Usuari:Inéspf/Historiografia greca

Heródoto, «pare de la historiografia», i Tucídides, «pare del rigor històric».

Per historiografia grega s'entén aquella referida a l'Antiga Grècia, des del segle V a. C. fins al segle IV d. C., des de Heródoto fins a Zósimo, passant per Tucídides, Posidonio, Polibio, etcètera. En total, Jacoby, en Fragmenti der griechischen Historiker, va identificar a 856 historiadors grecs, inclosos els mitógrafos i cronistes locals.

El concepte d'historiografia va néixer a Grècia, encara que s'accepta que anteriorment ja existia una concepció històrica a Orient, un desig de permanència de tot el que s'ha fet. Ara bé, aquesta concepció històrica primitiva és una mera transmissió de dades històriques que, com les llistes reals de l'Antic Egipte, mancaven d'anàlisi històrica, per la qual cosa no es tractava d'historiografia, sense negar per això el seu valor documental.

Es considera a Heródoto el primer historiador, tant en l'actualitat com en l'antiguitat. Tucídides va establir posteriorment la base racional i metodològica d'una historiografia nascuda com a reacció davant l'irracional de la mitologia grega. Prèviament, ja Hecateo de Milet havia atenuat el sobrenatural, però la separació total no es produeix fins a Tucídides. Heródoto va concebre la seva Història com un mitjà d'evitar l'oblit d'allò que mereixia ser recordat. En l'Antiga Grècia es veia també la història com a mitjà de mostrar exemples, encara que no models d'esdeveniments futurs. Així mateix des de Heródoto els historiadors realitzen un examen crític del passat i dels fets suposadament esdevinguts. El pare de la historiografia, Heródoto, així ho expressa en IV, 195, 2: "realment, ignoro si això és veritat, simplement consigno el que expliquen".

Quant a les fonts, existia una preponderància de les fonts orals sobre les escrites. En els orígens de la historiografia era gairebé obligat l'ús de fonts orals, doncs a diferència dels historiadors actuals, que es basen sobretot en la recerca de textos, els grecs antics no disposaven la major part de les vegades de suficient material arxivístic o bibliogràfic. No obstant això, quan ja sí era possible treballar amb els fons de les biblioteques, els historiadors van seguir preferint la tradició oral; i fins i tot van criticar als quals només treballaven amb fonts escrites com, per exemple, Timeo. A més, cal tenir en compte que els grecs no solien conèixer llengües bàrbares, per tant, Heródoto no podia entendre per si mateix les cròniques orientals, encara que tampoc va mostrar interès a conèixer-les. L'elecció de la tradició oral comportava la necessitat de les primeres reflexions quant al mètode històric, com és la crítica de les fonts, la seva relació i graduació segons el valor dels testimoniatges recollits. D'aquí per exemple la seva obstinació a mostrar totes les versions reconegudes, encara que consideri algunes errònies. Així mateix, la tradició oral obligava a establir una cronologia que ordenés els fets aïllats després de la seva recopilació. Les fonts escrites van quedar relegades als arqueòlegs o antiquaria, és a dir, per a l'estudi dels temps remots.

Temàtica

«	La historiografía griega no se interesa exclusivamente por hechos aislados, sino por el decurso de los acontecimientos en su totalidad.	»
— Schrader, Los orígenes de la oratoria y la historiografía en la Grecia clásica (p. 88).

En la historiografia grega en general se superen els límits de la història local i fins i tot Heródoto va abastar gairebé tothom conegut pels grecs. El tema central va ser la guerra, encara que també va haver-hi història constitucional, tràgica, biografies i fins i tot etnografia. L'elecció de tema es fonamentava en el valor dels esdeveniments ocorreguts i en la informació disponible. Per exemple per Heródoto un fet històric tenia tal valor si no havia de deixar-se que fos oblidat. Tucídides per la seva banda va triar la guerra del Peloponeso com a tema central de la seva obra pel motiu obvi de considerar-ho el punt àlgid de la història que va viure. No obstant això, dins d'aquest gran tema va haver de triar constantment entre temes menors amb absoluta arbitrarietat. Com assenyala Roussel en Els Historiadors Grecs, l'arbitrarietat va obligar a Tucídides en ocasions a recarregar a personatges amb detalls significatius, falsejant-los en part.

Història contemporània

La historiografia grega és majoritàriament contemporània, és a dir, sobre la mateixa època en la qual vivien els historiadors. Això s'explica perquè hi havia major informació sobre temes propers en el temps, sobretot hi havia més testimonis orals, preferint-se aquestes fonts sobre les escrites. Tucídides, en el seu afany pel rigor històric, considerava l'experiència personal com a imprescindible igual que Polibio. Els propis historiadors consideraven més fiables les obres que tractaven sobre el contemporani. A més, la història antiga grega semblava molt minsa al costat de l'egípcia per exemple. En qualsevol cas, la qual cosa el propi historiador vivia ho considerava com un moment únic i clau en la història, ja sigui la guerra del Peloponeso o l'expansió romana. Ho entenien com el canvi d'una època a una altra i com a tal calia reflectir-ho.

