Usuari:Konkordia/Prova O

Per Maria Sonia Cristoff moltes tasques o feines prometen satisfer el desig del treballador d'associar-se a un determinat estil de vida o d'ocupar un lloc al món, reconegut per altri

Per Kathi Weeks hi ha una antinòmia en ocupar un lloc entre el caràcter alliberador d'ocupar un lloc de treball independitzar-se de la dependència d'altri i el caràcter de submissió al integrar-se en una estructura de submissió en el món laboral.

Es coneix com a divisió del treball la fragmentació en l'organització de les ocupacions o tasques, bé pel tipus de treballador o bé en àmbits particulars d'especialització. Quan la divisió del treball se centra en el tipus de treballador pel seu gènere, raça, o altra condició aliena a l'objectiu de l'ocupació es cau en una discriminació antisocial. Quan la divisió del treball té com a objecte d'especialització, la conseqüència és l'augment de la productivitat i també de la qualitat i dels coneixements sobre el producte resultant. També té com a efecte sotmetre al subjecte treballador a fer tasques repetitives, rutinàries i escassament agradables per mor d'eliminar possibles errors i augmentar la productivitat disminuint la satisfacció del treballador. La divisió del treball aplica a diversos escenaris com el treball col·laboratiu, el treball en xarxa, l'enginyeria concurrent, el treball en equip, etc.

La divisió del treball pel gènere

En la reproducció humana la divisió vincula necessàriament les dones. Les tasques sense compensació econòmica en les que les dones tenen una presència majoritària (aprovisionament i alimentació, atenció a gent gran, etc.) no aporten el prestigi social que tenen les que tenen remuneració dinerària com les mateixes tasques quan son remunerades, majoritàriament exercides per homes. (REF pàg 100 Kati Weeks, El problema del trabajo. Feminismo, marxismo, políticas contra el trabajo e imaginarios más allá del trabajo, Ed Traficantes de sueños, Madrid, 2020, ISBN 978-84-122762-2-0). Aquest conflicte ètic impacta negativament la percepció social del treball de les dones.

L'especialització

L'especialització de la producció en l'artesania i en els treballs de supervivència comportava que quan a uns habitants els feia falta un material que no podien obtenir en el seu àmbit o en els mercats físicament propers, se l'havien que fer ells mateixos. Posteriorment la millora del transport i les vies de comunicació varen facilitar l'obtenció de productes que creaven altres. El pa necessita un agricultor amb eines (l'arada, dalles, tractors, etc.) i també necessita teixidors de sacs pel gra, terrissaires per contenidors, comercials, constructors de sitges, transportistes amb carros o barques, moliners, forners, etc.

Actualment hi ha una tasca específica en la cadena que és la distribució, que connecta la producció amb el petit comerç. Al segle XX va sorgir la compra per catàleg i actualment la tecnologia facilita les compres per via telemàtica (Internet) i es pot rebre el material per missatgeria presencial, robotitzada o una combinació de les dues. L'actual tendència en divisió del treball comporta menys etapes i cada etapa comporta més especialització en eines com la intel·ligència artificial per millorar la productivitat i disminuir els costs.

Per Marshall McLuhan la divisió del treball va crear l'especialització amb una exposició crítica en referència a l'obra El rei Lear de W. Shakespeare. L'especialització comporta subseqüentment la subcontractació. La divisió del treball també implica la divisió del coneixement.

Per augmentar la productivitat, l'enginyer i analista d'organitzacions estatunidenc Frederik W. Taylor va establir les tasques en elements seguint un mètode per aprofitar millor els coneixements i habilitats particulars de cada operari. Aquestes normes es varen aplicar en manufactura, però també es podien aplicar en qualsevol servei. El taylorisme no es relaciona amb les compensacions salarials i es va implantar en la producció en cadena en manufactura industrial.

La ètica del treball

Ètica del treball, (protestantisme)

Segons Kathi Weeks (REF El problema del trabajo. Feminismo, marxismo, políticas contra el trabajo e imaginarios más allá del trabajo, es presenta una antinòmia entre el desig de les noves generacions d'independitzar-se econòmicament i cercar un lloc de treball que, quan se'n aconsegueix un, es passa a l'estat de submissió jeràrquic present en el treball asalariat.

Posar-ho a El futur del treball

En el present segle XXI, el programari disponible per elaborar continguts de coneixement textual, gràfic i sonor, requereixen un esforç molt inferior, desequilibrat, comparativament al que era necessari fins el segle XX. Aquestes eines informàtiques presenten una desproporció, en temps necessari per la creació, respecte la que requeria per elaborar continguts de coneixement en la generació d' obres d'investigació, divulgació, etc. vers el treball en elaborar programari informàtic dins de l'àmbit del que es coneix com la inteligència. Aquesta és una activitat que mostra una gran desproporció entre el treball de generació d'algorismes i l'impacte que té en la necessitat de llocs de treball i de productors que la societat pot generar.

