L’any 1859, Jules Verne viatja a Anglaterra i Escòcia.[1] Durant el viatge, pren notes i quan torna, escriu les seves impressions sobre paper.[2] Aquest escrit, titulat Voyage en Angleterre et en Écosse, és el primer que proposa a l’editor Pierre-Jules Hetzel, que era l’editor de Balzac, George Sand, Victor Hugo i altres autors coneguts,[3] però Hetzel refusa l’obra.[4] L’any 1861, Jules Verne li sotmet el manuscrit Un voyage en l'air.[5] Hetzel, que des de feia molt de temps havia intentat fundar una revista familiar de qualitat en la qual es combinés ficció d’entreteniment i educació científica,[3] es va adonar que Verne encaixava amb el perfil d’aquesta revista, ja que demostrava una inclinació escrupolosa per a les històries d’aventura amb base científica.[6] Per això va acceptar el manuscrit i li va suggerir algunes propostes de millora que consistien a afegir més detalls científics i així aconseguir una literatura que vulgaritzés la ciència.[7] Jules Verne torna poques setmanes més tard amb la versió final que s’acabarà convertint en la seva novel·la Cinq semaines en ballon (Cinc setmanes en globus).[8] Aquest llibre es publica el 31 de gener del 1863[9] i experimenta un èxit immens, fins i tot fora de les fronteres franceses. La primera tirada és de 2.000 exemplars i mentre l’autor serà viu, se’n vendran 76.000.[10] L’any següent signa un contracte amb Pierre-Jules Hetzel en el qual es compromet a proporcionar dos volums per any durant vint anys. L’any 1865, un nou contracte el compromet a entregar tres volums per any. Jules Verne es compromet a proporcionar novel·les especialment a la revista per a joves Magazin d'éducation et de récréation.[11] De fet, hi treballarà durant quaranta anys gràcies als seus Viatges extraordinaris, formats per 62 novel·les i 18 narracions breus i signarà sis contractes consecutius amb el seu editor.[12]

Enmig d’aquest èxit, Jules Verne proposa al seu editor una història que havia escrit pocs anys abans, cap al 1860, Paris au XXème siècle (París al segle XX). L’editor, en termes violents, va rebutjar aquella obra, que va qualificar de perjudicial per a la seva reputació, ja que contradeia la imatge que s’havia creat de Verne.[13] La novel·la va quedar abandonada i no es va publicar fins a l’any 1994 per les editorials Hachette i le Cherche midi.[14]

A partir del 27 de febrer del 1863, Jules Verne és admès com a membre de la Societat dels autors i compositors dramàtics.[15] El 4 d’octubre del 1863, el seu amic Nadar el convida a l’enlairament del globus Géant, un esdeveniment que té lloc al Camp de Mart de París.[16] El 26 de desembre del 1963, publica al diari Musée des familles un article anomenat «À propos du Géant» on relata l’experiència de Nadar en relació amb el globus. El fotògraf, en aquella època, crea juntament amb Gabriel de La Landelle la Societat per al foment de la locomoció aèria amb aeronaus més pesades que l’aire, i Jules Verne en serà el censor.[17]

En aquesta època, descobreix l’univers d’Edgar Allan Poe a partir de les traduccions de Charles Baudelaire.[18] L’escriptor nord-americà el fascina[19] de tal manera que li dedica el sol estudi literari que escriurà, Edgard Poe et ses œuvres, publicat l’abril de 1864 al diari Musée des familles.[20]