L'estudi de les causes de les guerres

Dins del contemporani, el tema preferent era la història polític-militar. Tucídides creia que l'única història veritable era la que tractava de política i guerres. Aquest criteri va perdurar en els següents historiadors, ja sigui Jenofonte, Teopompo o Polibio. No obstant això, l'historiador grec s'interessava més pels canvis constitucionals encara que ja Heródoto va situar a la guerra com el centre de la historiografia. Arnaldo Momigliano, expert en historiografia, planteja que aquest menor interès pels enfrontaments bèl·lics es devia al fet que eren alguna cosa quotidià al món grec. Momigliano destaca en qualsevol cas la importància de l'estudi de les causes de cada guerra. Heródoto es va remuntar fins als temps més remots per explicar les Guerres Mèdiques, caient en el mite. Tucídides va suposar un avanç en deixar de costat interpretacions mítiques i diferenciar entre causes superficials i profundes (o "més veritables"). Aquest esquema va ser ampliat per Polibio, que distingeix entre el fet inicial que dóna començament a la guerra, el pretext per començar-la i la veritable causa.

Història econòmica i social

En general els autors grecs van considerar els temes econòmic-socials de molt menor interès que els polític-militars. Existien breus i superficials esments a temes econòmics, però mai es van considerar rellevants per a l'esdevenir històric. Aquesta falta d'interès es veu reflectida en la pràctica per la falta d'estadístiques econòmiques en l'antiguitat. Quant a l'estudi de la societat, també va ser pobra i considerat de poca importància. Fins i tot es considerava degradant parlar sobre les classes més desfavorides. A Grècia l'únic autor rellevant que va recollir informació sobre la societat va ser el filòsof Aristòtil.

Localització

El món grec a mitjan segle VI a. C.

En general, la historiografia grega té un biaix regional, tractant la major part de les obres de la història grega sense importar massa la de la resta de llocs. Hi ha excepcions com Heródoto que amb les seves excursos realitza una introducció a la història d'Egipte o de Pèrsia, pels quals va ser molt criticat arribant fins i tot a ser titllat de "amic dels bàrbars". D'altra banda, la poca profunditat del treball de Heródoto a Orient va esperonar al fet que ells fessin la seva pròpia història, com va fer Manetón a Egipte. Altres autors també es van ocupar d'Orient, però seguint a

Alejandro Magne, com Jenofonte o posteriorment Flavio Arriano.

Grècia va deixar de ser el tema primordial a mitjan període hel·lenístic, amb el creixent poder romà. El primer a intuir la possible importància de Roma va ser Timeo de Tauromenio, però va ser Polibio qui va tractar primer el tema amb major profunditat. A partir del segle I a. C. i fins a la decadència final de la historiografia grega, la història sobre Roma va ser la temàtica dominant i, segons alguns autors, va ser aquesta falta de renovació una de les causes d'aquesta deterioració.

Cròniques locals

Tant autors antics (Dionisio de Halicarnaso) com a moderns (Wilamowitz) van defensar que els cronistes locals van precedir als primers historiadors, com va succeir en la historiografia romana. En qualsevol cas, a partir del segle V a. C. es troben cròniques de ciutats i santuaris. Sense amb prou feines rigor històric, es conceben, en general, com a forma d'exacerbar l'orgull local, projectant en ocasions el present sobre el passat, distorsionant-ho. Existint fins a la decadència final, els més coneguts van ser els atidógrafos, al segle IV a. C.

Teories cícliques

Algunes obres presenten idees cícliques o de successió d'imperis, com Heródoto en expressar que els imperis s'introdueixen sempre en una dinàmica d'expansió insaciable. Malgrat que en ocasions s'ha considerat que els historiadors grecs tenien concepcions cícliques del temps històric, especialment Polibio, Tucídides i Heródoto, Momigliano ho nega rotundament. Per a aquest autor, que Tucídides expressés que la seva història servia com a model per al futur no implica cap idea d'eterna tornada. Accepta que Polibio és més ambigu, però tampoc presenta cap teoria cíclica en la seva obra.

Era més comú una visió orgànica de la història, una periodització mitjançant successió de cicles exemplificada en una successió vital: infància, maduresa i vellesa. Aquesta era la visió que donava, per exemple, Lucio Anneo Floro. Altres visions cícliques són les de les edats (plata, bronze, heroica i de ferro) de Hecateo de Milet, basades en la progressiva degradació, excepte el parèntesi heroic, i finalment un esquema de progrés cultural i tecnològic que abastava des de la barbàrie a la civilització. Aquests esquemes van néixer abans que la pròpia historiografia sent després adaptats i perfeccionats a gran escala pels historiadors. El primer autor grec a plasmar aquest marc va ser el poeta Hesíode en Treballs i dies.

Estil i fonts

Schrader determina tres elements típics principals. En primer lloc, l'existència d'un proemi autobiogràfic on es destaca la importància del fet a tractar. Aquest proemi apareix ja en Hecateo de Milet. En segon lloc, s'estableix la metodologia històrica, explicant l'autor les seves fonts i quins passos seguirà per explicar la seva història. En tercer lloc, l'articulació de l'obra en parts narratives i discursives. Aquests discursos són en general invenció dels autors, encara que atenint-se al sentit original. Finalment, hi ha altres elements típics menys comuns i més variables, tals com les escenes tipificades en la narració de batalles o els excursos típics de Heródoto.

