Usuari:Mcapdevila/Teoria quantitativa dels diners

Aquest article tenia importants deficiències de traducció i ha estat traslladat a l'espai d'usuari.
Podeu millorar-lo i traslladar-lo altra vegada a l'espai principal quan s'hagin resolt aquestes mancances. Col·laboreu-hi!

La teoria quantitativa dels diners és una teoria econòmica de determinació del nivell de preus que estableix l'existència d'una relació directa entre la quantitat de diners i el nivell de preus d'una suposada economia.

Formulació de la teoria modifica

La teoria quantitativa dels diners, part d'una identitat, l'equació de canvi, segons la qual el valor de les transaccions que es realitzen en una economia ha de ser igual a la quantitat de diners existents en aquesta economia pel nombre de vegades que el diners canvia de mans:

P\cdot I=M\cdot V

P = nivell de preus

I = nivell de producció

M = quantitat de diners

V = nombre de vegades que els diners canvia de mans, és la velocitat de circulació dels diners

Originàriament

PT = MV

T = transaccions realitzades

Origen modifica

La formulació de la Teoria quantitativa dels diners és habitualment atribuïda a Jean Bodin (1568), encara que, però, es pot trobar una primera formulació de la mateixa en els treballs de Martín de Azpilcueta (1556), de l'Escola de Salamanca. David Hume la va formular amb claredat en la seva crítica al mercantilisme, en subratllar que l'acumulació de metalls preciosos, d'acord amb les propostes mercantilistes, generaria una augment del nivell de preus

Enunciació de la teoria per Fisher modifica

Va ser Irving Fisher (1911) qui va dotar de contingut econòmic a aquesta identitat. Fisher, va adoptar una perspectiva macroeconòmica, va considerar que la quantitat de diners en una economia es pot aproximar per l'oferta de diners que realitza el banc central i que es pot considerar com donada. La velocitat de circulació seria constant, depenent tan sols de factors institucionals. De la mateixa manera, el nombre de transaccions quan l'economia està en plena ocupació, estaria donat. D'aquesta manera, el nivell de preus quedaria determinat en funció de les altres tres variables.

La igualtat entre oferta i demanda de diners permetria plantejar l'equació quantitativa com una funció de demanda de diners:

M/p = 1/v * I

L'enfocament de Marshall i Pigou modifica

Enfront de l'enfocament de Fisher,^{[text imprecís]} Alfred Marshall (1871) i Pigou (1917) desenvolupen l'anomenat enfocament de Cambridge. Aquests economistes adopten un enfocament microeconòmic d'anàlisi i tracten d'establir els factors que expliquen la decisió de l'individu de mantenir diners. Consideren que la velocitat de circulació dels diners dependrà de les preferències individuals i que, a més els diners té un paper de reserva de valor, de manera que la demanda dependrà del nivell de riquesa i dels tipus d'interès. Pigou assumeix els tipus d'interès com constants i aproxima la riquesa per la renda nominal, I, de manera que, la demanda de diners individual seria proporcional a la renda nominal:

M = k * p * I

que, com es veu, és similar a l'expressió de Fisher, encara que, però, cal destacar que ambdues teories es basen en enfocaments diferents.

Milton Friedman i la Nova teoria quantitativa modifica

En els anys 50, i com a part de les seves crítiques al sistema keynesià, Milton Friedman estableix^{[cal citació]} el que es coneix com la nova teoria quantitativa. Friedman justifica^{[cal citació]} la demanda de diners per la utilitat que es deriva de mantenir saldos reals, ja que permeten realitzar transaccions. D'aquesta manera, deriva la demanda de diners a partir dels axiomas habituals de la teoria del consumidor, i estableix que la demanda de diners dependrà del cost d'oportunitat de mantenir diners. Utilitza un enfocament d'assignació de carteres i estableix que la demanda diners dependrà d'un conjunt de tipus d'interès d'altres actius i de la riquesa de l'individu, que s'aproxima per la renda permanent:

M/P = g (r, π) * Yp

Π = inflació

R = tipus d'interès

Yp = renda permanent

Friedman considera^{[cal citació]} que g (r, π) és una funció estable a llarg termini, que si l'aproximem a la velocitat de circulació s'obtindria, de nou, l'equació quantitativa.