Referències

Proba de l'alemanya:

Hugh Bertie Campbell Pollard (* 1888; † 1966) va ser un oficial d'intel·ligència britànic i el 1940 cap del [[Servei secret d'intel·ligència|Intel·ligència militar, secció 6] ] a l'ambaixada britànica a Madrid.

Biografia

Pollard va aparèixer com a periodista a Irlanda, Mèxic<ref>Hugh B. C. Pollard: Un temps ocupat a Mèxic un registre no convencional d'incident mexicà. Duffield & Co. 1913.< /ref> i el Marroc. De 1920 a 1921 va ser assessor militar dels Black and Tans, paramilitars de la Royal Irish Constabulary.

El 1936, Pollard va conèixer Francisco Franco mentre pujava a l'avió que portaria Franco al Marroc espanyol. El transport de Franco va ser organitzat per Juan Ignacio Luca de Tena, el propietari del diari de dretes ABC, i finançat per Juan March. De Tena va trucar a Luis Bolín, el corresponsal de ABC a Londres, i li va ordenar que llogués un avió. Bolín es va reunir amb Douglas Francis Jerrold i Juan de la Cierva al Simpson's-in-the-Strand. Jerrold els va recomanar un De Havilland DH.89 Dragon Rapide de la companyia de lloguer d'avions Olley Air Services a London Borough of Croydon. Per dissimular el propòsit del vol, de Ciervo va proposar disfressar-lo com un viatge de plaer. Se suposa que dues dones rosses criden l'atenció de les autoritats. Jerold va negociar amb Pollard, incloent la seva filla Diana i la seva amiga Dorothy Watson. Pollard va llogar l'avió.

El De Havilland DH.89 va enlairar de Croydon a les 07:15 de l'11 de juliol i va volar per Bordeaux, Lisboa fins a Casablanca on va aterrar el 15 de juliol de 1936. A Casablanca, l'operador de ràdio es va quedar enrere. Per apaivagar les sospites de les autoritats espanyoles, l'avió va fer escala a Cap Juby i Ifni abans d'aterrar a l'Aeroport de Gran Canària. No obstant això, la notícia del vol ja havia arribat al Ministeri de l'Interior, que va ordenar la detenció de l'avió a Gando. Arribat a Las Palmas de Gran Canària, Pollard va anar a Santa Cruz de Tenerife amb la seva filla i Dorothy Watson per dir-li a Franco l'eslògan del traspàs: "Galicia saluda a Franco", que Bolín els havia escrit a Casablanca. . per lliurar. El 18 de juliol de 1936, Bebb va agafar Franco amb avió des de l'aeroport de Gando fins a Tetuan, on van aterrar el 19 de juliol de 1936. Pollard es va quedar a Las Palmas amb les dues joves. Els governs de Gran Bretanya i França es van unir al Comitè de No Intervenció i es van negar a donar suport a la República Espanyola.

El 1940, Pollard es va convertir en cap de l'MI6 a l'ambaixada britànica a Madrid a la guerra civil espanyola]</ref> Per veure la referencia:https://www.cambridge.org/core/journals/historical-journal/article/major-hugh-pollard-mi6-and-the-spanish-civil-war/4648AEEADFA003D77A294031CB779A87

També és interessant l'article:

https://www.cambridge.org/core/journals/contemporary-european-history/article/shanghaimadrid-axis-comparing-british-responses-to-the-conflicts-in-spain-and-china-193639/73885406195578AD3342A8E9CE3DAE56

***************************************************************************************************

El feminisme a l'Hospitalet de Llobregat és un moviment social que té com a objectiu situar el món femení en igualtat al món masculí en aquesta ciutat fent notòria la seva presència i la seva essència. Dels finals del segle xx, aquest moviment ha anat organitzant activitats permanents i accions puntuals en defensa de la condició i l'univers femení, la seva difusió i contra la submissió tradicional que afecta les dones.

Generalitats

El degut tracte i reconeixement de la dona és un tema que es remunta a l'inici de la humanitat i ha evolucionat adaptant-se a les condicions canviants de l'economia, la religió, les guerres, les epidèmies i tantes altres coses presents en cada geografia. Aquest moviment comporta el reconeixement i la disconformitat amb la posició de subordinació de les dones.

Fins a l'any 1934 no hi va haver una dona, Justa Goicoechea, ocupant una posició de poder com a tinenta d'alcalde i regidora, a l'Ajuntament de l'Hospitalet.

El feminisme a l'Hospitalet comparteix característiques amb els moviments en defensa i reivindicació dels drets de les dones residents a altres municipis del Baix Llobregat i els de la veïna ciutat de Barcelona. El feminisme a l'Hospitalet té particularitats per la seva evolució històrica.