Sobre les fonts, en general, va haver-hi un predomini de les orals sobre les escrites, la qual cosa va determinar en part la preeminència de la història contemporània, per la dificultat de recollir informació oral, que no consistís en mites, sobre temps remots. A més, historiadors com Tucídides o Jenofonte es van basar en la seva memòria en descriure fets en els quals van participar. Per la seva banda, l'ús de fonts escrites va augmentar en funció de l'increment del material disponible.

L'elecció de les fonts, quan hi havia més d'una amb continguts contradictoris, es feia segons la més probable. Aquesta elecció no té per què significar una creença que aquesta versió és la certa i així ho assenyalava Heródoto, qui en ocasions es limitava a donar diverses versions sense preocupar-se en la validesa de cadascuna.

Situació de l'historiador

Els historiadors grecs no obtenien cap benefici social de la seva labor. La majoria eren expatriats o exiliats, com per exemple Tucídides d'Atenes o Heródoto de Halicarnaso, la qual cosa contrasta amb la posició dels historiadors romans, que formaven part de l'elit dominant. No obstant això, aquesta situació donava major llibertat de crítica als autors grecs, donant-se pocs casos de persecucions. El més conegut és el de Calístenes, que va ser manat executar per conjurar contra Alejandro Magne. Dins de la pròpia historiografia es considerava de menor importància la antiquaria, que feia referència a l'estudi dels temps remots.

Quant a la transmissió de la seva obra, fins al segle V a. C. al públic se li atreia mitjançant recitals de lectura. Aquest costum va decaure després de Tucídides, qui considerava que la seva obra estava feta per romandre en el futur. Les lectures van tornar a fer-se molt comunes en el període hel·lenístic com una forma de presentació de l'obra. A més, eren una forma d'aconseguir un sustento econòmic per la labor historiogràfica. En aquesta època no existien llibres com en l'actualitat, escrivint-se sobre papir que s'emmagatzemava en rotllos. La lectura era difícil ja que no es marcaven ni els començaments de capítol ni paràgrafs i, en general, no hi havia separació entre les paraules. Com cada obra es copiava a mà no existia una gran disponibilitat dels textos historiogràfics. Hi ha constància de l'existència d'algunes tendes de llibres, però es tractava de petits negocis familiars sense circulació a escala comercial.

Història

Orígens

Bust de Heródoto, a Atenes.

«	El descubrimiento del otro, el exotismo, más que alguna especie de conciencia nacional, están en el origen de las primeras reflexiones históricas.	»
— Roussel, Denis. Los historiadores griegos.

La historiografia grega neix al segle V a. C. de la mà de Heródoto. Per a alguns autors, es tracta d'un naixement tardà pel major pes del mite i la falta d'interès per descobrir uns orígens més racionals. Abans ja hi havia textos de caràcter històric però segons Bravo, entre uns altres, no són fonts historiogràfiques en mancar d'esperit crític. Per Burrow, aquestes primeres descripcions històriques se centraven en històries locals sobre els seus suposats orígens. Schrader determina tres elements bàsics i definitoris de la historiografia grega:

• El mite i la literatura arcaica. La història primitiva arcaica la constituïen els relats llegendaris, sent Homer el major exponent d'aquest període. Encara que es rebutja que sigui un "primer historiador", alguns autors ho consideren el "posibilitador" de la historiografia posterior. Uns altres redueixen la seva importància, considerant-ho el precursor de la cronografía i que en ell neix la concepció de successió cronològica. La presència del mite solament va començar a reduir-se amb Hecateo de Milet en constatar la llarga història oriental en comparació de la història grega.
• L'afany explorador i investigador que donaria origen als periples.
• El naixement d'una concepció racional del món que va portar d'una banda al sorgiment d'una geografia representativa o cartogràfica. D'altra banda, va possibilitar la substitució del mite per esquemes racionals, sorgint els logógrafos. A més, va ajudar al naixement de la historiografia una necessitat d'afirmació personal, creant genealogies que rastrejaven els avantpassats de les famílies. Entre els logógrafos van destacar Cadmo de Milet, Helánico de Lesbos i especialment Hecateo de Milet. A més es van realitzar anals rudimentaris, com la relació cronològica dels vencedors dels jocs olímpics realitzada per Hipias.

Altres autors assenyalen com a fonamental per al naixement de la historiografia grega la influència oriental. El contacte amb l'imperi persa torna conscients als grecs del que els envolta i de la seva herència cultural, sent un estímul per explicar la seva història. Per tant, es deixa en un segon grau la importància d'una consciència nacional per al sorgiment de la historiografia.

Heródoto

Possible visió del món segons la Història de Heródoto.

Articles principals: Heródoto i Historia (Heródoto)

Va ser considerat pels seus successors tant el "pare de la història" com el "major embustero". En l'actualitat està millor considerat i, encara que amb reserves, se li considera fiable. Els seus crítics en l'antiguitat ho creien amic dels bàrbars, considerant les seves escrits històries interessants però alienes a la veritat.

