Viquipèdia

Usuari:Sosa-37/proves

Biografia modifica

Infància i joventut modifica

Rebecca Helferich Clarke va néixer a Harrow, Anglaterra. Era filla de Joseph Thatcher Clarke, un bostonià al certificat de naixement del qual se’l descrivia com a arquitecte i d’Agnes Paulina Marie Amalie Helferich[1], neboda de l’historiador alemany... La seva família era de classe mitjana-alta.

El seu pare estava interessat en la música i Clarke va començar a assistir a les classes de violí del seu germà Hans Thatcher Clarke, 15 mesos més petit que ella.

Rebbecca va començar a tocar el violí amb nou anys d’edat. Anava a classe amb el professor Hans Wessely. Segons Clarke assenyala en una entrevista amb Nancy Uscher, aquest professor no era gaire bo perquè, tot i ser molt bo amb la mà dreta, no ho era gaire amb l’esquerra, la de l’arc, més difícil d’ensenyar i més important. A més, diu que era sempre molt antipàtic. Llavors va començar a interessar-se per la composició.[2]

Al 1903 va començar els seus estudis de música a la Royal Academy of Music però dos anys més tard, després de que el seu professor d’harmonia Percy Hilder Miles li demanés de casar-s’hi,en va ser retirada abruptament pel seu pare. Més tard, Percy li va deixar el seu violí Stradivarius en el seu testament. Del 1907 al 1910 va assistir al Royal College of Music i es va convertir en una de les primeres alumnes de composició del Sir Charles Villiers Stanford. A propòsit d’Stanford va cambiar el violí per la viola, just quan aquesta última començava a ser vista com un instrument solista legítim.[2]

La seva infantesa i infantesa tardana s'enmarca en l'Anglaterra de l’Època victoriana.

Vida adulta modifica

L’any 1912 Clarke va ser seleccionada pel director Sir Henry Wood per tocar a la Queen’s Hall Orchestra, convertint-se en una de les primeres dones músics professionals.[3] Aquest va ser un dels seus primers passos com a músic professional després d’abandonar la Royal College of Music. Va continuar la seva carrera interpretativa als Estats Units, on s’hi va traslladar el 1916. Allà va presentar per primer cop, l’any 1918, una peça per a viola i piano - Morpheus - sota el pseudònim d’Anthony Trent.[3] En aquest mateix recital, hi va presentar altres obres seves, però sota el seu nom real, i la premsa les va ignorar descaradament en comparació amb els elogis que va rebre la peça de ‘Trent’.[3]

L’any 1919 Clarke va compondre la seva obra més reconeguda: la Sonata per a viola i piano.  Va ser patrocinada per  la seva veïna i mecenes - Elizabeth Sprague Coolidge. Clarke va acabar presentant la sonata en una competició de 72 participants, on va aconseguir la primera posició juntament amb una obra d’Ernest Bloch, a qui Coolidge va acabar declarant com a guanyador.[3] Aquest empat va causar molta polèmica, es va arribar a especular que el nom de Clarke era un pseudònim del mateix Bloch perquè en aquella època no es veia possible que una dona hagués escrit una obra com aquesta.[3] Va participar altres cops en aquesta mateixa competició però mai va rebre cap premi. Els següents anys va compondre dues obres sota el patronatge de Coolidge: el seu Trio per a piano (1921) i la Rapsodia per a cello i piano (1923). Aquestes obres, juntament amb la Sonata per a viola i piano (1919) es consideren el punt culminant de la seva carrera compositiva. Clarke es va convertir en l’única dona que va rebre el patronatge de Coolidge.[3]

A partir de l’any 1923, Clarke va compondre molt menys ja que es va dedicar a la seva carrera interpretativa. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Clarke estava vivint als Estats Units i no va poder tornar a Anglaterra. Durant aquells anys es va retrobar amb un company de la Royal College of Music, James Friskin, un compositor, pianista i fundador de la Julliard School, es van casar el 1944.[3]