Els canvis esdevinguts a l'Hospitalet en l'evolució d'una societat agrícola a una d'industrial varen modificar les característiques socials, econòmiques i polítiques que eren històricament pròpies. A més, es va produir un important increment de la població. Aquest increment, a les dècades dels anys 1960 i 1970 del segle xx, va ser degut a la forta immigració d'homes i dones en edat laboral. Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a l'Hospitalet l'any 1900 el cens era de 4.948 habitants i l'any 1970 era de 241.978 habitants. L'any 2020, 87.194 persones provenien de l'estranger.

Aquest creixement de població va comportar un canvi radical en l'urbanisme i l'organització social. El creixement de la població que va tenir l'Hospitalet va ser de 302,9%. Els percentatges d'altres ciutats com Barcelona (61%) o Madrid (170%) quantifiquen l'impacte social a què aquesta ciutat va haver de fer front.

La necessitat de serveis com ara l'habitatge, l'escolarització, la sanitat i altres eren molt superiors a les insuficients capacitats de l'administració per satisfer-les. Les que sofriren el principal impacte d’aquestes mancances eren les dones. Dones que per necessitats econòmiques de subsistència també havien de fer d'obreres en les indústries que proliferaven inicialment en el sector tèxtil i la construcció.

Com que l'esperança de vida de les dones és superior a la dels homes, sovint són elles les que han de cuidar les seves parelles, homes que tenen millors pensions i millor accés a tota mena de recursos econòmics que les dones.

Història

Imperi romà i Imperi carolingi

A l'època de l'Imperi romà els pobladors del Baix Llobregat es dedicaven a la producció agrícola de subsistència. El seu mercat era el propi i el del comerç de productes de la vinya i petits productes tèxtils on participaven activament les dones.

L'activitat de l'agricultura s'estén a territoris que són prou amplis i això fa que hi hagi una considerable dispersió de les treballadores i treballadors. Aquesta dispersió dificulta que es formin grups on es comuniquin i comparteixin opinions i reivindicacions i és un obstacle per formar consciència de grup.

Anteriorment, al segle xviii, les dones treballaven com a pageses, comerciants i artesanes a més de tenir la responsabilitat de fer els treballs domèstics qualificats d'invisibles.

En l'època feudal la propietat es feia per aprisió, per conquesta o intercanvi i la pagesia va entrar en el servilisme respecte al senyor, veguer o qui fos propietari del terreny. Les herències es trametien de progenitors a descendents de qualsevol sexe, seguint el costum germànic. Les dones, si rebien propietats, era per herència o com aixovar quan es casaven. Les que eren de famílies acomodades les rebien tant monetàriament com en terrenys i les més humils en materials/estris/parament per a l'habitatge. Tal com escriu Dolors Sanahuja i Torres eren els marits els que administraven tots els béns de la parella matrimonial a conseqüència de la divisió del treball.

Edat mitjana

Al segle XII, finals de la primera part de l'edat mitjana, hi havia poblament a Santa Eulàlia de Provençana amb immigració provinent de la Provença francesa que hi va portar els trets socials i jurídics que els eren propis. Les dones exercien activitats com l'ajuda als parts, la màgia, les cures i d'altres qualificades de bruixeria que comportaven la persecució religiosa i civil que feien els tribunals de la Inquisició. També s'ha trobat informació sobre la prostitució com a treball. Segons se cita en documents parroquials de l'any 1315, a Santa Eulàlia de Provençana hi havia un prostíbul.

A l'edat mitjana les estructures de poder eren patriarcals i es marginava les dones en l'accés als recursos econòmics i culturals. Tot i això, a l'Hospitalet les dones no eren excloses de rebre terrenys o edificis en propietat i d'exercir-ne el domini, de vendre-les i deixar-les en herència seguint el dret civil català sobre la divisió de poders. A la zona agrícola de la Marina, al barri de Bellvitge, es menciona el nom d'una dona, Amalvígia, que al final del primer mil·lenni tenia terrenys en propietat i encarregava obres de drenatge i producció.

Edat contemporània

Moltes de les extenses zones que eren propietat de l'Església, en ser afectades per la desamortització, varen ser adquirides per famílies, la majoria residents a Barcelona, amb prou capital econòmic. Al final del segle xix i inici del segle XX hi havia dones propietàries de terrenys, com ara Josefa Casas i Clavell (la Pubilla Casas), Josepa Font, Maria Roca i Umbert, Adela Oliveres, i altres que varen donar el seu nom a carrers i places de la ciutat.

Segle XX

A finals dels anys 1950 hi va haver un fort moviment immigratori des d'altres zones d'Espanya. Aquest augment de població va provocar l'escassetat d'habitatges i equipaments amb la consegüent especulació en la compra i venda de terrenys. També es va ampliar l'oferta de llocs de treball de baixa qualificació en el sector industrial. Els pressuposts que l'Ajuntament va dedicar a l'urbanisme, als equipaments escolars, assistencials i sanitaris varen ser insuficients. S'ha de destacar que l'increment d'ingressos a Espanya a conseqüència del turisme no es va destinar a ampliar els recursos de l'Hospitalet.