Heródoto va néixer entre els anys 490 i 480 aC a. C., en una família de notables de Halicarnaso. Implicat en una conjura, va haver d'exiliar-se marxant primer a l'illa de Samos i posteriorment a recórrer el món conegut, quedant reflectit aquest pelegrinatge en la seva obra. El lloc de la seva mort, esdevinguda en 425 aC a. C., no és segur, encara que en la Sua es fixa en Turios.

Hi ha una sèrie de característiques que converteixen a Heródoto en alguna cosa nou, diferent a tot l'anterior: es tracta d'un autor personal clarament definit i no explica cap història narrada per muses, sinó el resultat d'una recerca. A més la seva obra narra els successos de l'home; els déus deixen de tenir cabuda en la historiografia, almenys de forma directa o personal. Per Schrader, l'obra de Heródoto està integrada per una Història de Lidia, una Història de Pèrsia i una Història de les Guerres Mèdiques. La seva Història, dividida en nou llibres a la biblioteca d'Alexandria, s'articulava segons un criteri ternari. Així mateix, cada passatge s'articula en tres parts: una introducció, una digressió i la narració de l'episodi que es tracti podent haver-hi digressions addicionals en algunes parts. La pròpia recerca de Heródoto tenia un criteri ternari.

La Història es basa principalment en les fonts orals i en cas d'obtenir diferents versions, exposava les que més fonament tenien perquè cadascun triés. Quant a les fonts escrites, van destacar pel seu ús tres grups: les dades aportades per poetes; inscripcions, llistes oficials i administratives així com oracles; les informacions de logógrafos i literatura de la seva època. El desconeixement de l'idioma d'algunes inscripcions i llistes oficials feia que en ocasions Heródoto cometés errors en la seva interpretació per una mala traducció. Quant a influències d'autors anteriors, la crítica distingeix uns trenta passatges basats en Hecateo de Milet. En la seva obra destaquen també les seves descripcions geogràfiques i etnogràfiques, en major parteix fruit de la seva pròpia experiència com a viatger.

Altres historiadors menors

Les úniques obres que poden ser considerades històriques en el principi i intervinguts del siglo V aC a. C. provenen dels logógrafos. Es coneixen gràcies a la labor compiladora de Dionisio de Halicarnaso i a altres autors com Plutarc en els quals es troben fragments de les obres dels logógrafos. En aquest segle destaca entre ells Helánico de Lesbos. La seva importància s'observa també en el fet que és esmentat per Tucídides i encara que sigui un esment crític, només a ell i a Heródoto té la consideració d'esmentar-los. Tucídides destaca que Helánico és l'únic que tracta la història de Ática recent, encara que sense exactitud cronográfica i de forma massa breu. Helánico, qui va escriure sobre la història d'Atenes, va anar un precursor de les cròniques locals d'història contemporània, superant a més a Heródoto en qüestions de cronologia. La seva labor la van continuar al segle següent els atidógrafos. L'últim logógrafo conegut va ser Ferécides de Leros, que va morir l'any 400 aC a. C., sent més mitógrafo que historiador. És seva la versió més antiga que es coneix del mite de Procris.

Tucídides

Tucídides d'Atenes.

Tucídides va néixer entorn del 460 - 455 a. C. a Atenes, en una família noble amb concessions de mines. És possible que en iniciar-se la guerra contra Esparta, Tucídides prestés servei a la seva ciutat. L'any 424 a. C. va ser triat estratego i davant una derrota militar va ser considerat el culpable, havent d'exiliar-se. La seva mort va esdevenir probablement en el 398 a. C.. Aquesta data està d'acord amb l'afirmació de Marcelino (Vita, 34) que Tucídides va morir en la cinquantena. Alguns investigadors moderns neguen la seva condició d'exiliat, veient-ho com una mostra de la intromissió posterior de Jenofonte en l'obra de Tucídides.

El seu treball ha arribat a l'actualitat sense nom definit i dividit en vuit llibres, però se sol conèixer com la Història de la Guerra del Peloponeso. L'obra va quedar inacabada, en sorprendre la mort a Tucídides. El moment en el qual es va realitzar l'obra ha generat un intens debat historiogràfic, denominat la "qüestió tucidídea". La discussió se centra en dues teories: analítica i unitària. La primera proposa que l'obra es va escriure en diverses fases, mentre que la segona, que s'ha imposat en l'actualitat, exposa que tota l'obra es va escriure de manera continuada, debatent-se llavors en quin moment va començar Tucídides a escriure l'obra.

La seva obra suposa un avanç en diferenciar les causes polítiques de la guerra en causes "superficials" i "veritables o la raó profunda". A més, rebutja qualsevol intervenció divina, distanciant-se així de Heródoto. Tucídides va voler mostrar la guerra com a inevitable sent para ell la raó profunda el temor de Esparta al poder atenès. Alguns investigadors consideren que l'estudi de les causes de Tucídides era encara poc elaborat i es limitava a assenyalar els sentiments profunds de les poblacions. Tucídides amb prou feines va influir en els historiadors immediatament posteriors, però amb el pas dels segles es va convertir en un model i amb ell s'iniciarà el llenguatge històric, amb el seu argot particular, que després imitaran historiadors romans com Suetonio o Tàcit.