Obra modifica

La producció total de composicions de Clarke comprèn 52 cançons, 11 obres corals, 21 peces de cambra, el Trio per a piano i la Sonata per a viola. El seu treball va estar gairebé oblidat durant un llarg període de temps. Es va reviure el 1976 quan una emissora de ràdio que celebrava el seu noranta-aniversari.[4]

El seu estil compositiu és semblant a molts dels seus contemporanis. Per exemple, s’hi poden detectar similituds a l’impressionisme de Debussy, així com la influència de l’estil de Ravel, a qui va conèixer personalment. Entre 1939 i 1942, durant el darrer període compositiu de Clarke —tot just abans de casar-se l’any 1944—, la seva música prengué una vessant més contrapuntística, reflectint l’estil més folklòric de Bartók en peces que emfatitzaven molt diferents motifs i estructures tonals: és el cas, per exemple, de la Passacaglia on an Old English Tune (1941), basada en un tema de Thomas Tallis.[3] Clarke mai es va enfrontar a escriure per als gèneres de grans conjunts. Tota la seva obra està escrita principalment per a formacions cambrístiques —amb una gran presència de la viola— i música vocal.

El musicòleg britànic Stephen Banfield va afirmar l’any 1995 que Clark era, sens dubte, la compositora britànica més destacada del període d’entre guerres.[3] La falta d’autoestima o seguretat en la seva habilitat compositiva i la depressió que patia van ser algunes de les raons per les quals Clarke va deixar de compondre després de contraure matrimoni, malgrat el constant suport que sempre va rebre del seu marit, encara que va continuar treballant en arranjaments fins al final de la seva vida. La seva última composició, la tercera després del casament, va ser probablement una cançó titulada "God Made a Tree", composta el 1954 (publicada el 2002).[5][6]

Al 1964 va  fundar el Premi May Muklé a la Royal Academy of Music, que porta el nom del violoncel·lista amb qui feia gires amb freqüència, May Henrietta Mukle. El premi encara es concedeix anualment a un violoncel·lista destacat de la universitat.[7]

 
Rebecca Clarke

Després de la mort del seu marit al 1967, Clarke va començar a escriure una memòria, titulada I Had a Father Too (o the Mustard Spoon); que va acabar el 1973 però mai va publicar. En ella, descriu la seva infància, marcada per les freqüents situacions de maltracta del seu pare i les tenses relacions familiars que van afectar posteriorment  la visió de la vida. Es creu que la desaprovació del seu pare per les seves ambicions musicals van afectar la seva carrera compositiva.[8]

La mateix Clarke creia que el paper social que jugaven les dones era incompatible amb qualsevol ambició de compondre música en formes més grans, per això ella mai va intentar escriure obres de gran escala com simfonies. Tanmateix, algunes de les seves obres corals són àmplies en concepció, particularment la seva versió del Salm 91 i el cor de “Hellas” de Percy Bysshe Shelley per al cor femení de cinc parts. Ambdues obres es van enregistrar per primera vegada el 2003. Clarke va morir el 1979 a casa seva a la ciutat de Nova York, als 93 anys, i va ser incinerada.[5]

Rebecca Clarke Society modifica

La Rebecca Clarke Society es va fundar el 2000 com una organització sense ànim de lucre constituïda a Massachusetts. El seu objectiu és honrar la vida i l’obra de la compositora i violista promovent l'interès per ella i la seva música. Va ser fundada pes musicòlegs Liane Curtis i Jessie Ann Owens amb la seva seu al Centre d’Investigació d’Estudis sobre la Dona de Brandeis, la Societat ha impulsat la gravació i la promoció de la beca del seu treball. També es van patrocinar diverses actuacions en estrenes mundials i enregistraments de material inèdit, així com nombroses publicacions de revistes. La doctora Laura Macy, una de les primeres membres de la junta, és ara editora del New Grove Dictionary of Music and Musicians. La doctora Macy va contribuir a augmentar la cobertura de la publicació de compositores, inclosa Clarke, que havia estat eliminada de l'edició anterior del 1980.[5][9]