Precisament en aquest any (1864) publica la novel·la Les Aventures du capitaine Hatteras, una obra que en primer lloc va publicar a la revista Magasin d'éducation et de récréation en dues parts: Les Anglais au Pôle Nord (publicat del 20 de març del 1864 al 20 de febrer del 1865) i Le Désert de glace (del 5 de març al 5 de desembre del 1865) abans d'editar-se en un únic volum (26 de novembre de 1866) titulat Voyages et aventures du Capitaine Hatteras.[21] Hetzel anuncia públicament les ambicions literàries i educatives que es proposa transmetre amb les novel·les de Verne i en un pròleg afirma que les obres de Verne formaran un cicle novel·lístic anomenat "Viatges Extraordinaris".[22] De fet, Les Aventures du capitaine Hatteras serà el primer títol que portarà aquesta denominació. També explica que l'objectiu de Verne era "resumir tot el coneixement geogràfic, geològic, físic i astronòmic de la ciència moderna i relatar la història de l'univers d'una manera pròpia que fos més entretinguda i pintoresca".[23]

A partir del novembre de 1864, la publicació de Voyage au centre de la Terre (Viatge al centre de la Terra), edició original en dimensió In-18 el 25 de novembre del 1864 i posteriorment en octau el 13 de maig del 1867, va seguir de ben a prop Hatteras.[24] Aquestes primeres tres novel·les de Jules Verne són un èxit total.[25] D'aquesta manera, es pot permetre abandonar la borsa i traslladar-se al número 39 del carrer de La Fontaine, a Auteuil, en un domicili molt més ampli on la família pot convidar els coneguts.[26]

L’octubre de 1865 decideix llogar una casa a Le Crotoy, així que s’instal·la en una dependència de la propietat Millevoye.[27] En aquells moments, es troba en plena redacció de dues obres: Géographie illustrée de la France et de ses colonies i Vingt mille lieues sous les mers (Vint mil llegües de viatge submarí).[28] D’aquesta manera, Honorine, Suzanne, Valentine i Michel poden gaudir dels avantatges de banyar-se al mar.

El 16 de març del 1867, en companyia del seu germà Paul Verne, embarca a bord del Great Eastern a Liverpool, amb destí als Estats Units.[29] Aquesta travessia l’inspirarà i l’any 1870 publicarà Une ville flottante.[30]

El seu pare, Pierre Verne, mor el 3 de novembre del 1871 a Nantes a causa d’un infart.[31] Jules Verne assisteix al funeral i després torna a Amiens per submergir-se en l’escriptura de Le Tour du monde en 80 jours (La volta al món en vuitanta dies).[32] Freqüenta la biblioteca de la Societat industrial, on es pot documentar gràcies a l’important fons de revistes científiques que disposa[33] i el 8 de març del 1872 esdevé membre titular de l’Académie des sciences, des lettres et des arts d'Amiens "per unanimitat". Contràriament al costum habitual, en lloc de fer un discurs de recepció llegeix un passatge de la seva propera novel·la, Le Tour du monde en 80 jours, que publicaria l’any 1872.[34] Tant l’any 1875 com el 1881, n’és elegit director. [34] En canvi, en aquestes dues ocasions, especialment en la de l’any 1875, elabora diversos discursos de recepció per un dels seus amics, el caricaturista Gédéon Baril,[35] que l’any 1881 realitzarà les il·lustracions de Dix heures en chasse per Hetzel. Jules Verne llegeix aquesta narració curta el 18 de desembre del 1881 en una sessió pública a l’Académie d’Amiens[36] i Hetzel en publica la versió revisada just després de Rayon vert.[37]

A partir del juny 1867, l’Acadèmia Francesa premia la revista Magasin d'Éducation et de Récréation amb el Premi Montoyon.[38] Ell mateix, a títol individual, rebrà el mateix premi l’any 1872 pel conjunt de Cinq semaines en ballon, Voyage au centre de la terre, Vingt-mille lieues sous les mers , De la Terre à la Lune (De la Terra a la Lluna) i Autour de la Lune (Al voltant de la Lluna)[39] i en la reunió de l’Acadèmia Francesa del 8 d’agost del 1872 es va premiar al conjunt de totes les obres de Jules Verne publicades per Hetzel fora de la revista Magasin d’Éducation et de récréation.[40] En aquesta ocasió, M. Patin, secretari perpetu de l’Acadèmia, va fer aquest elogi a Jules Verne: "Les meravelles dels contes de fades ara han quedat reemplaçades per un nou món, un món que inclou les nocions més recents de la ciència".[41]