Quant a les fonts, igual que Heródoto usa principalment fonts orals, encara que també fa ús d'inscripcions per conèixer xifres exactes, que en cas que no conegués no s'inventava. Ell mateix assegura fer una selecció crítica dels informes orals, aprofitant-se a més d'haver viscut molts dels esdeveniments com a testimoni directe.

Historiadors del segle IV a. C.

Malgrat que en aquest segle s'expliquen més d'un centenar d'historiadors, amb prou feines s'han conservat fragments o algunes cites de la majoria d'ells. Només de Jenofonte s'ha conservat la seva obra completa, per l'alta consideració que tenien els seus escrits en l'antiguitat, la qual cosa contrasta amb el poc reconeixement dels investigadors actuals. En aquest segle va tenir major èxit la filosofia, que no va prestar interès pels treballs històrics ni metodologies rigoroses. En aquest context queden els treballs històrics de Plató en els quals desdibuixa la separació entre realitat i mite, inventant fins i tot tota una regió com la Atlántida. Altres historiadors d'aquest segle són Teopompo, Éforo, Ctesias i els atidógrafos.

Jenofonte i l'Hel·lèniques de Oxirrinco

Jenofonte, bust a Berlín.

Article principal: Jenofonte

Va néixer el 431 a. C. a Atenes, en el si d'una família acomodada. D'entre les seves obres destaca la continuació de l'obra inacabada de Tucídides, les Hel·lèniques. També va fer una biografia de Ciro II el Gran, la Ciropedia i diverses obres sobre el procés que es va instruir contra Sòcrates. A més va escriure la Anábasis on narra l'expedició militar de Ciro el Jove contra Artajerjes II. El propi Jenofonte va participar en aquesta expedició. La Anábasis contrasta amb les obres anteriors sobre la història grega en centrar-se en un període curt i en un només personatge, el propi Jenofonte.

Les seves diferències amb Tucídides són notables; per exemple, recupera les influències divines en les Hel·lèniques. L'estil de Jenofonte és decadent i pessimista, amb molta influència retòrica i poca metodologia històrica. Encara que se li considera un historiador menor, el seu estudi és fonamental per la conservació de totes les seves obres, sent la base de moltes teories historiogràfiques sobre aquesta època.

Jenofonte no va ser l'únic continuador de l'obra de Tucídides. A més d'unes Hel·lèniques poc conegudes de Teopompo, destaquen les denominades Hel·lèniques de Oxirrinco. Al llarg del segle XX es van ser descobrint en Oxirrinco uns papirs que contenien aquesta història. Segons Lleida, el seu principal característica és la falta d'estil, però es conjuga amb una correcta objectivitat i presentació dels fets, que els fan una font més fiable que Jenofonte. La identitat de l'autor d'aquests papirs no està clara, encara que para molts investigadors podria tractar-se d'un tal Cratipo d'Atenes. També es pensa en Teopompo, a part d'altres opcions menys plausibles com Éforo de Cime, Androción, Anaxímenes o Démaco.

Teopompo

Article principal: Teopompo

Nascut en Quíos en 380 a. C., l'hi considera el millor historiador d'aquest segle. Encara que s'ha perdut tota la seva obra, queden molts fragments copiats per altres autors. De la seva obra més primerenca, les Hel·lèniques, amb prou feines queden fragments. És una continuació de l'obra de Tucídides, considerada de poca importància i pròpia de la maduració com a autor de Teopompo. Des dels seus inicis, s'aprecia la influència de Heródoto, Isócrates i Antístenes.

La seva obra més important són les Filípicas, coneguda pels nombrosos fragments en obres d'altres autors. Teopompo va ser el primer historiador que va apreciar l'esgotament de les tesis de Tucídides i el canvi d'escenari per l'accés al poder de Filip de Macedònia, desapareixent la principal lluita entre Esparta i Atenes. En els seus Filípicas combina la crítica moral a Filip pel seu comportament, que li va portar al seu assassinat, amb lloances a les seves accions polítiques com a defensor del panhelenismo. Així mateix mostra el seu odi per la democràcia i les institucions ateneses, considerant-les culpables de la degeneració de les societats.

Altres historiadors

Gràcies a Estrabón, aquí segons un gravat del segle xvi, es coneix a diversos autors com Éforo o Posidonio.

Entre la resta d'historiadors destaca Éforo que, encara que la seva obra estigui perduda, va ser citat i plagiat per Diodoro i Estrabón entre uns altres. Va escriure una Història en trenta llibres, una història general del món grec, des del segle XI a. C. fins al 340 a. C., que va merèixer l'elogi de Polibio com a primera història universal. La seva obra va estar molt influïda pels conceptes retòrics de Isócrates, del que va ser deixeble. Això es reflecteix en els seus discursos, completament inventats. A més la seva obra té un prejudici patriòtic que li portava a acusar a Heródoto de "filobarbarismo" per explicar la història de regions alienes a Grècia.