És possible que més de la meitat de les composicions de Clarke romanguin inèdites, juntament amb la majoria dels seus escrits ja que algunes, fins i tot després de la seva mort, eren desconegudes per la seva família. No obstant això, a principis de la dècada de 2000, la recuperació de l'interès per la seva música va continuar, amb la impressió i gravació de gran part de les seves obres[10], "Binnorie", una cançó de dotze minuts basada en el folklore celta, es va descobrir el 1997 i no es va estrenar fins al 2001. Més de 25 obres inèdites s'han posat a disposició del públic des de la creació de la Societat. Diverses obres de cambra de Clarke, inclosa l'expansió Rhapsody per a violoncel i piano, i Cortège, la seva única obra de piano, es van gravar per primera vegada el 2000 amb el segell Dutton.

La Societat ha organitzat i patrocinat estrenes mundials de les sonates per a violí de 1907 i 1909 el 2002. Diversos concerts de la seva música s'han realitzat gràcies als seus esforços, especialment a la zona de Boston.[5] Al 2017 BBC Radio 3 va dedicar cinc hores a la seva música com a compositora de la setmana.[11]

A més de promocionar Clarke, la Societat també anima les compositores patrocinant el premi Rebecca Clarke per a la nova música de dones. El concurs es va iniciar el 2003 i està previst que es faci cada dos anys.[9]

Obres destacades modifica

Per obtenir un llistat complet, vegeu Llista de composicions de Rebecca Clarke .

Música de cambra
  • 2 peces: Lullaby and Grotesque per a viola (o violí) i violoncel ( vers  1916 )
  • Morpheus per a viola i piano (1917-1918)
  • Sonata per a viola i piano (1919)
  • Trio de piano (1921)
  • Rhapsody per a violoncel i piano (1923)
  • Passacaglia on an Old English Tune per a viola (o violoncel) i piano (? 1940–1941)
  • Prelude, Allegro and Pastorale per a viola i clarinet (1941)
Vocal
  • Shiv and the Grasshopper per a veu i piano (1904); text extret del The Jungle Book de Rudyard Kipling
  • Shy One per a veu i piano (1912); text de William Butler Yeats
  • He That Dwelleth in the Secret Place ( Salm 91) per a solistes i cor mixt (1921)
  • The Seal Man per a veu i piano (1922); text de John Masefield
  • The Aspidistra per a veu i piano (1929); text de Claude Flight
  • The Tiger per a veu i piano (1929–1933); text de William Blake
  • God Made a Tree per a veu i piano (1954); text de Katherine Kendall
Coral
  • Music, When Soft Voices Die per a cor mixt (1907); text de Percy Bysshe Shelley

Referències modifica

  1. ↑ Ponder, Michael (2004). "Clarke, Rebecca Helferich (1886-1979)". Diccionario Oxford de biografía nacional. Prensa de la Universidad de Oxford.(requiere suscripción
  2. ↑ 2,0 2,1 Curtis, Liane (2005). "Violista a violista: entrevista de Nancy Uscher con Rebecca Clarke Friskin". En Curtis, Liane (ed.). Un lector de Rebecca Clarke. Sociedad Rebecca Clarke. pag. 185.ISBN 978-0-9770079-0-5.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Grove Dictionary of Music and Musicians, 2005.
  4. ↑ «Rebecca Clarke». Grove Music Online.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 «Rebecca Clarke». New World Encyclopedia.
  6. ↑ «Rebecca Clarke». Mujeres en a música, 2013.
  7. ↑ «Primeras violoncellistas en la historia de la música». Enharmonia CPMT, 2018.
  8. ↑ «“A Case of Identity”,». The Musical Times, Vol.137, 1994.
  9. ↑ 9,0 9,1 «[www.rebeccaclarke.org The Rebecca Clarke Society]». Rebecca Clarke Society.
  10. ↑ «[www.rebeccaclarke.org A Rebecca Clarke reader]». Rebecca Clarke Society, 2005.
  11. ↑ «"The Famous Viola Sonata, Rebecca Clarke (1886–1979), Composer of the Week"». BBC Radio 3, 2017.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Usuari:Sosa-37/proves&oldid=31485477»