El format VistaVision (també anomenat 8 perforacions), el qual va ser creat per la productora cinematogràfica Paramount, fou un format alternatiu d'impressió fotogràfica al 35 mm panoràmic. L'objectiu que Paramount es va proposar quan creà aquest format va ser aconseguir negatius d'un gra molt fi filmant en una superfície més gran, de manera que quan els negatius es positivessin i es projectessin les imatges, aquestes es veurien molt clares en format panoràmic (cosa que no passava amb els altres sistemes, en els quals les imatges havien de ser engrandides i, a causa d'aquest procés, perdien qualitat).[1]
Format horitzontal del VistaVision en una cinta de 35 mm.
L'enorme qualitat d'aquest format s'aconseguia amb l'ús d'una càmera especial, la qual fotografiava el negatiu original en un doble marc mitjançant lents de tipus gran angular. Les còpies de films rodats en VistaVision s'obtenien gràcies a una reducció òptica. Les pel·lícules rodades amb aquesta tècnica oferien una gran quantitat de detall de la imatge, i varen arribar a una qualitat que mai havia estat assolida abans dels anys 50, quan s'inventà aquest mètode.[2]
La pel·lícula es projectava horitzontalment i hi havia 8 perforacions per cada frame. Això implicava que la seva relació d'aspecte era d'1,5 en comptes d'1,33, que era la relació d'aspecte dels altres formats cinematogràfics.[1] La imatge que s'exposava per cada fotograma era tres vegades més gran que les imatges que es rodaven amb altres formats. La projecció d'aquests amples negatius reduïts òpticament a la mida estàndard de projecció de 35 mm, donava com a resultat una imatge molt més clara i nítida, i en cas que es projectés en format panoràmic, la qualitat era molt notable.[2]
Aquest format va acabar desapareixent per diversos motius. En primer lloc, la majoria de sales de cinema utilitzaven el CinemaScope com a format panoràmic, el qual el preferien en comparació amb el VistaVision. En segon lloc, l'adaptació dels projectors existents (els quals projectaven els films amb la cinta en vertical) a aquest format va ser força costós i va fer que molt pocs llocs distribuïssin les pel·lícules rodades en Vista Vision i, conseqüentment, el format acabés desapareixent.[1] En un primer moment, el format (que tenia una banda de so òptica) fou pensat per Paramount per poder ser projectat de qualsevol manera, fins i tot en 35 mm (amb la reducció òptica), tot i que es recomanava que els cinemes tinguessin una pantalla panoràmica, puix l'efecte era més aclaparador. Per tant, el format VistaVision es vengué com a compatible i flexible amb els equipaments estàndard, cosa que implicava que no calia cap tècnica ni equipament especial per la seva visualització.[2]
Els formats horitzontals de projecció s'han reivindicat des de 1977. George Lucas n' utilitzà per rodar algunes de les seqüències dels seus films que requerien efectes especials, i els formats de visionat espectacular com l'IMAX o l'Omnimax també han utilitzat formats similars al VistaVision.[1]
A partir de l'any 1952, el cinema començà a sentir la pressió de competència de la televisió. Això feu que moltes productores i indústries cinematogràfiques desenvolupessin formats espectaculars que permetessin diferenciar el cinema com un espectacle de qualitat. Per exemple, el 3D es començà a introduir en molts films, i una gran quantitat de cinemes va instal·lar pantalles de projecció panoràmiques. Això comportà que la relació d'aspecte 1.37:1 es retallés per poder encaixar en qualsevol relació d'aspecte que se situés entre 1.66:1 i 1.85.1. Tot i que els films continuaven essent filmats amb una relació d'aspecte 1.37:1, els directors de fotografia eren avisats de mantenir l'acció en el punt central, de manera que en l'adaptació del film a la pantalla panoràmica no es retallés cap detall important.
En aquest context, Fred Waller creà la tècnica Cinerama, la qual oferia el visionat de pel·lícules en un impressionant format panoràmic. Ràpidament, tots els estudis cinematogràfics de Hollywood començaren a desenvolupar els seus propis formats espectaculars. Un dels formats desenvolupats que tingué més èxit fou el CinemaScope, basat en l'ús de lents anamòrfiques. Estudis com Universal, Columbia i Warner Bros. van utilitzar aquesta tècnica, però Paramountdecidí optar per un format de visionat panoràmic completament diferent. Els tècnics de Paramount, associats amb Eastman Kodak, varen inventar un tipus de negatiu de 35 mm en el qual la imatge es filmava horitzontalment i proporcionava una millor qualitat.
El departament de càmeres de la Paramount tenia una càmara William Fox "Natural Colour" que havia estat construïda durant els anys 20 per la William P. Stein Company. Aquesta càmera exposava dos fotogrames per filtres de color en un únic cop. John R. Bishop, el cap del departament de càmeres i processament de films de la Paramount, tallà la separació de dos fotogrames verticals en la cinta, tombà la càmera cap a un costat (de manera que la imatge es filmava horitzontalment en el negatiu) i equipà la càmera amb objectius Leica. Així s'inventà la càmera "Lazy-8", anomenada així per les 8 perforacions que hi havia per cada frame. Aquesta tècnica proveïa una àrea en el negatiu 2,66 cops més gran que les pel·lícules rodades amb càmeres i negatius 35 mm amb un aspecte d'1.66:1 ordinaris. A Paramount li agradaren els resultats obtinguts amb la càmera i manà construir una segona càmera "Lazy-8". Amb aquestes dues càmeres, Paramount començà a filmar el primer film amb la tècnica VistaVision: Nadal blanc (1954).