Altres autors van ser Filisto de Siracusa i Ctesias. El primer va escriure una Història de Sicília des dels orígens fins al final de la guerra del Peloponeso, a més d'un estudi sobre Dionisio el Vell i un apèndix sobre el seu fill el Jove. De la seva obra només queden petits fragments en cites d'altres autors, sent en l'antiguitat molt reconegut. Per la seva banda, Ctesias va escriure Persica i Indica. Va destacar per les seves furibundes crítiques a Heródoto, acusant-ho de mentider, la qual cosa no va impedir que ho plagiés quan va escriure sobre períodes remots. Va agradar pel seu exotisme entre els seus contemporanis, però és aliè a qualsevol metodologia històrica.

A més, en aquest segle destaquen els atidógrafo

s, que explicaven la història del Ática. En perdre Atenes el seu poder, va renéixer un interès pels temps passats que es va reflectir en autors com Clidemo que va escriure Atthis en quatre llibres o Androción que va publicar una altra obra amb el mateix nom. La seva característica principal era un patriotisme molt tradicionalista. Finalment, queden els historiadors que van seguir a Alejandro Magne, transmetent el seu periple. Aquest sèquit d'historiadors va arxivar tot el que succeïa en unes Efemèrides dirigides per Eumenes de Cardia i Diodoto d'Eritrea. Diversos historiadors van explicar la biografia d'Alejandro: Calístenes de Olinto, que va ser condemnat a mort acusat de conjura; Ptolemeu després de la seva coronació a Egipte; i Aristóbulo. Aquests dos últims autors van ser considerats en l'antiguitat com la font més fiable.

Finalment, cal esmentar la influència d'una filosofia en auge sobre la historiografia. La història es considera un mitjà més per mostrar la filosofia. Així per exemple ho fa Plató, dividint la història en una era anterior al diluvi i una etapa poscataclismo. D'aquesta manera pot "inventar" tota una història del món anterior, del que no quedarien proves físiques, mostrant-ho com el seu model polític. Sobre el món poscataclismo també fa una història Plató, aprofitant-la para les seves motivacions filosòfiques, presentant un quadre pessimista i decadent.

Període hel·lenístic

Article principal: Historiografía helenística

Des del començament d'aquest període, la historiografia va perdre el seu caràcter polític, orientant-se cap a la superficialitat i la ficció novelesca. El nombre d'historiadors és molt alt, però destaquen per la seva metodologia i transcendència Polibio, Posidonio i Timeo. A més del seu és el període de la "historiografia tràgica", representada per exemple per Filarco. Aquest tipus d'historiografia és el més representatiu del moment, en realçar-se més el valor literari que la historiografia en si. Aquests historiadors van ser durament criticats per Polibio, doncs pensava que els recursos tràgics obstruïen la cerca de precisió i veracitat. D'altra banda també destaca per la magnitud de la seva obra Diodoro Sículo, que realitza una antologia de la historiografia anterior en la Bibliotheca Historica, formada per 40 llibres i que tracta des del remot univers mític fins a les campanyes de César en la Gàl·lia. En ser un resum, la seva obra és, segons Grant, superficial i poc original, encara que destaca pel seu rebuig a la introducció de discursos en la trama.

Timeo

Article principal: Timeo de Tauromenio

Era natural de Sicília però va haver d'exiliar-se a Atenes, romanent allí almenys uns cinquanta anys, on es va donar a conèixer per les seves dures crítiques, sent sobrenomenat “Timeo el denigrador”. Va morir a Sicília en 260 a. C. És considerat l'historiador més destacable dels començaments del període hel·lenístic. Va escriure una Història Siciliana de trenta-vuit llibres i, al final de la seva vida, una història de Pirro. El seu principal característica és l'ús majoritari de les fonts escrites, la qual cosa li va valer dures crítiques de Polibio, que es va convertir en el seu major crític. Va tenir altres crítics com Polemón, que va escriure un Contra Timeo al segle II a. C..

L'obra de Timeo està perduda. Malgrat les seves crítiques es coneix en la seva major part per Polibio. Així, en la Història Siciliana, primer hi havia una introducció de cinc llibres i abans de la part narrativa un llibre dedicat a la naturalesa de la història. La resta del llibre tractava de la història siciliana pròpiament aquesta, amb al·lusions a la Magna Grècia. Segons Momigliano, les línies principals de la història eren la lluita contra les tiranies i el conflicte entre grecs i cartaginesos.

D'altra banda, Timeo introdueix un tema inèdit en la seva obra: la història de Roma. Es creu que, breument en la Història Siciliana i de forma més àmplia en la seva monografia sobre Pirro, va estudiar els orígens de la incipient civilització romana. Timeo va ser el primer historiador a comprendre l'ascens d'una nova potència. També és destacable per ser el primer a establir una cronologia amb el còmput de les Olimpíades.

Polibio

Article principal: Polibio

Va ser el primer historiador grec a tractar el fenomen romà, influït per Timeo, amb profunditat. Va néixer l'any 200 a. C. en Megalópolis. Poc després de la conquesta romana va ser deportat a Roma al costat d'altres notables de la seva ciutat. Durant la seva estada allí va fer amistat amb els Escipión, podent seguir a Publio Cornelio Escipión Emiliano en les seves conquestes. Quant a la seva labor historiogràfica, va escriure unes Històries en quaranta llibres de les quals només es conserven gairebé complets els cinc primers, quedant de la resta únicament fragments. La seva obra tracta de la història del progrés romà i abasta des de la primera guerra púnica fins a l'any 146 a. C., després de la destrucció de Corinto i Cartago.

