Àngela Graupera i Gil
Àngela Graupera i Gil (9 de juny de 1876,[1] a Barcelona - 29 de març de 1940, a Barcelona)[2][3] va ser una escriptora de novel·les rosa, infermera, conferenciant, activista social i la primera corresponsal de guerra femenina d'Espanya, mentre exercia d'infermera a Sèrbia i Grècia durant la Primera Guerra Mundial.[4][5]
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | (es) Ángela Graupera y Gil  9 juny 1876 Barcelona |
| Mort | 29 març 1940 (63 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | escriptora, corresponsal de guerra, periodista, infermera |
| Activitat | ? – 1936 |
| Obra | |
Obres destacables | |
Biografia modifica
Àngela Graupera i Gil va ser la segona filla de Josep Graupera i Majó, d'ofici aguller,[6] (Mataró c.1835-Barcelona març de 1918)[7] i de Carme Gil i Llauradó (Barcelona c.1850- Barcelona febrer de 1933). La família tenia botiga d'objectes de pesca[8] i vivia al carrer dels Canvis Vells, 6, de Barcelona.[9]
Va casar cap a 1899 amb Manuel Buxedas Aupí (Barcelona, 18 de gener de 1867 - Barcelona, 1 de setembre de 1936),[10] matrimoni del qual va néixer una filla, Àngela Buxedas Graupera, nascuda a Barcelona el 14 de febrer de 1900[11] i morta a Barcelona el 13 de gener de 1963,[12] viuda. Manuel Buxedas tenia l'any 1895 un negoci de fruits colonials, Nogués y Buxedas S.C.,[13] i va residir a Melilla, on tenia una pastisseria anomenada "El Gurugú".[14]
A partir del pròleg d'un dels seus llibres podem comprovar que va ser infermera de la Creu Roja durant la Primera Gran Guerra (1914-18) a Sèrbia. Des d'aquella regió va començar a enviar articles i es va convertir potser en la primera corresponsal de guerra espanyola a la premsa, concretament amb les seves col·laboracions al diari Las Noticias, de Barcelona.[5] Les cròniques que escriu denoten una gran capacitat d'anàlisi. La corresponsal ofereix informacions completes, contrastades i sovint transcrites literalment de fonts oficials i la seva mirada crítica es fonamenta amb arguments del tot investigats i presentats amb claredat. Escriu amb contundència tant afirmant com silenciant, amb l'objectiu de no condicionar ni manipular el lector.[15]
Hem seguit part de la seva trajectòria vital a partir de la premsa cooperativa durant els anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1931), en què fa diverses conferències en cooperatives, escoles racionalistes i ateneus obrers i on la podem ubicar geogràficament a la comarca del Maresme i Badalona. Segons Acción Cooperatista, va viure més d'un any a Bèlgica i va retornar a Catalunya en els anys finals de la dictadura, cap al 1928-29, en què la trobem donant conferències. Va establir amistat amb altres oradores i escriptores com Regina de Lamo i Micaela Chalmeta.[5]
El que més sorprèn de la seva trajectòria és que se situa també dins de l'espectre dels anarquistes, a l'entorn dels editors Joan Montseny i Teresa Mañè i la seva col·lecció La Novela Ideal, de La Revista Blanca, que quinzenalment feia aparició a les llars obreres de tota la península, però també de l'Argentina o Mèxic.[5]
Compartirà col·leccions de novel·les amb la mateixa Federica Montseny, Regina Opisso, Maria Solà, Carlotta O'Neill, Romilda Mayer, i Joaquima Colomer, Rosario Montes, Dora Ferré, Marta Espinosa i algunes més en una col·lecció de novel·les que per primera vegada s'adrecen a la classe treballadora i on la dona és model i protagonista activa de les narracions. Unes novel·les que instrueixen la generació de dones que participaran activament en l'esforç constructiu del període 1936-39. I unes novel·les que, en el cas de l'Àngela Graupera, se seguiran reeditant en l'exili anarquista de Toulouse per Federica Montseny, hereva del projecte editorial dels seus pares.[5]
Graupera escriu més de trenta títols on fa especial incidència en les temàtiques femenines: mares solteres, fills orfes, problemes de feina, etc.[5]Tot i aquesta activitat periodística i de novel·lista, durant els anys de la revolució no apareix en els entorns anarquistes o de Mujeres Libres. Àngela Graupera apareix a la premsa fins al maig de 1936. D'ençà d'aleshores i a fins a la seva mort a Barcelona, el 29 de març de 1940, no se'n sap gaire res.