Tot i que el film tingué èxit, no fou una bona introducció de la tècnica VistaVision. Ràpidament acordaren amb Cecil B. De Mille rodar Els Deu Manaments (1956) en aquest format. Com la pel·lícula no s'estrenà fins a l'any 1956, Paramount aprofitar el temps restant per aconseguir noves càmeres i reconvertir les seves càmeres velles. Les "Lazy-8" van ser millorades en tècnica gràcies a l'associació de la productora amb la Mitchell Camera Company, i es varen filmar nombrosos films en format VistaVision, tan en blanc i negre com en color.
Tot i que el format VistaVision va ésser pensat per encaixar en els negatius de 35 mm (encara que fos de forma horitzontal), Paramount començà a experimentar amb altres tipus de cinta. Per exemple, a més a més dels negatius horitzontals de 8 perforacions, varen fer una prova amb un negatiu de 35 mm de 4 perforacions i amb lents anamòrfiques, aconseguint una relació d'aspecte 2:1. De tota manera, la majoria de cinemes exhibien les pel·lícules fetes amb VistaVision (filmades obliquament sobre un 35 mm) com qualsevol altre film ordinari. Independentment del tipus de negatiu, les imatges que proporcionava el VistaVision eren extremadament nítides i coloristes (gràcies a Eastmancolor).
Pel que fa al so, Paramount també innovà. Mentre que tots els altres formats optaren pel so magnètic, el VistaVision utilitzà la banda òptica de so. L'ús de l'anomenat Perspecta Sound, incloía tres tons de control subsònics barrejats amb el senyal d'àudio, que eren posteriorment interpretats per un integrador (tot i que també es podien reproduir pels sistemes ordinaris dels quals disposaven les sales de projecció). Aquest sistema sonor també fou utilitzat per la MGM.
El format VistaVision també fou utilitzat per altres productores com Rank, MGM, United Artists i Universal.
Durant els darrers anys 50, els avenços en l'Eastmancolor van fer que es reduïssin els beneficis inicials del format VistaVision. De fet, l'any 1961 va ser feta l'última pel·lícula de la Paramount amb VistaVision: Un tipus dur. Durant aquest període, Paramount adoptà el format Technirama com a substitució del VistaVision, ja que aquest proporcionava una major nitidesa de les imatges, a més a més d'una àmplia relació d'aspecte. Posteriorment, s'adoptà el Panavision com a format panoràmic. De tota manera, els negatius de 8 perforacions del VistaVision encara s'utilitzen avui en dia per rodar escenes de films amb efectes especials.
Cal comentar que l'any 1989 Paramount reivindicà el format VistaVision amb el nou Super VistaVision. Aquest format es basava en un negatiu de 70 mm amb 8 perforacions. Els resultats però, no foren gens satisfactoris, excepte per la restauració de l'obra Vertigen (D'entre els morts) (1958), d'Alfred Hitchcock.[3]
Projeccions de VistaVision en format horitzontalmodifica
El format VistaVision va ser concebut per ser projectat horitzontalment. Malauradament, la projecció d'un film en horitzontal fou un procés més dificultós del que es va pensar inicialment, i molts dels cinemes van acabar projectant les diverses pel·lícules fetes amb VistaVision en el format estàndard de 35 mm, allunyant-se de l'efecte panoràmic i de gran qualitat que proporcionava el VistaVision, a causa de no tenir l'equipament i maquinària necessaris per fer-ho. De tota manera, durant els anys 50 alguns teatres i cinemes es van equipar amb projectors especials i pantalles panoràmiques per poder projectar els flms fets amb VistaVision amb tota la seva plenitud. A continuació s'adjunta una llista que mostra les projeccions horitzontals de pel·lícules fetes amb la tècnica VistaVision que es van fer durant l'època daurada d'aquesta tècnica, la dècada de 1950.[4]
Strategic Air Command (1955) fou una de les pel·lícules de VistaVision més projectades en format horitzontal.
Normandie Theatre (França - París) - Amb dos projectors tipus Century.
# 13 setembre 1957: Oeil pour Oeil (1957), una pel·lícula independent d'André Cayatte que constitueix l'única pel·lícula francesa filmada amb VistaVision.
Paramount Opera Theatre (França - París) - Amb dos projectors tipus Century.
Els espectacles de demostració de VistaVision (organitzats per Paramount) tenien com a objectiu introduir al públic a aquesta tècnica, projectant imatges de pel·lícules i curtmetratges rodats amb VistaVision, a més a més de projeccions explicatives o de presentació (evidentment, també rodades utilitzant la tècnica VistaVision). Curiosament, la majoria de demostracions no projectaven els films horitzontalment (com s'havia concebut el VistaVision), sinó en format estàndard de 35 mm, excepte algunes demostracions en els Estats Units d'Amèrica.[5]
2 març 1954: Paramount Studios (Hollywood) - S'utilitzaren objectius Joseph Tushinsky i una pantalla tipus Stewart Trans-Lux Luxuria, a més a més del so Perspecta.
.jpg)
