Òxid de coure(I)

Òxid de coure(I)
Substància química	tipus d'entitat química
Massa molecular	141,9 Da i 141,854 Da
Estructura química
Fórmula química	Cu₂O
SMILES canònic	Model 2D; [O-2].[Cu+].[Cu+]
Identificador InChI	Model 3D
Propietat
Densitat	6,1 g/cm³
Índex de refracció	2,85
Cristal·lografia
Sistema cristal·lí	sistema cristal·lí cúbic
	NFPA 704: Standard System for the Identification of the Hazards of Materials for Emergency Response ()

L'òxid de coure(I), de fórmula Cu₂O, és un tipus d'òxid de coure.^[1] És insoluble en aigua i solvents orgànics. L'òxid de coure(I) es dissol en una solució d'amoníac concentrat per formar el complex^[2] incolor [Cu(NH₃)₂]⁺, que s'oxida fàcilment en l'aire al complex blau [Cu(NH₃)₄(H₂O)₂]²⁺. Es dissol en àcid clorhídric per formar HCuCl₂ (un complex de CuCl), en canvi dissolt amb àcid sulfúric i àcid nítric produeix sulfat de coure(II) i nitrat de coure(II), respectivament.

L'òxid de coure(I) es presenta com el mineral cuprita en alguns roques de color vermell. Quan s'exposa a l'oxigen, el coure s'oxida de manera natural a òxid de coure(I), malgrat que ho fa d'una forma molt lenta. En el laboratori, el procés es pot escurçar usant alta temperatura o una alta pressió d'oxigen. Amb escalfament, l'òxid de coure(I) formarà l'òxid de coure(II).

La formació de l'òxid de coure(I) és la base del test de Fehling i de la Reacció de Benedict pa la reducció de glúcids que redueixen en solució alcalina una sal de coure(II), donant un precipitat de Cu₂O.

L'òxid de coure(I) es forma en peces de coure xapades amb plata exposades a la humitat quan la capa de plata és porosa o està danyada, aquest tipus de corrosió rep el nom plaga roja (corrosió).

Aplicacions generals modifica

L'òxid de coure(I) es fa servir normalment com pigment, fungicida, i agent antiincrustacions de pintures marines.

Aplicacions com semiconductor modifica

L'òxid de coure(I) va ser el primer semiconductor conegut. Els díodes rectificadors basats en aquest tipus de coure es van fer servir a la indústria des de 1924, mans que el silici passés a ser l'estàndard.

L'òxid de coure(I)^[3] mostra sèries d'excitons amb amplades de ressonància química en el rang de neV (10^-9 eV).

Referències modifica

↑ N. N. Greenwood, A. Earnshaw, Chemistry of the Elements, 2nd ed., Butterworth-Heinemann, Oxford, UK, 1997.
↑ D. Nicholls, Complexes and First-Row Transition Elements, Macmillan Press, London, 1973.
↑ P.W. Baumeister: Optical Absorption of Cuprous Oxide, Phys. Rev. 121 (1961), 359. Direct web link (subscription required)

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Òxid de coure(I)

[1] N. N. Greenwood, A. Earnshaw, Chemistry of the Elements, 2nd ed., Butterworth-Heinemann, Oxford, UK, 1997.

[2] D. Nicholls, Complexes and First-Row Transition Elements, Macmillan Press, London, 1973.

[3] P.W. Baumeister: Optical Absorption of Cuprous Oxide, Phys. Rev. 121 (1961), 359. Direct web link (subscription required)

[1]

[2]

[3]