Es varen formar associacions de veïns als barris i moltes dones hi reclamaven activament millores a l'Ajuntament. Dintre de cada associació varen sorgir les vocalies de dones que es coordinaven amb altres associacions per exigir les millores pendents en escolarització, habitatge i serveis assistencials.

Les millores que es varen implantar en educació i el dret de vot universal durant la Segona República varen ser eliminades per les autoritats que el general Franco va imposar, així com el dret dels treballadors a organitzar les seves organitzacions sindicals.

A partir de l’any 1939, a causa de la repressió del règim franquista varen disminuir el nombre d’associacions. Es van mantenir el Centre Catòlic i el Casino de Santa Eulàlia, entre altres. Qualsevol associació havia de tenir el vistiplau del Govern Civil. El Frente de Juventudes i l'Ajuntament varen iniciar les colònies d'estiu per als infants.

La immigració a l'Hospitalet al final de la dècada de 1950 va posar de manifest la manca d'habitatges i el barraquisme. El principal acolliment el varen fer les cases parroquials dels barris de Can Serra, Pubilla Cases, Santa Eulàlia, Bellvitge, Sant Ramon (avui dins el terme municipal de Barcelona) i altres parròquies. També l'organització Joventut Obrera Cristiana (JOC, després JOAC), va fer accions d'acolliment. Inicialment, la població nouvinguda, majoritàriament establerta a la perifèria, va mantenir les aficions del lloc d'origen, com per exemple les penyes taurines, columbòfiles i els centres socials propis.

L'actual barri de Can Serra, que es començà a urbanitzar l'any 1962, era dins del que s'anomenava "cinturó roig", per què reivindicava amb contumaces manifestacions i aturades en vies públiques la millora de les condicions de treball i assistencials. La forta immigració al barri va fer pujar la proporció dels nouvinguts al 98% del total d'habitants al barri.

Segons dades de l'INE, a l'Hospitalet hi ha entre el 20,55 i el 19,96% de persones de seixanta-cinc i més anys categoritzades com a "dependents." Les persones amb setze anys o menys també són considerades dependents i són el 23% del total d'habitants, que l'any 2020 era aproximadament del 20%.

A la reunió de constitució de l'Assemblea Democràtica d'Hospitalet del 10 de juliol de 1976 hi varen assistir formacions veïnals i feministes de la ciutat. Aquest organisme va tenir com objectiu la substitució de l'Ajuntament, que era instituït sota les directives de l'administració franquista, per un ajuntament democràtic seguint les directrius de l'Assemblea de Catalunya.

En la lluita per la recuperació de la democràcia en els anys 1970 a 1990 varen destacar dones com Clara Carme Parramon, Miriam Ojeda Martínez, Pura Fernàndez García, residents a l'Hospitalet i procedents de la immigració, participant en l'activisme pels drets de les dones i en altres accions reivindicatives en aquesta ciutat. Algunes tenien formació universitària i d'altres varen sofrir penes de presó. María Carmen García-Nieto, que va ser professora a la universitat Complutense de Madrid, va fer un treball sobre el moviment obrer a la comarca del Baix Llobregat.

Món laboral

Entre el segle XVII i el XIX hi ha una manca de registres fiables sobre la participació de la dona en el treball agrícola a l'Hospitalet i a tot el Baix Llobregat. Es considera que la participació de les dones en les labors agrícoles és complementària a la dels homes. Els homes es dedicaven al conreu dels camps i en temps de la collita, en què augmentava l'activitat, les dones col·laboraven amb els homes. També hi havia la cura de l'aviram i l'horta per al propi consum que feien majoritàriament les dones.

Hi havia dones que a més del treball agrícola es dedicaven al tèxtil artesanal. Es tracta de la fabricació de blondes i de puntes de coixí. Les dones que hi treballaven rebien unes compensacions econòmiques molt baixes pel seu treball tot i que els seus productes eren molt preuats per la qualitat i prestigi d'aquest art. Al final del segle xviii fins al segle XX va tenir prou importància el comerç de puntes i blondes per mantenir les merceries on es venien i també es portaven a altres llocs. La cadena de subministrament d'aquestes arts l'iniciava amb l'entrega dels fils i sedes a les merceres o donadores, a més dels dibuixos patrons, per seguir a les teixidores i puntaires, l'entrega a muntadores que finalitzaven les peces que es venien i transportaven al seus destins finals. Algunes de les dones que varen treballar en aquesta especialitat varen reeixir com a empresàries, com és el cas de Rosa Creixells i Valls.

Fins ben entrat el segle XX les hospitalenques i els hospitalencs naixien al domicili familiar amb l'ajuda d'una dona amb ofici de llevadora. No sempre aquest ofici era objecte d'estudi formal i en la majoria de casos s'aprenia en l'observació i la pràctica. Només es demanava la intervenció d'un metge si es presentaven complicacions que la llevadora no sabia resoldre. Això era tant a l'Hospitalet com a la resta del país.

