Viquipèdia:Normes ortogràfiques de l’IEC
 | |
| Fitxa | |
|---|---|
| Autor | Institut d'Estudis Catalans |
| Llengua | català |
| Publicació | Barcelona |
El 24 de gener de 1913 es van publicar les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), que constitueixen la base del català escrit modern i de la normativa vigent a tot el domini lingüístic de llengua catalana.
Les Normes ortogràfiques de l’IEC són un conjunt de 24 regles que van néixer de la necessitat de normativitzar i modernitzar la llengua escrita i equiparar-la, d’aquesta manera, a la resta de llengües europees. Tanmateix, la incipient cultura de masses de principis de segle XIX va diversificar l’oferta literària propiciant noves formes de consum amb el teatre, la novel·la i la premsa com a gèneres predominants i que van requerir una simplificació i uniformitat dels codis lingüístics.
La consecució d’aquest acord normatiu va posar fi a decennis de disputes sobre com escriure en català[1] i va ser el precedent per emprendre altres obres com la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari ortogràfic (1932) que, successivament, van anar completant la codificació de la llengua catalana
Precedents i intents d’ortografia anteriors modifica
El català acadèmic vs. el català que ara es parla modifica
Al llarg dels decennis que van precedir a la publicació de les Normes ortogràfiques, el català escrit va estar sotmès a una anarquia ortogràfica i a una pugna entre dos models de llengua escrita. Per una banda, els partidaris del “català acadèmic”, amb Manuel Milà i Fontanals i Antoni de Bofarull i Brocà com a màxims exponents, van partir d’una tradició romàntica reconstruïda i parcialment artificiosa. Sota aquest afany purista, aquests erudits renaixentistes buscaven assolir un català culte i associat a la llengua dels trobadors, que va donar com a resultat una llengua ampul·losa i arcaïtzant. Per l’altra banda, els partidaris del “català que ara es parla”, com el dramaturg Serafí Pitarra, volien aproximar-se als usos parlats, acceptant fins i tot les interferències i les solucions gràfiques del castellà.[2]
Aquesta pugna, però, entre cultistes i vulgaristes amagava realment un enfrontament entre la burgesia conservadora i els grups més progressistes i deixava entreveure la naturalesa contradictòria de la Renaixença; sobretot la dels sectors més conservadors lligats a la primera generació de poetes renaixentistes que no escatimaven en demostrar la seva consciència diglòssica. Un clar exemple és el de Manuel Milà i Fontanals en el seu discurs presidencial dels Jocs Florals del 1859 amb la següent sentència: “No es pot estimar sa nació qui no estima sa província”.[3]
L’Acadèmia de Bones Lletres modifica
Abans de la creació de l’IEC, hi van haver intents d’unificar oficialment l’ortografia catalana. Una de les propostes més destacables va ser la de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona que, en el darrer terç del segle XIX, va publicar l’Ortografía de la Lengua Catalana(1884) de la mà de dos prestigiosos lingüistes, Manuel Milà i Fontanals i Josep Balari i Jovany. El resultat va ser una normativa arcaïtzant que no va aconseguir imposar-se com a model hegemònic.
L’IEC i l’aval polític per a la creació d’una llengua i cultura nacionals modifica
A diferència d’altres entitats i dels seus intents fallits per establir una codificació, l’IEC neix emparat pels poders polítics catalans del moment. Enric Prat de la Riba, el llavors president de la Diputació de Barcelona -i creador de la Mancomunitat de Catalunya-, tenia clar que calia proveir la cultura catalana d'eines polítiques. Prat de la Riba volia consolidar la llengua i la cultura catalanes atorgant-los la fortalesa institucional que tenien les llengües d'Estat.[1]Així doncs, seguint aquest propòsit, l’IEC es va constituir el juny de 1907 mitjançant un dictamen signat per Enric Prat de la Riba. Els objectius d’aquesta fundació eren sistematitzar unes regles d'escriptura i promocionar el català com a llengua d'ús científic, els quals es van explicitar el dia de la constitució. Per una banda, es buscava el restabliment i l'organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana i, per l’altra, fomentar la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana. Un any abans, però, en la inauguració del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana ja es va proposar crear una entitat per promoure i institucionalitzar la llengua i cultura catalanes i que emulés a països com França amb la seva École des Hautes Étudeso Itàlia amb Deputazioni di storia patria. El Congrés no sols tingué una transcendència considerable en la reivindicació sociopolítica de l'idioma, sinó també en la discussió dels problemes de la seva normativització ortogràfica, gramatical i lèxica.[2] Va ser al llarg de la celebració d’aquest congrés quan la figura de Pompeu Fabra i Poch va començar a destacar en les discussions d'esmenes en què va propugnar una solució de continuïtat sempre que es conservés en la pronúncia d'algun dels grans dialectes.