Del 6 de novembre al 22 de desembre del 1872 publica Le Tour du monde en 80 jours al diari Le Temps, obra que Hetzel aquell mateix any també publica en un sol volum.[42]

A finals del novembre de 1877, Honorine Verne, que cada dimecres al vespre organitzava esdeveniments socials privats, va ser víctima d’abundants metrorràgies que gairebé li van provocar la mort. Es va salvar gràcies a una transfusió de sang, un cas raríssim en aquella època, però en va tornar a patir el desembre del 1879.[43] Per aquest motiu, no va poder assistir al ball de disfresses que organitzava Jules Verne sobre la temàtica “Viatge a la lluna”[44] per presentar el seu fill i les seves fillastres a la burgesia d’Amiens.[45] Entre altres personalitats i els més de set-cents convidats, hi és present Nadar, l’amic que el va inspirar a crear el personatge de Michel Ardan, el protagonista de les novel·les De la Terre à la Lune i Autour de la Lune, disfressat del seu mateix personatge.[46]

Del juny a l’agost de 1878, Jules Verne navega de Lisboa a Alger a bord del Saint-Michel III[47] i, posteriorment, el juliol de 1879, a Escòcia i Irlanda.[48] L’any 1881, viatja en creuer juntament amb el seu germà petit, Paul Verne; el seu nebot, Gaston, i Robert Godefroy viatgen en un creuer i visiten el mar del Nord, Holanda i Alemanya i, finalment, el canal de l’Eider, Kiel  i el mar Bàltic fins a arribar a Copenhaguen.[49] Paul Verne, que li feia de conseller marítim en moltes de les seves novel·les,[50] escriu la narració d’aquest últim viatge i Hetzel publica la novel·la l’any 1881 titulada De Rotterdam à Copenhague, que és la segona part de La Jangada, tot i que sol·licita que Jules Verne la revisi abans de la publicació.[51]

L’any 1884 decideix fer un gran creuer pel Mediterrani.[52] El Saint-Michel III salpa de Nantes el 13 de maig. A bord, hi figuren Paul Verne i el seu fill, Maurice Verne (1862 – 1947), encarregat de la presa de notes;[53] Robert Godefroy; Edgar Raoul-Duval; Michel Verne, fill de Jules Verne, i Louis-Jules Hetzel, fill de Pierre-Jules Hetzel. La nau arriba a Vigo el 18, a Lisboa el 23 i creuen Gibraltar el 25 de maig. A Oran, Verne es retroba amb Honorine, la seva dona, i és rebut per la Societat de geografia de la ciutat. Els diaris li dediquen nombrosos articles. Passen una tempesta a prop de Malta, visiten Sicília, Siracusa, Nàpols i Pompeia.[54] A Anzio, el grup viatja en tren fins a Roma. El 7 de juliol, el rei Lleó XIII rep Verne en una audiència privada. Després, coneix Lluís Salvador d'Àustria-Toscana,[55] amb qui estableix una relació epistolar que durarà fins a la mort de l’escriptor.[56] Dos mesos després de l’inici del viatge, Verne torna a Amiens.[57] Aquest viatge l’inspira en la redacció de Mathias Sandorf, que es publica al diari Le Temps del 16 de juny al 20 de setembre de 1883.[58]