El desembre de 2018 s'ha tornat a publicar El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra.[16]
Obres modifica
- Ansias de volar (1920)
- Corazón de mujer (1920)
- En busca del amor (1920)
- En las garras del hombre (1920)
- La herencia (1920)
- La pequeña hechicera (1920)
- La persecución del helenismo en Turquía (1920)
- La redimida (1920)
- La tentación (1920)
- Los rebeldes (1920)
- Ofrenda de amor (1920)
- Carmela (1925)
- El abismo (1930)
- La moral de la gente bien (1930)
- El despertar (1931)
- Los viejos (1931)
- Alma de inquisidor (1932)
- La vocación (1932)
- Padre y verdugo (1932)
- La mujer que se vendió (1933)
- La pequeña rebelde (1933)
- Sacrificio (1933)
- La romántica (1934)
- El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra (1935)
- El vagabundo (1935)
- Odio y amor (1935)
- Amor que vuelve
- Aura popular
- Bajo los cerezos
- Camino de amor
- Como las abejas
- El amo
- El batelero
- El corazón de la Esfinge
- El retorno a la Tierra
- En familia
- La alondra
- La cadena
- La casita blanca
- La cigarra y la hormiga
- La madre
- La mancha de sangre
- La venganza de Jaime
- Los dos caminos[5]
Referències modifica
- ↑ «Detall de registre de naixements 1876 llibre 2 (1642 a 3280). Registre 2883». Arxiu Municipal de Barcelona, 1876. Arxivat de l'original el 2019-01-26. [Consulta: juny 2018].
- ↑ «Doña Angeles Graupera Gil». La Vanguardia, 30-03-1940, pàg. 4.
- ↑ Calbet i Camarasa, Josep Mª; Vigier i Rovira, Mercè «La infermera Angela Graupera i Gil (1876-1940)». Revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, XXXIII, 3, 2018, pàg. 158-159.
- ↑ Ángela Graupera en BiblioRomance
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Marin Silvestre, Dolors. «Àngela Graupera». Diccionari biogràfic de dones. Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). Arxivat de l'original el 8 d’abril 2019. [Consulta: 22 març 2019].
- ↑ «Àngela Graupera i Gil». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Obituaris» (en castellà). La Vanguardia, 12-03-1918, pàg. 1 [Consulta: juny 2018].
- ↑ Hemeroteca Digital B.N.E.. Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración (en castellà), 1888, p. 823 [Consulta: 06-2018].
- ↑ Graupera, Àngela. El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra (en castellà). Barcelona: Chapiteau 2.3, 2018, p. 21-29. ISBN 9788494947810.
- ↑ «Hemeroteca de La Vanguardia dia 4 de setembre de 1936 pàgina 4». La Vanguardia, 01-09-1936. [Consulta: 06 2018].
- ↑ «Registre Civil de Barcelona, naixements 1900 núm 1722 Jutjat "Instituto"». Registre Civil de Barcelona, 14-02-1900. [Consulta: 06 2018].
- ↑ «Registre Civil de Barcelona "Tomo 00285-9 pág.229"». Registre Civil de Barcelona. [Consulta: 14 agost 2018].
- ↑ «Hemeroteca de La Vanguardia dia 3 d'agost de 1895 pàg.6». La Vanguardia, 1895. [Consulta: juny 2018].
- ↑ Juárez, Roberto. «Edificio confitería El Guruguú» (en castellà). Melilla: Ciudad Desconocida, 2018.
- ↑ Oñate, Desirée; Reyes, Josep Maria «Àngela Graupera, primera corresponsal de guerra catalana». El País, 28-02-2019.
- ↑ El gran crimen: lo que yo he visto en la guerra (en castellà). nova edició 2018. Editorial Chapiteau 2.3, 1935, p. 80. ISBN 978-8494947810 [Consulta: 25 març 2019]. Arxivat 2020-08-12 a Wayback Machine.