Usuari:Pallares/Arturo Fernández
Biografia modifica
Pertanyent a una família humil, en 1950 es trasllada a Madrid sense intenció de dedicar-se professionalment a la interpretació i, com sustento provisional, comença al cinema com figurante fins a interpretar papers petits en pel·lícules de Rafael Gil (La senyora de Fátima, La guerra de Déu, El petó de Judes).[1][2]
El seu primer contacte amb l'escenari és en l'anomenat Teatre de Càmera i Assaig, dirigit per Modest Figueres. Després s'incorpora a la companyia teatral de Conchita Montes i més tard a la de Rafael Rivelles.
Al cinema aconsegueix els seus primers papers protagonistes a les ordres de Julio Coll en Districte Cinquè i Un got de whisky (1958), participant fins a ben entrada la dècada de 1970 en desenes de pel·lícules com La casa de la Troia, Rogelia, Currito de la Creu i Camí del Rocío, de Rafael Gil; Badia de Palma, de Juan Bosch; La viudita naviliera, de Luis Marquina; Jandro, de Julio Coll; Nuvis 68 i No desitjaràs la dona del teu proïsme, de Pedro Lazaga; Tocata i fugida de Lolita, d'Antonio Drove, Un luxe al seu abast, de Tito Fernández, i la comèdia de gran èxit comercial La ximple del pot (1970), que llança a la fama a Lina Morgan.
Construeix un personatge a mesura de galant de vegades cínic i sempre conqueridor, que continua exercint en la seva activitat teatral, protagonitzant, entre unes altres, les obres L'herència (1957), Un home i una dona (1961), Dolç ocell de joventut (1962), La tercera paraula (1966), La platja buida (1970), Homenatge (1980), La noia del seient de darrere (1983), La segona oportunitat (1985), Ànec a la taronja (1986), Millor a l'octubre (1994), Esmòquing (2001), Esmòquing 2 (2003), La muntanya russa (2008) i Els homes no menteixen (2012).[3]
Encara que disminueix la seva presència en la gran pantalla, augmenta la seva popularitat en protagonitzar la pel·lícula Truans (Miguel Bell, 1983), que deu anys després dóna lloc a la sèrie de televisió homònima, treballant en ambdues amb Francisco Rabal. També intervé en El dia que vaig néixer jo (Pedro Olea, 1991), Temps millors (Jorge Grau, 1994) i Des que clareja vine de gust (Antonio del Real, 2005).
Com a intèrpret de personalitat definida i proverbial elegància, mostra el seu millor registre en prendre distància del seu propi personatge, representant amb els anys a un galant descarat de tints còmics i arribant gairebé a la autoparodia en la sèrie d'Antena 3 La casa dels embolics, que protagonitza al costat de Lola Herrera entre 1996 i 2000.[4] Al maig de 2007 interpreta a dos germans bessons en la sèrie de TVE Com el gos i el gat.[5][6]
Rep en 2003 i 2011 el premi Micròfon d'Or que lliura la Federació d'Associacions de Radi i Televisió. En 2012 rep el Premi de Cultura de la Comunitat de Madrid en la categoria de Teatre, a més del premi Alfonso Ussía en la categoria de Personatges de l'any.[7][8]
Vida personal? modifica
Fill únic d'Arturo Fernández García (?-15/05/1973) i de Dolores Rodríguez Fanjul (?-6/01/1978). Va contreure matrimoni a l'església de Sant Vicent de Montalt, amb la catalana María Isabel Sensat Marquès el 22 de març de 1967, es van separar en 1978. Van tenir tres fills: María Isabel (1967), Arturo (1970) i María Dolores "Boby" (1975). S'uneix l'1 d'abril de 1980 a l'advocada Carmen Quesada.
Segons el periodista Rafael González Zubieta, Arturo Fernández va mantenir en la seva joventut una relació sentimental amb Lupe Sinó - nom artístic d'Antonia Bronchales - , que va ser núvia del torero Manolete i que va morir el 13 de setembre de 1959 a conseqüència d'un vessi cerebral sis dies després de sofrir un accident d'automòbil en Porta de Ferro, Madrid. Segons Zubieta, Arturo Fernández era la persona que conduïa l'automòbil esportiu de Lupe Sinó al moment del sinistre.
En el ámbito político, su padre simpatizó con los anarquistas y fue exiliado durante el Franquismo. Arturo Fernández se muestra próximo al Partido Popular, habiendo apoyado públicamente al exalcalde de Oviedo, Gabino de Lorenzo. En las primeras elecciones democráticas de 1977 ya respaldó la candidatura de Adolfo Suárez, líder de UCD.[9] En noviembre de 2012 suscitaron cierta polémica sus comentarios despectivos hacia las movilizaciones en contra de la política del gobierno de Mariano Rajoy.[10][11]
Filmografía modifica
Premis modifica
- Premi Nacional de Teatre ''Pepe Isbert'' (2003)
Referències modifica
- ↑ Diario ABC, ed. (4 de diciembre de 1968).
- ↑ El Mundo, ed. (200). «Ésto de Arturo Fernández es un lío».
- ↑ Diario ABC, ed. (28 de diciembre de 1958).
- ↑ BORAU, José Luis, dir.; Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España (1998) Diccionario del cine español.
- ↑ La Voz de Galicia, ed. (23 de julio de 2008).
- ↑ Diario ABC, ed. (19 de septiembre de 2011).
- ↑ EuropaPress (6 de noviembre de 2012).
- ↑ MadridActualidad (11 de noviembre de 2012).
- ↑ Diario ABC, ed. (16 de junio de 1977).
- ↑ Intereconomía Televisión, ed. (19 de noviembre de 2012).
- ↑ Diario ABC, ed. (22 de noviembre de 2012).
Enllaços externs modifica
Arturo Fernández en Internet Movie Database (en anglès)
[[Categoria:Actors de cinema espanyols]] [[Categoria:Actors de teatre espanyols]] [[Categoria:Actors de sèries de televisió espanyols]] [[Categoria:Persones de Gijón]]