  1. Olivier Dumas, Voyage en Angleterre et en Écosse, la première grande œuvre de Jules Verne et le premier Voyage à reculons, in Bulletin de la Société Jules Verne no 89, 1989.
  2. Olivier Dumas, À propos de Voyage en Angleterre et en Écosse (suite), in Bulletin de la Société Jules Verne no 95, 1990.
  3. 3,0 3,1 Evans, Arthur B. (1988), Jules Verne rediscovered: didacticism and the scientific novel, New York: Greenwood Press pp. 23-24
  4. Volker Dehs, La bi(bli)ographie de Cinq semaines en ballon, Bulletin de la Société Jules-Verne no 183, août 2013 et Volker Dehs, Jules Verne, Nadar, Hetzel et quelques autres. Questions de rapports, de chronologie et d'argumentation, Bulletin de la Société Jules-Verne no 163, 2007.
  5. Éric Weissenberg, Jules Verne: Un univers fabuleux, Favre, 2004, p. 300
  6. Jules-Verne 1976, p. 56.
  7. Christian Chelebourg, Jules Verne: l’œil et le ventre : une poétique du sujet, Minard, 1999, p. 102
  8. Volker Dehs, Quand Jules Verne rencontre Hetzel, Revue Jules Verneno 37, 2013
  9. Dehs, Volker; Margot, Jean-Michel; Har'El, Zvi (2007), "The Complete Jules Verne Bibliography", Jules Verne Collection, Zvi Har'El, retrieved 28 March 2013
  10. Éric Weissenberg, Jules Verne: Un univers fabuleux, Favre, 2004, p. 221
  11. Voir la teneur des six contrats entre Verne et Hetzel dans Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 188
  12. Agnès Marcetteau-Paul, Claudine Sainlot, Jules Verne écrivain, Coiffard/Joca Seria, 2000, p. 173
  13. Masataka Ishibashi, Anticipation reniée, Revue Jules Verne no 38, Hetzel, éditeur par excellence, 2013, p. 70 et Stéphane Tirard, Jules Verne, l'anticipation et l'éthique, Revue Jules Verne no 25, 2007, p. 59-66.
  14. Piero Gondolo della Riva, Paris au XXe siècle... cinq ans après, Revue Jules Verne no 7, 1999, p. 19-24.
  15. Volker Dehs, Olivier Dumas, Piero Gondollo della Riva, Correspondance Verne-Hetzel (1863-1874), vol. 1, Slatkine, 1999, p. 227
  16. Couverture du Petit Journal du 4 octobre 1863.
  17. Daniel Compère, Jules Verne, écrivain, Droz, 1991, p. 73
  18. Daniel Compère, Jules Verne écrivain, Droz, 1991, p. 37
  19. Terry Harpold, Verne, Baudelaire et Poe. La Jangada et le Scarabée d'or, Revue Jules Verne no 19/20, 2005, p. 162-168.
  20. Jules Verne ajoute bien un d au prénom de l'auteur américain. L'étude est publié dans le Musée des familles, XXXIe tome, 1863-1864, no 7 en avril 1864.
  21. Piero Gondolo della Riva, Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne, Tome I, Société Jules-Verne, 1977, p. 10-12
  22. Samuel Sadaune, Les 60 Voyages extraordinaires de Jules Verne, Ouest-France, 2004, p. 16
  23. Evans, Arthur B. (1988), Jules Verne rediscovered: didacticism and the scientific novel, New York: Greenwood Press pp. 29-30
  24. Le texte de 1867 contient deux chapitres de plus (45 au lieu de 43). Cf. Piero Gondolo della Riva, Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne, Tome I, Société Jules-Verne, 1977, p. 13-14.
  25. Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 144
  26. Le couple loue l'appartement dès 1863. Philippe Mellot, Jean-Marie Embs, Le guide Jules Verne, Éditions de l'Amateur, 2005, p. 20
  27. Valetoux, Philippe, 1954-. Jules Verne, en mer et contre tous. Magellan, 2005. ISBN 2-914330-88-X. 
  28. Jean-Paul Dekiss, Jules Verne, L'enchanteur, Éditions du Félin, 1999, p. 116
  29. Alexandre Tarrieu, Les Passagers du Great-Eastern en 1867, Bulletin de la Société Jules Verne no 174, 2010, p. 11-16