L'assistència de la llevadora al part també incloïa l'higiene i vestit de mare i bebè i la disposició de placenta i melic. Durant la primera setmana posterior al part la llevadora es cuida de la partera i participa en el bateig del bebè. Hi ha documentats els noms d'algunes llevadores hospitalenques: Carmeta de cal Paí, la Sílvia, i la Remei entre altres. Per aquesta feina es compensava amb un pagament voluntari.

Les condicions laborals que tenien les dones de la indústria en el seu lloc de treball (salaris, vacances, permisos, jubilació, etc.) eren desavantatjoses comparades amb les que sempre havien tingut els seus companys, homes, en les mateixes fàbriques i llocs de treball. Actualment, la legislació europea que s'ha d'aplicar a tots els estats de la Unió impedeix aquestes diferències.

A més de les tasques domèstiques i comercials, les dones podien dedicar-se a la petita producció artesanal de teixits, com les puntes. A Can Basté ja existia una fàbrica tèxtil l'any 1880 que era dirigida per una dona, Leonor Ferrer, casada amb Andreu Basté i Bofarull, que va instal·lar-hi la primera màquina de vapor com a força motriu, i on treballaven moltes més dones que homes. Posteriorment, aquesta fàbrica va ser adquirida per una altra dona, Tecla Sala, que la va modernitzar i hi va instal·lar serveis d'infermeria, dutxes, economat, etc.

Al segle xix hi va haver vagues a fàbriques del sector tèxtil, on les dones treballadores eren la majoria de la població obrera. Cal destacar la primera vaga general obrera el juliol de 1855 que es va estendre per Espanya i que va durar una setmana i en què es reivindicava el dret d'associació.

L'any 1946 hi va haver a l'Hospitalet una successió de vagues iniciada per les obreres tèxtils de Manresa que s'estengué per tot Catalunya i que van ser organitzades de forma espontània per dones no afiliades a partits polítics.

Maternitat a la ciutat

A l'Hospitalet, el moviment feminista ha fet millorar les condicions en què les dones poden afrontar la maternitat amb reivindicacions i lluites dins les associacions de veïns, en reivindicacions davant de les institucions socials i empresarials i també amb manifestacions als carrers.

La maternitat, volguda, limitada o no volguda està relacionada i té molt d'impacte amb la pròpia vida de la dona, el seu món familiar i social, el laboral, la seva fisiologia i la salut, l'educació dels descendents, entre altres coses. Per facilitar la decisió de tenir fills hi ha institucions públiques i privades a l'Hospitalet i les ajudes voluntàries de la mateixa família i les amistats properes a cada dona.

La maternitat no defineix completament la identitat femenina; no totes les dones tenen fills. Hi ha dones que no volen ser mares i no per això deixen de ser dones (2). Algunes de les ajudes que la ciutat ofereix a les dones per afrontar la maternitat, es troben els centres de planificació i, en cas de prosseguir en la maternitat, l'oferta de tasques de preparació prepart i possibilitats de reproducció assistida.

També hi ha ofertes de Llevadores, assistència qualificada en el postpart, l'alimentació i la lactància les ajudes en els casos amb defectes dels nounats en el naixement. En el món laboral és necessari l'encaix de la custòdia de fills proporcionant guarderies en el mateix lloc de treball en algunes empeses.

REF 2 P36 Gemma Cànovas Pensar la maternitat (2019) Quaderns de la Fundació Víctor Grífols i Lucas num 50 ISBN 978-84-09-13145-7

Estadístiques

Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya per l'any 2022:

A l'Hospitalet varen nèixer 1.168 nens i 997 nenes. Hi va haver una mortalitat de 199 parts en els quals els fetus no varen sobreviure. REF https://www.idescat.cat/pub/?id=naix

D'un total de 984 nascuts vius de mare estrangera, 458 no eren casades o no consten com a casades (46,5%)

De un total de 2.165 parts, 13 eren de mares amb edat entre 18 i 16 anys.

El total de naixements que va ser assistit per personal sanitari en centre sanitari va ser de 2.137 i 7 varen ser en domicili. Els parts en domicili no assistits per personal sanitari varen ser 3.

Segons l'Instituto Nacional de Estadística d'Espanya, les dones són presents en el 51% de les llars unipersonals a l'Hospitalet segons l'INE (l'any 2020) REF https://www.sanidad.gob.es/organizacion/sns/planCalidadSNS/equidad/saludGenero/home.htm

Legislació

Varen destacar les dones que aconseguiren suficient formació per dedicar-se a l'ensenyament, com Fraterna Ocanya i les seves germanes, i Teresa Navarro entre altres, malgrat les dificultats que imposaven les lleis d'ensenyament. Els oficis de llevadora i els tèxtils com les puntes s'aprenien de mares a filles. En el món tèxtil, l'hospitalenca Rosa Creixell va aconseguir el títol de puntaire de la Casa Reial amb Maria Cristina de Borbó quan es va instal·lar a Madrid l'any 1985.