La Secció Filològica: les Normes ortogràfiques de 1913 modifica
La Secció Filològica de l’IEC es va constituir l’any 1911, amb tres lingüistes, Antoni Maria Alcover i Sureda, que en fou el primer president, Lluís Segalà i Estalella i Pompeu Fabra i Poch; un hebraista, Frederic Clascar i Sanou i tres escriptors, Josep Carner i Puig-Oriol, Àngel Guimerà i Jorge i Joan Maragall i Gorina. Aquesta secció tindrà com a principal funció l’estudi científic de la llengua, l’establiment de la normativa lingüística i el seguiment del procés d'aplicació d'aquesta normativa en l'àmbit que li és propi: les terres de llengua i cultura catalanes.[4]
Pompeu Fabra i Poch, una veu hegemònica dins d’una obra col·lectiva modifica
La figura de Pompeu Fabra i Poch va ser crucial en la redacció de les normes, però, tot i la creença general, l’autoria de l’obra és col·lectiva i no exclusiva de l’enginyer i filòleg català. Fabra va fer la proposta de partença - el qüestionari inicial- i algunes revisions, sobretot la darrera. Li van enviar els acords dels plenaris del 15 i 16 d'abril del 1912 i en va fer la redacció definitiva: la va farcir d'exemples (cosa poc corrent en treballs contemporanis d'aquella mena) i en va corregir les faltes.[5]
La gestació de l’obra va ser convulsa, ja que des de la fundació de la Secció Filològica el 1911 fins a la seva publicació el 1913 hi va haver un debat intel·lectual públic i amb participacions diverses. Fabra va liderar els debats de la secció que seguia un mètode basat en la selecció dels elements comuns dels diversos dialectes territorials. Tot i així, durant els nou mesos que passen entre l'aprovació i la publicació, se n'oculten les actes.[1] Finalment les normes ortogràfiques van ser subscrites l'any 1913 per tots els seus membres, tret de Guimerà que va morir el mateix any, i altres figures destacables del món de la cultura.
Les 24 normes: principals aportacions modifica
Les 24 normes es van sintetitzar en un fascicle de catorze pàgines en què es va reflectir la base del català escrit modern i va suposar el tret d’inici per a la normativització i codificació de la llengua catalana. D’aquest conjunt de normes, se’n pot destacar.[1]
| Accents diacrítics | Les paraules que s’escriuen igual però que tenen diferents significats com mà/ma es van diferenciar gràficament mitjançant un accent. Aquesta aportació la devem a l’hel·lenista Lluís Segalà. |
| Ela geminada | Al president, mossèn Alcover, es deu la grafia de la ela geminada (l·l), tot i que a Fabra no li agradava; ell volia escriure-la com en llatí o italià (dues eles: ll), i buscar un altre dígraf per a la ela palatal (ll, en castellà; lh en portuguès i occità, o gli en italià). Al final es va establir el mateix dígraf que en castellà per a la doble ela (colla), i el punt volat per a la ela geminada (col·legi). |
| [tz] | Pompeu Fabra va recuperar la tz de paraules com generalitzat o normalitzar, que fins a l'última revisió figuraven amb essa: generalisat o normalisar. |
| Supressió de les hacs intercalades | Fabra també va aconseguir suprimir les hacs intercalades com rahó>raó, trahir>trair. |
Alternatives modifica
La publicació de les normes va ser enormement transgressora i va simbolitzar un punt i a part a l'estat caòtic en què es trobava la representació escrita de la llengua, consolidant, d’aquesta manera, l’esperit agosarat del noucentisme. No obstant això, un cop publicades i emparades pel poder polític, un altre sector important del món de la cultura catalana continuava defensant la grafia arcaïtzant. Entre els escriptors antinormistes cal destacar a literats com Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell i Bancells, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu i Fornells, Apel·les Mestres. A fi de poder consolidar la seva postura, el 1916[6] l'Acadèmia de la Llengua Catalana va elaborar una ortografia pròpia, les Regles ortogràfiques, amb l’aval de la institució dels Jocs florals de Barcelona. Finalment aquesta codificació alternativa no va acabar de quallar; tot i així, l’Acadèmia les mantenir vigent fins al 1931.
Aplicació de la normativa modifica
A banda de l’aval polític, gran part de la societat civil va acceptar la nova normativa de l’IEC. En aquest sentit, la revista L’Avenç va ser capdavantera a l’hora de fer servir una ortografia moderna; de fet ja a finals del segle XIX va dur a terme una campanya lingüística en què un grup d’intel·lectuals, entre ells Pompeu Fabra, proclamaven la necessitat de regularitzar i modernitzar l’ortografia catalana. Altres publicacions com la revista En Patufet o el diari La Veu de Catalunya també s’hi van adherir.
Els mitjans de comunicació de masses, van ser essencials en la tasca de divulgació i acceptació de la nova normativa que naixia precisament de la necessitat de depurar la llengua per fer-la apta per al conreu de tots els gèneres literaris i per a tots els àBimbits de lacomunicació: premsa, ciència, administració, educació, legislació i comerç.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 CAMPS, Magí ««100 anys d'ortografia»». La Vanguardia, 03-02-2016.
- ↑ 2,0 2,1 Història de la llengua catalana (en català). Barcelona: Editorial UOC, 2015, p. 335-339.
- ↑ ORTEGA, Rudolf. En defensa de la llengua. Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català. Barcelona: Angle Editorial, 2016, p. 60.
- ↑ «IEC «Secció Filològica»». [Consulta: maig 2017].
- ↑ SEGARRA, Mila. Història de l’ortografia catalana. Barcelona: Editorial Empúries, 1985.
- ↑ Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; p. 4
Bibliografia modifica
- Història de la llengua catalana (Editorial UOC), 2005, Barcelona, p. 335-339
- CAMPS, Magí «100 anys d'ortografia». La Vanguardia, 03-02-2013
- ORTEGA, Rudolf. En defensa de la llengua. Discursos, manifestos i textos decisius en la història del català. (2016). Barcelona: Angle Editorial. p.60
- SEGARRA, Mila. Història de l’ortografia catalana (1985). Barcelona: Editorial Empúries
- Una llengua per vertebrar Catalunya, min. 5:00. Obtingut de la viquipèdia de l’IEC
- FONTANALS, Jaumà, 2007, p. 25. Obtingut de la viquipèdia de l’IEC