La principal crítica a Polibio és la seva excessiva lloança de la política romana. Com a molt arriba a veure injusta la invasió de Sardenya, però ho considera com alguna cosa puntual i no com una mostra de la política general romana. Igualment fa crítiques individuals com a Marco Claudio Marcelo, al que acusa de poc prudent, però no hi ha crítica general com pugues haver-la contra la política dels estats grecs. Per Momigliano això pot deure's a una identificació, en part, de Polibio amb l'èxit romà, encara que no a una capitulació completa.

D'altra banda, a Polibio se li reconeix un avanç en l'estudi de les causes dels successos històrics. Polibio tenia en compte tres conceptes:

• Causa: conjunt d'operacions mentals que predisposen a actuar una vegada s'ha fet abstracció dels esdeveniments previs.
• Pretext: el detonant o l'imperatiu ineludible que obliga a passar immediatament a l'acció.
• Començament: sol coincidir amb un succés especialment memorable.

Amb aquest esquema teòric guanyen importància els individus i les decisions que prenen. En tot cas, aquest esquema no era del tot sòlid ni era vàlid en qualsevol circumstància. Polibio destaca a més per les seves constants al·lusions al seu mètode i a la seva elecció per la història contemporània, justificada segons ell per la constant renovació de la matèria i per la seva utilitat.

Posidonio

Article principal: Posidonio

Va viure entre el segle II i el segle I a. C. i es va dedicar a múltiples matèries com la geografia i la filosofia. De la seva labor històrica no es conserva gens, però va ser utilitzat per molts autors posteriors com Estrabón, Tito Livio, Diodoro o Apiano. Va continuar l'obra de Polibio narrant un període comprès entre el 135 o el 145 a. C. i els començaments de la dictadura de Sila. Destaca en ell la seva crítica a l'esclavitud, arribant a celebrar que els ciutadans de Quíos siguin convertits en esclaus per haver-la introduït prèviament al món hel·lènic.

Per a alguns investigadors, Posidonio va cometre el mateix error que Polibio en tractar als romans amb poca profunditat, obviant les diferències culturals entre romans i grecs. Tampoc va fer massa crítiques a la política imperialista romana, però sí és més dur que Polibio, criticant per exemple l'espoli comercial.

Historiografia en l'època imperial

La historiografia grega no va desaparèixer per la dominació romana. Segons Momigliano, va anar l'ascens i consolidació del cristianisme el que va portar a la decadència del món grec i, per tant, de la seva historiografia. Llavors va sorgir un nou tipus historiogràfic, la historiografia cristiana. En tot cas, altres autors, com Roussel, consideren que la historiografia grega no tenia més que explicar i el seu esgotament era palès després de demostrar-se el poder romà.

En qualsevol cas, en el període comprès entre el segle I a. C. i el segle V d. C. la historiografia grega va mantenir encara mostres de viveza amb autors com Dionisio de

Halicarnaso (àdhuc al segle I a. C.), Apiano, Dion Casio o Flavio Arriano. Com a signe de decadència historiogràfica es van multiplicar les obres pseudohistóricas, entre els autors de les quals destaca Pausanias.

Història de Roma

Article principal: Historia de Roma

A partir del segle I a. C. Roma es converteix en l'imperi més potent del món conegut gràcies a una agressiva política d'expansió. La historiografia del moment no és aliena al poder romà i la major part dels historiadors grecs viatgen a Roma per explicar la història del nou imperi. A més, en una clara diferenciació amb els autors hel·lenístics, els historiadors d'aquest període s'introdueixen més en la manera de vida romà, coneixent el llatí per exemple, encara que al principi encara no es considera una realitat aliena al món grec. En tot cas, Dionisio de Halicarnaso, en conèixer l'idioma, va poder consultar amb major facilitat les fonts originàries, realitzant una Història antiga de Roma, composta per vint-i-dos llibres, dels quals es conserven deu. La seva obra mancava d'esperit crític i abusava de la retòrica, però en qualsevol cas era encara aliena a qualsevol forma de pseudohistoria.

Apiano i Dion Casio també es van dedicar a la història romana. El primer va escriure al segle II una Història romana en vint-i-quatre llibres que s'inicia amb l'arribada d'Enees a Itàlia. Per la seva banda, Dion Casio, ja al segle iii, va tornar a escriure una altra Història romana, demostrant la falta de temes i la repetició en la qual queia la historiografia grega. En aquest cas, comptava amb vuitanta llibres, des de l'època mítica d'Enees fins al segon consolat. En l'obra de Dion Casio és cada vegada més palesa la falta de crítica historiogràfica, sent una obra ideada per acontentar més que amb finalitats històriques.

L'únic autor destacable aliè al tema de la història de Roma va ser Flavio Arriano. Procedent de l'asiàtica Bitinia, va escriure una història oriental al segle II, la Anábasis d'Alejandro. Amb set llibres té influències de Heródoto, Tucídides i, en menor mesura, de Jenofonte. Malgrat la seva original elecció de tema, Arriano també mostra signes de la decadència del gènere, sent la seva obra pobra des del punt de vista científic i caient amb freqüència en l'encomi.

