus però que necessàriament hem tingut que partir d’unes propostes concretes. El present estudi revisa tota l’arquitectura que estilísticament s’adscriu a les coordenades formals del moviment modernista –en les seves vessants Art nouveau o de tradició vienesa -, encara que hagin estat realitzades en dates molt més tardanes a les que normalment es consideren les pròpies del modernisme. Deixem, en conseqüència de banda obres contemporànies però que no s’adscriuen estilísticament aquest corrent, especialment els edificis eclèctics o neogòtics. I evidentment totes les obres que per la racionalitat del seu plantejament constructiu o pels seus elements formals han de ser considerades com a noucentistes.

D’aquestes precisions però, no se’n pot despendre que els criteris formalistes o d’estil siguin decisius en la formulació del modernisme però són de gran ajut com a norma complementària de classificació. És indiscutible que una interpretació complerta de l’arquitectura modernista no més la pot donar una lectura global de la mateixa, la composició arquitectònica i la concepció de l’espai, la valentia en la utilització de les noves tecnologies de la construcció al mateix temps que es recuperen les velles tècniques tradicionals i per, sobre de tot, la utilització de l’ornament que, omplint els edificis de moviment i color, dota al Modernisme català d’una gran bellesa visual.

Arts & Crafts

És necessari, tanmateix, definir les fronteres terminològiques en que es mourem. Entenem com arts aplicades les que s’integren en un edifici, tant en el seu interior com en l’exterior i associem les arts decoratives a les arts de l’objecte denominades també arts mobles, és a dir, ítems que tenen un sentit en sí mateixos. Aquests conceptes però, es complementen i interrelacionen amb altres dos termes, art industrial que defineix els productes manufacturats i artesanat pels elaborats manualment. Cal aclarir que a l’època s’emprava molt el concepte de Indústries d’Art, tant pels productes artesans com els manufacturats. Ens cal precisar també, el concepte d’Arts i oficis, que no hem d’entendre simplement, com una traducció de la paraula anglesa Arts and Crafts, doncs te un sentit més ampli en l’entorn català. Arts and Crafts segon va formular William Morris a la Gran Bretanya, apuntava a una recuperació del treball artesanal des d’una posició militant, i radical, contra la deshumanització del treball a la fàbrica. El problema de la lletjor que consideraven estava implícita en tot objecte manufacturat, tot i ser rellevant, era una qüestió secundaria. A Catalunya, en canvi – com va passar a d’altres llocs d’Europa- aquest punt va tenir un valor més secundari i es defensava la bondat de l’objecte produït a la fàbrica insistint més en la renovació dels models o dissenys, uns criteris d’altra banda, també provinents de la Gran Bretanya promoguts per Henry Cole i el propi príncep Albert Es tractava d’una línia més efectiva socialment que la de Morris, encaminada a definir una política per dignificar els productes industrials amb l’organització de grans exposicions – la primera va ser la Great Exhibition de Londres de l’any 1851- i la creació d’escoles, biblioteques i museus especialitzats. A casa nostra, les indústries decoratives i subsidiàries de la construcció deriven dels productes artesanals als manufacturats sense un trencament palès. Podem detectar fins i tot, formes mixtes de producció, és a dir productes produïts de manera industrial amb acabats manuals o productes elaborats de manera tradicional amb sistemes de distribució comercials moderns. No es pot en conseqüència parlar de rebuig al producte manufacturat com entre els dissenyadors anglesos de l’Aesthetic Movement. D’aquesta manera, el concepte Arts conté per a nosaltres, no solament l’interès per recuperar les antigues tècniques artesanals sinó que també hi comprenem la renovació dels productes resultants de la producció industrial.