Des del segle xiii s'havia impedit a les dones exercir de metgesses. L'any 1857 una llei de sanitat de l'Estat va crear els estudis reglamentats de llevadora.Al barri de Collblanc es va fer un curs d'infermeres l'any 1935.

Quan el govern espanyol va publicar la Llei Moyano, l'any 1857, semblava que s'havia fet una gran millora al permetre les escoles normals de magisteri per a la instrucció de nenes, tot i que la seva implementació era a càrrec de les diputacions. L'educació formal de les nenes es considerava un assumpte privat, com assenyala Pilar Ballarín Domingo en el seu article La educación de la mujer española en el siglo XIX.

Al segle xix hi va haver vagues al tèxtil, entre altres, amb gran presència de treballadores. Aquest moviment de protesta per millorar les condicions de treball de treballadores i treballadors, va iniciar la presa de consciència de gènere que es va reforçar amb altres reivindicacions laborals i socials.

L'any 1902 es va publicar a Espanya un "Real Decreto" (llei de l'any 1900) sobre la durada de la jornada laboral per a dones, nenes i nens d'11 hores com a màxim.

«

La Ley de 13 de Marzo de 1900, regulando el trabajo de mujeres y niños, dispuso en su art. 2º que las juntas locales y provinciales propusiesen al Gobierno los medios que estimasen conducentes para que en el plazo de dos años á contar desde la promulgación de la misma, quedase reducida á once horas la jornada actual, donde excediese de ese número...

»

A Catalunya cal destacar la primera vaga general obrera el juliol de 1855 que es va estendre per Espanya i que va durar una setmana reivindicant el dret d'associació.

Monument en record de dones assassinades per sevícia masclista. Barri de Can Serra, l'Hospitalet de Llobregat, any 2022.

Violència contra les dones

La violència de què són víctimes les dones ha estat permanentment font de reclamacions de protecció als serveis públics. Les accions implantades no han eliminat aquest problema que, en molts casos es produeixen en els mateixos habitatges familiars. Al barri de Can Serra hi ha un monument amb els noms de les dones que han estat assassinades a l'Estat. Cada any s'hi afegeixen més noms. El Dia Internacional contra la Violència de gènere se celebra cada 25 de novembre.

Les associacions de dones

Segons Maria Enriqueta de Fez Valero, després de l'acabament de la Guerra Civil va disminuir el nombre d'entitats a la ciutat a causa de les restriccions imposades per l'Administració, com per exemple, la prohibició expressa en els estatuts sobre les activitats únicament amb fins recreatius. L'any 1939 eren dues: el Casino i el Centro Católico. El Casino, des del segle xix ja havia estat vinculat a l'Ajuntament. L'any 1952 es va instal·lar la delegació de la Unió Excursionista de Catalunya de la qual va sorgir el Club Muntanyenc. De l'any 1939 endavant es varen permetre l'establiment als barris el Casino Nacional, el Casino Santa Eulàlia, el Centre Catòlic i algun altre dedicat a temes molt específics com els Amics de la Música, la Unió Excursionista de Catalunya i els centres parroquials. A finals dels anys 40 les afiliacions a entitats eren poc més del miler. L'any 1975 es varen convocar les I Jornades Catalanes de la Dona a Barcelona, en què van participar les vocalies de dones de les associacions de veïns de l'Hospitalet (Campoamor, Can Serra, la Florida-Pubilla Cases, Can Vidalet, Collblanc-la Torrassa, Santa Eulàlia i el Centre Social de la Florida). Les organitzadores de les Jornades eren adscrites a moviments polítics (partits, organismes, etc.) i hi havia organitzacions que les impulsaven, entre altres, les vocalies de les associacions de veïns. Les ponències s'elaboraven en reunions a cases particulars. Després de les Jornades es va crear l'Associació Catalana de la Dona, amb una delegació a l'Hospitalet que oferia serveis gratuïts de planificació familiar i assessoria jurídica.

Un espai de sociabilitat per dones eren, de l'antiguitat fins l'aparició de les màquines de rentar, els espais amb aigua corrent per rentar roba. També en la post-guerra civil, dins les presons i en les esperes per visitar represaliats. Les accions espontànies que es varen fer per reclamar solucions en serveis socials públics varen facilitar que en sortís una consciència primerament política i posteriorment de gènere. El moviment associatiu sorgí de les reivindicacions sobre les condicions urbanes de cada barri. Les dones que eren presents en vocalies d'algunes associacions de veïns, varen decidir que podien agrupar-se en entitats independents per no haver d'esperar que els hi donessin la paraula en les reunions i les juntes. Així varen començar a crear els clubs i associacions de dones amb la finalitat de gestionar i obtenir solucions als problemes que no eren al capdavant de les prioritats en les entitats regides majoritàriament per homes.