  30. Alexandre Tarrieu dans son article Les Passagers du Great-Eastern en 1867, Bulletin de la Société Jules Verne no 174, 2010, démontre que les noms des personnages sont empruntés à la réalité.
  31. Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 188
  32. Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 188
  33. Jean-Paul Dekiss, Jules Verne, L'enchanteur, Éditions du Félin, 1999, p. 215
  34. 34,0 34,1 Alexandre Tarrieu, Le quotidien de Jules Verne à l'Académie d'Amiens, Bulletin de la Société Jules Verne no 180, septembre 2012, p. 11-16
  35. Discours de M. Gédéon Baril. Réponse de M. Jules Verne, Mémoires de l'Académie des lettres, sciences... d'Amiens, T. Jeunet, 1875
  36. Piero Gondolo della Riva, Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne, Tome I, Société Jules-Verne, 1977.
  37. Le texte original est paru dans le Journal d'Amiens. Cf. Olivier Dumas, Les deux versions de "Dix heures en chasse", Bulletin de la Société Jules Verne no 63, 1982.
  38. Marie Cordroc'h, De Balzac à Jules Verne, Bibliothèque nationale, 1966, p. XIX
  39. «Site de l'Académie Française».
  40. Bulletin de la Bibliothèque nationale, Volumes 3 à 4, 1978, p. 70
  41. Reproduis dans Magasin d’éducation et de recréation, vol. 16, 1872, p. 160
  42. Piero Gondolo della Riva, Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne, Tome I, Société Jules-Verne, Paris, 1977
  43. Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 215-216
  44. Simone Vierne, Jules Verne et le roman initiatique, Éditions du Syrac, 1973, p. 473
  45. Samuel Sadaune, Le citoyen masqué, in Jules Verne, le poète de la science, Timée-éditions, 2005, p. 93
  46. Jean-Paul Dekiss, Jules Verne, L'enchanteur, Éditions du Félin, 1999, p. 227
  47. Jean-Pierre Picot, Jules Verne, l'Afrique et la Méditerranée, Edisud, 2005, p. 121
  48. Jean Cévaër, Hubert Chemereau, Jules Verne: le monde celtique et la mer, Centre de Recherche et Diffusion de l'Identite Bretonne (CREDIB), 2006, p. 64
  49. Charles-Noël Martin, La vie et l’œuvre de Jules Verne, 1978, p. 219
  50. Alexandre Tarrieu : Les Passagers du Great-Eastern en 1867, Bulletin de la Société Jules-Verne 174, 2010, p.11-16
  51. Volker Dehs, Deux frères en voyage, deux récits en complément, Bulletin de la Société Jules Verne no 134, 2000, p. 9-11. Le texte de Paul Verne est publié à la suite de cet article, récit de voyage avec les variantes apportées au texte par Jules Verne (p. 12-46)
  52. Jean-Pierre Picot, Jules Verne, l'Afrique et la Méditerranée, Edisud, 2005, p. 110
  53. Le Bulletin de la Société Jules Verne no 191, avril 2016, est entièrement consacré à ce voyage en Méditerranée et reproduit la chronologie du voyage relevée par Maurice Verne.
  54. Jean-Michel Margot, A propos des voyages des Saint-Michel II et III, Verniana, Vol. 9, 2016-2017, p. 87–92
  55. Brigitta Mader, L’Étranger du quai des esclavons. À propos de la première rencontre entre Jules Verne et Louis Salvator et la question : qui était le comte Sandorf ?, Bulletin de la Société Jules Verne no 190, décembre 2015, p. 48
  56. Jean Chesneaux, Une lecture politique de Jules Verne, Maspero, 1971, p. 12
  57. Jean-Pierre Picot, Un Jules très Honoré, l'autre pas, Revue Jules Verneno 36, 2013, p. 69-89.
  58. Piero Gondollo della Riva, Bibliographie analytique de toutes les œuvres de Jules Verne, Tome I, Société Jules-Verne, 1977.