Decadència

Va haver-hi altres autors menys destacables que són únicament mostres de la progressiva degeneració del gènere i de la derivació a la pseudohistoria i a la literatura. Alguns d'aquests van ser Herodiano, que va escriure una història de Roma molt específica, després de la mort de Marco Aurelio; Publio Herenio Dexipo, que es va centrar més en els pròlegs que en l'obra en si mateixa; Eunapio de Sardes autor de Vida de filòsofs i sofistes i una Crònica continuadora de Dexipo.

L'últim historiador grec reconegut va ser Zósimo, que va viure durant el regnat de Anastasio I. Va escriure una Història Nova contemporània en sis llibres, centrada en les successions imperials. Va atribuir la decadència romana al rebuig dels déus pagans i és comparable quant a la seva metodologia a Polibio.

Limitacions

La principal problemàtica de la historiografia grega és la pèrdua de la major part de les obres. De la majoria dels historiadors solament es conserven fragments en altres autors, en ocasions sense assenyalar clarament el seu origen. S'ha perdut l'obra d'autors com Hecateo de Milet, Ctesias, Éforo, Teopompo i un llarg etcètera. Un altre tipus de limitacions són les estrictament historiogràfiques, referents a l'ús dels historiadors grecs com a font per als autors moderns. Grant assenyala diversos problemes, entre ells: preferència per la qualitat literària sobre la historiogràfica, justificació personal del fet en el passat, influències familiars i polítiques, presència d'anacronismes, xovinisme o el gust moralitzador. El mateix autor conclou en qualsevol cas que no cal rebutjar el seu ús com a font, sinó simplement ser cautelosos amb la informació que subministren, sense deixar per això de poder ser, així mateix, apreciables des del punt de vista artístic.

Sobre les limitacions dels autors grecs, el filòsof francès Châtelet assenyala a més la seva deficient cronologia i el rebuig dels fets objectius quan aquests no permeten restaurar un ordre clar. Assenyala, per exemple, que en Heródoto hi ha més preocupació per mostrar la magnitud del que s'explica que de determinar els successos d'una època determinada. El francès atribueix així mateix les diferències científiques entre la historiografia actual i la grega a la diferent concepció del passat i la temporalitat, doncs els grecs no consideraven a l'home com a subjecte de la història, sinó que tenien la idea d'un "esdevenir còsmic" prefixat.

Biaixos personals

L'obra dels historiadors grecs no va ser aliena a les seves vides. Així, en l'obra de la majoria es poden apreciar justificacions d'errors comesos, llacunes en aquest sentit o fins i tot invencions. Aquesta tendència serà la tònica general en les autobiografies. Així mateix, són constants les difamacions personals d'enemics de l'autor. D'aquesta manera Tucídides va atacar a Cleón, qui va contribuir al seu exili, o Jenofonte a Menón. De la mateixa manera cal entendre l'atac de Polibio a Timeo, a fi de consolidar-se com el principal historiador de Grècia i Roma. Pel costat contrari, també existien biaixos personals favorables, com Polibio amb els Escipión. Aquestes deformacions històriques van ser ja visibles en l'antiguitat, i el mateix Ciceró va cridar l'atenció sobre elles.

Vegeu també

• Historiografia clàssica.
• Heródoto
• Tucídides

Notes

Monografies

• Andrade, Nora (editora): Discurs i poder en la tragèdia i la historiografia gregues. Editorial Universitària de Buenos Aires, 2003. ISBN 950-23-1264-3
• Châtelet, François: El naixement de la Història: la formació del pensament historiador a Grècia. Segle XXI, 1978. ISBN 84-323-0322-4
• Lleida Lafarga, Roberto: Comentari històric de l'Hel·lèniques de Oxirrinco. Institució Fernando el Catòlic, Diputació de Saragossa, 2007. ISBN 84-7820-912-5
• López Eire, Antonio i Schrader, Carlos: Els orígens de l'oratòria i la historiografia en la Grècia clàssica. Departament de Ciències de l'Antiguitat de la Universitat de Saragossa. 1994. ISBN 84-600-8987-8
• Ramón Palerm, Vicente: Estudis sobre Tucídides. Assaig d'un repertori bibliogràfic (1973-1995). Departament de Ciències de l'Antiguitat de la Universitat de Saragossa. 1996. ISBN 84-920431-2-1

Fonts primàries

• Heródoto (1987/1992). Història. Obra completa. Madrid: Editorial Gredos.
  • Volum I: Llibres I-II. Trad. i notes de C. Schrader. Intr. de F. Rodríguez Adrados. Rev.: M. Jufresa Muñoz, 1992 [1a edició, 4ª impressió]. ISBN 978-84-249-3482-8.
• Tucídides (1990/1992). Història de la Guerra del Peloponeso. Madrid: Editorial Gredos.
  • (1990) Llibres I-II. Trad. i notes de J. J. Torres Esbarranch. Intr. general de J. Calonge. Rev.: I. Rodríguez Monescillo. ISBN 84-249-1443-0.