Viquipèdia

Usuari:Jolle/Saruhanoğulları

< Usuari:Jolle

Els Saruhanoğulları foren la dinastia que va governar al beylicat de Saruhan (antiga forma Sarukhan) amb capital a Manisa, que fou un dels principats fronterers establerts per turcmans oghuz després del declivi del Sultanat de Rum a Anatòlia. Aquest beylicat fou fundat pel seu epònim Saruhan i els membres de la dinastia són anomenats els Saruhànides, o en turc Saruhanoğulları[1]. El beylicat desaparegué el 1410 per annexió al sultanat otomà.

Història de la dinastia modifica

L'emir Saruhan va marcar la seva independència envers els germiyànides. Magnesia ad Sipylum assetjada des de 1275, fou finalment presa per Saruhan el 1313. La ciutat fou anomenada Manisa i va esdevenir la seva capital (1313). El principat prengué el nom de Saruhan. Va imposar la seva autoritat, entre altres, als comerciants italians dels quals l'activitat assegurava la prosperitat de la regió. Al mateix temps tingué bones relacions amb els romans d'Orient i amb els beylicats veïns de Mentese i Aydin[2].

Cap a la fi de 1329, l'emperador romà d'Orient Andrònic III després d'haver obtingut la rendició i la fidelitat de la colònia genovesa de Focea, va convidar als begs d'Aydin i de Saruhan a negociar un modus-vivendi. Saruhan va respondre personalment a aquesta invitació hi es va acabar amb un arranjament que sembla que fou profitós[3].

Ibn Battuta en el moment del seu pas per Manisa (Maghnîciyah en el text) va trobar a Saruhan:

« (El sultà de Maghnîciyah) s'anomena Saru khan, i quan nosaltres varem arribar a la ciutat el varem trobar a la capella sepulcral del seu fill, que havia mort feia us quants mesos; hi va passar la nit de la festa amb la mare del príncep difunt [4], i la matinada següent. El cos del jove príncep havia estat embalsamat i posat en un cofre de fusta recovert de ferro galvanitzat i se'l veia suspès al ig d'una capella sense sostre amb la finalitat que l'olor del cadàver es pogués sentir a l'exterior i seria després quan es feria el sostre; el cos seria posat al sol i els vestits del mort posats sobre el cadàver. Ja havia vist a altres sobirans diferents del de Maghnîciyah actuar així; el varem saludar en aquest lloc i varem fer amb ell la pregaria de la festa retornant després a la zawiya[5] »

A poc a poc, Andrònic III va adquirir la convicció que els turcs eren aliats més segurs que els italians. Al final de 1335, deixà darrere d'ell alguns vaixells per bloquejar Lesbos, i se'n va anar a assetjar Focea. Saruhan li va aportar els homes i avituallament per les seves tropes fins a la capitulació de la ciutat. Umur o Umar I Beg Baha al-Din Ghazi (1334-1348), beg d'Aydin, va fer més encara, i va anar en persona a trobar l'emperador. El tractat decidit en aquesta ocasió no era res menys que una aliança defensiva entre Bizanci i l'emirat d'Aydin contra els otomans i els italians[6].

El 1341, aprofitant la mort d'Andronic III i la minoria del seu successor Joan V Paleòleg, Saruhan va saquejar les costes de Tràcia. El 1345, Joan VI Cantacuzè aspirant al tron de Bizanci en lluita contra la regenta Ana de Savoia, va demanar ajut a Saruhan. Més tard va cridar també al sultà otomà Orhan[7].

Fahreddin[8] Ilyas, fill de Saruhan, va recollir la successió del seu pare el 1345. Durant l'estiu de 1346, aquesta vegada fou Ana de Savoia que va sol·licitar l'ajuda de l'emir de Saruhan. Fahreddin Ilyas va enviar 6.000 homes que saquejaren una vegada de més Tràcia i van arribar fins a Bulgària[9].

Muzaffereddin[10] Ishak va succeir a Fahreddin Ilyas el 1374.

Hizir[11] Şah va succeir a Muzaffereddin Ishak el 1388. El sultà otomà Baiazet I va annexionar el beylicat el 1391. Hizir Şah fou destituït. Després de la derrota de Bayezid I a la batalla d'Ankara el juliol de 1402, tornà a Manisa l'agost de 1402[12]. Finalment, Hizir Şah fou mort pel sultà Mehmet I i el beylicat annexat al sultanat otomà (1410)[2].

Heretatge modifica

La província turca de Manisa va continuar sent anomenada Saruhan fins als primers anys de la república turca.

La gran mesquita de Manisa ha estat construïda sota el regnat de Muzaffereddin Ishak (1366-1367).

Els sobirans de la dinastia modifica

 
Mapa dels beylicats d'Anatòlia formats després de la Batalla de Köse Dağ (26 de juny de 1243).
Dates[13] Nom Nom turc Fill de  
1313- 1345 Saru Khan Saruhan   Fundador i epònim de la dinastia.
1345- 1374 Fakhr al-Din Ilyas Fahreddin Ilyas Saruhan  
1374- 1388 Muzaffar al-Din Ishaq Muzaffereddin Ishak  
1388- 1391 Khidhr Shah Hzr ah  
1391- 1402 Annexió al sultanat otomà .
1402- 1410 Khidhr Chah Hızır Şah Restaurat.
1410 Annexió definitiva al sultanat otomà .

Enllaços externs modifica

Bibliografia modifica

  • Janine i Dominique Sourdel, Dictionnaire historique de l’islam, PUF, ISBN 978-2-130-54536-1, 2004
  • Ibn Battûta, editat per François Maspero, París, 1982, traducció de C. Defremery i B. R. Sanguinetti (1858), Voyages, De la Mecque aux steppes russes, ISBN 2-7071-1303 en línia a [2]
  • Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, 2008, traductor: Hugues Defrance, ISBN 9782847345278

Notes i referències modifica

  1. ↑ Saruhanoğulları plural turc de Saruhan-oğlu significant fill/s de Saruhan .
  2. ↑ 2,0 2,1 Janine i Dominique Sourdel, Dictionnaire historique de l’islam, PUF, col. « Quadrige », 2004, (ISBN 978-2-130-54536-1)
  3. ↑ Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, Tallandier, 2008, capítol "Le règne d’Adronic III"
  4. ↑ aquesta festa és l'Aïd el-Kebir o Festa del Sacrifici]], el 22 d'agost de 1333.
  5. ↑ Ibn Battûta, Voyages, De la Mecque aux steppes russes, vol. II, París, en línia a [1] (volum 2, capítol, "Del sultà de Maghnîciyah"  PDF
  6. ↑ Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, Tallandier, 2008, capítol "Le règne d’Adronic III"
  7. ↑ Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, Tallandier, 2008, capítol "La segona guerra civil".
  8. ↑ Fahreddin en àrab: faḫr al-Dīn, فخر الدين, glòria de la religió
  9. ↑ Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, Tallandier, 2008, capítol "La segona guerra civil".
  10. ↑ Muzaffereddin o Muzafferüddin en àrab: Muzaffar al-Dîn, Husām al-Dīn فخر الدين, vencedor de la religió
  11. ↑ Hizir paraula turca de l'àrab Khidhr, خضر, verd .
  12. ↑ Donald MacGillivray Nicol, Les derniers siècles de Byzance 1261-1453, París, Tallandier, 2008, capítol "Le règne de Manuel II: La première crise".
  13. ↑ Llista establerta segons l'obra de Janine i Dominique Sourdel, Dictionnaire historique de l’islam
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Jolle/Saruhanoğulları&oldid=30625207»