L'any 2022 a l'Hospitalet hi ha associacions de caràcter privat i públic per a servir les necessitats de les dones de la ciutat. Des de l'any 1986, l'Ajuntament de l'Hospitalet dona serveis a dones al Centre d'Atenció i Informació de la Dona (CAID). Les associacions privades es van començar crear a principis de la dècada dels 1990. Cada associació cobreix una àrea de la ciutat i donen uns serveis similars, amb activitats particulars en cada cas.

Portal de l'Associació de Dones de Sant Josep. Any 2022

Associació de Dones de Sant Josep

L'Associació de Dones de Sant Josep va sortir de l'associació de veïns d'aquest barri. Aquesta associació continua activa des del seu inici l'any 1992, donant cursos de formació, editant guies d'ajuda, acompanyant vídues, defensant dones maltractades, assessorant-les jurídicament, amb espais on poder fer activitats de lleure, esportives i treballs manuals. No accepten homes com a socis, però agraeixen la seva col·laboració ja que practiquen una política inclusiva. Es financen amb les quotes de les aproximadament tres-centes sòcies i amb donacions puntuals. Han posat en marxa un sistema d'avís discret perquè les dones puguin demanar ajuda als carrers quan són víctimes d'assetjament o tracte cruel i gran duresa. Quan la violència és extrema pot portar a greus danys o a la mort de la dona. Aquesta violència extrema es coneix amb el nom de sevícia. El local on resideix l'associació és cedit per l'Ajuntament, que n'és el propietari.

Associació de Dones de Can Serra

L'any 1966 els hospitalencs varen poder disposar dels habitatges construïts per aquest fi, destinats majoritàriament als ciutadans procedents de la immigració de diversos llocs d'Espanya. En aquest barri hi va haver una forta desestructuració social amb un gran increment de residents, la manca de serveis i d'habitatges. L'any 1973 es va crear l'Associació de Veïns de Can Serra per fer front als problemes esmentats, moltes vegades amb manifestacions als carrers. S'organitzà una lluita veïnal per aturar l'edificació que es feia a gran velocitat de molts blocs d'habitatges amb pocs serveis escolars i de sanitat, i amb una urbanització defectuosa.

• 
  Seu de l'Associació de Dones de Can Serra. Casa de Reconciliació.
• 
  Rober de solidaritat a Can Serra per a intercanvi gratuït de vestits.

L'any 1969, el bisbat de Barcelona envià a Jaume Botey com a rector d'aquest barri. No es va poder construir cap església, però sí que els mateixos veïns varen construir un edifici parroquial, que té el nom de Casa de Reconciliació, dedicant les hores que tenien disponibles, amb molta bona voluntat tot i que disposaven de poca maquinària.

Grup de Dones de Santa Eulàlia

Cartell del quinzè aniversari de l'associació.

Aquesta associació es va legalitzar l'any 1986. La varen promoure un grup de dones encapçalades per Dolors Munyac. El propòsit va ser el de tenir un espai de trobada sobre temes feministes. Inicialment tenien aproximadament tres-centes sòcies, que l'any 2022 s'han reduït a menys de dues-centes, Totes paguen una quota que és l'única font de finançament. Quan es va crear l'associació, les dones eren prou joves i majoritàriament sense compromisos laborals. Aquestes dones varen mantenir-se dins l'associació de forma que l'any 2022 les sòcies que hi resten tenen més de seixanta anys d'edat. A l'any de creació del grup feien activitats de lleure, com ioga i costura, i formació en temes d'interès femení. Inicialment rebien una subvenció de l'Ajuntament de l'Hospitalet, però varen desistir de demanar-ne perquè no podien complir els requisits que l'Ajuntament els requeria. Es reuneixen setmanalment en un local de l'Ajuntament a la plaça dels Avis i les activitats com recitals, música coral, pintures, etc. les fan en un centre cultural de l'Ajuntament.

Grup de Dones del Centre

L'any 1998, al centre de la ciutat, cinc dones liderades per Marian Palacio Lafarga van crear l'Associació de Dones del Centre a fi d'organitzar accions feministes al barri. Aquesta associació es finança parcialment per les quotes que aporten les sòcies. Tenen relació amb el CAID per tramitar subvencions de l'Ajuntament i per difondre a les sòcies els serveis del CAID. La seu de l'associació és en uns locals cedits per l'Ajuntament, alternant amb la Generalitat. Les activitats de pagament són suportades per les sòcies i les activitats gratuïtes són impartides per voluntàries. Admeten homes com a socis i l'associació fa preferentment activitats/tallers de formació i lleure, com ara ioga, balls (sevillanes, tai-txi, country), teatre, treballs manuals, conferències, etc. Es fan activitats amb participació d'altres associacions de dones. No tenen patronatge comercial.

Mujeres Pa'lante

L'any 2007 es va crear una associació de dones provinent d'un col·lectiu, de nom Maloka, amb participació de persones provinents de Llatinoamèrica. El seu principal focus és l'acollida a dones migrants en condicions de pobresa per no tenir estatus legal, pocs recursos monetaris, dificultats en l'idioma, etc. Paguen a un particular el lloguer del seu local social. Periòdicament demanen subvencions a l'Ajuntament per executar els programes que els presenten. Tenen una cooperativa de serveis a la ciutat de Barcelona i disposen d'un despatx en un local de l'Ajuntament a la ronda de Torrassa, on també figura el nom del Grup de Dones de Collblanc-la Torrassa.

Grup de Dones de Collblanc-Torrassa

Origen a l'any 2005 en l'execució d'un pla de l'Ajuntament sobre aquest barri en què un grup de dones reivindicaren el paper femení. L'associació es va formalitzar administrativament l'any 2007 i el seu local va ser l'Hotel d'Entitats propietat de l'Ajuntament. Les seves activitats són sobre formació, sortides, assessorament i implicació en les decisions i actuacions socials i urbanístiques preses per l'Ajuntament de la ciutat.

Persones joves fent treballs manuals a l'Associació de dones Les Bruixes. L'Hospitalet de Llobregat. Any 2022

Associació Feminista Les Bruixes

Un grup de noies, provinents de l'Associació d'Estudiants de l'Hospitalet, varen formar aquesta associació per reivindicar la causa feminista i oposar-se a la banalització d'aquest moviment, defensant el dret de les dones a l'avortament. Feien accions com convocatòries a manifestacions i la recollida de signatures sobre la llei de l'avortament. Aquesta associació es caracteritza per la joventut dels membres. Fan activitats de formació i lleure. Tenen una pàgina web i són membres de la Coordinadora d'Entitats Progressistes.

Associació Sociocultural Vivències

Es va fundar l'any 1988 per idea d'unes sòcies de l'Associació de Veïns de Campoamor. És una associació de dones i homes enfocada a les necessitats i preferències de les dones amb propòsit ampli sociocultural fent activitats de formació per adultes, participació en festes i altres activitats culturals al barri de Bellvitge. La financiació és per quotes a sòcies i subvencions de l'Ajuntament i la Generalitat.

Associació de Dones Vídues

L'any 1997, el CAID va proposar a l'Associació Vivències crear un grup per donar suport a les dones vídues a la ciutat. Això va ser l'origen de l'Associació de Vídues. Han fet formació, connexió amb altres associacions, viatges reivindicant la dignitat d'aquest estat social.

Associació EuroDona

Es va fundar l'any 1992 al local del partit polític Convergència i Unió a Cornellà. Actualment te el local social a l'Hotel d'Entitats propietat de la Generalitat de Catalunya a l'Hospitalet. Rep subvencions de l'Institut Català de les Dones, de l'Ajuntament de Cornellà de Llobregat, del CAID de l'Hospitalet de Llobregat a més de les quotes de les associades. Donen suport i assessorament a les dones, formació i espais de foment de diàleg i excursions. Col·laboren amb institucions públiques de les zones properes.

Grup de Dones del Gornal

L'origen d'aquesta associació també va ser l'associació de veïns del barri. L'any 1998 un grup de dones es va separar de l'associació de veïns i va constituir un Grup de Dones amb accions sobre els temes sanitaris, polítics i laborals. Fan assessorament a dones víctimes de violència masclista. El seu local social és propietat de l'Ajuntament. Es financen amb les quotes de les associades i les ajudes de l'Institut Català de la Dona, del CAID i de la Generalitat de Catalunya. Organitzen conferències, tallers formatius, visites a institucions, organització de mercat ambulant per recabar fons amb destí a organitzacions com Càritas Diocesana i associacions de suport a dones de l'Àfrica i Amèrica. Publicació de la revista Dones a l'Hospitalet.

Fòrum de Dones de l'Hospitalet

Va sorgir de la iniciativa d'una dona membre del partit polític IC-V. La gestió del projecte va durar de l'any 1999 fins a la constitució formal de l'associació, l'any 2000. Es varen tractar temes específics com la immigració i les dones, els temes laborals en l'espai femení, la història del feminisme i debats sobre la legislació, l'ecologia, la política i altres.

Grup de Dones de la Mare de Déu de Bellvitge

Es va formar l'any 1995 amb l'objectiu de la promoció de la figura de la dona. Es reuneixen setmanalment a la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge i fan sortides a museus, conferències i altres activitats culturals, amb l'assistència del rector de la parròquia.

Bibliografia

• L'habitació, la casa, el carrer. Marta Segarra. CCCB 2014. ISBN 978-84-617-2581-6
• Cossos que encara importen. Judith Butler. CCCB Breus 2015. ISBN 978-84-697-7463-2
• La família. Capítol IX. Charles Abrams i John P. Dean. Edicions 62. 1970. Dip. Legal B. 29298-1970
• El feminisme a Catalunya. Maria Aurèlia Capmany. Editorial Nova Terra 1973. ISBN 84-280-0712-8

Enllaços externs

• Les associacions de dones.[1] Ajuntament de l'Hospitalet
• Noves famílies i noves lleis.[2] Ajuntament de l'Hospitalet
• Programa municipal per a la dona