Última ossa d'Ordino
L'Última ossa d'Ordino, o bé ball de l'ossa o festa de l'Ossa d'Ordino, és una representació popular de teatre i dansa entorn la cacera d'una ossa que es fa a la parròquia d'Ordino, Andorra, a la primera setmana de desembre.[1]
| |||
| Tipus | festa patrimoni cultural  | ||
|---|---|---|---|
| Dia | desembre | ||
| Localització | Ordino (Andorra) | ||
| Estat | Andorra | ||
| Patrimoni cultural | |||
| Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat | |||
.jpg)
Històricament la festa es duia a terme per Carnaval, igual com la resta dels balls de l'ossa que es realitzaven en diverses parròquies del Principat.[2] A la primera meitat del segle xx la tradició va decaure i els balls de l'ossa var desaparéixer.[3] A Ordino, l'Última ossa es va recuperar el 1985[1] i actualment, juntament amb el ball de l'ossa d'Encamp que se celebra el dilluns de Carnaval, són les úniques manifestacions que perviuen d'aquesta tradició ancestral andorrana.[4]
Les festes de l'ossa d'Andorra són considerades una farsa teatral, és a dir, una representació en forma de comèdia d'un sol acte. En aquesta festa fan aparició una varietat de personatges típics de la vida rural andorrana del segle passat i la cacera de l'animal es presenta com un pretext per escenificar les trifulques en les que aquests es veuen inmersos.[1] En la celebració de l'Última ossa d'Ordino hi participen diversos personatges. Els principals són el senyoret del poble, els homes rics, les senyores visitants i els homes humils, que creen un malentès que s'aclarirà quan tots s'uneixin per a la matança de l'ossa.[1] Per a la disfressa de l'Última ossa d'Ordino, a més de pells de corders s'empra una mascara centenària, que és un cap d'os dissecat que ha passat de generació en generació.[5]
Les festes de l'ossa d'Ordino i d'Encamp fan part de l'Inventari general del patrimoni cultural del Govern d'Andorra com a béns immaterials, i se'n tramitat l'inclusió en el patrimoni cultural immaterial de la humanitat de la UNESCO.[4]
Història modifica
.jpg)
Als Pirineus Centrals, l'os bru era anomenat col·loquialment com «l'ossa», «la Senyora» o «la Peluda».[1] A Andorra, «l'ossa» va ser una figura molt estesa i important en les festes carnavalesques de les parròquies. És probable que les festes de l'ossa s'originessin a l'edat mitjana, donat que en aquella època el culte als ossos estava estès pels pobles dels Pirineus.[6] La primera referència escrita sobre aquestes celebracions la trobem al llibre Relació sobre la Vall de Andorra (1838) del frare Tomàs Junoy i Arraut. Aquí ja es parla dels personatges que formen part de la farsa (dallaires, criades, senyors, caçadors i l'ossa) i del ball posterior.[7]
L'Arxiu Nacional té nombrosos documents i testimonis orals que parlen de les Festes de l'ossa a diferents indrets: Encamp, Ordino, Canillo, la Cortinada (Ordino), les Escaldes, Andorra la Vella o Sispony.[8] Guillem d'Areny-Plandolit feu una fotografia a principis del segle xx del ball de l'ossa que es feia a la plaça d'Ordino, escena on apareixen diversos personatges com els dallaires, el senyor i la senyora i el caçador amb el cavall.[1] Entre Sant Esteve i Carnaval se solien celebrar el ball a totes les parròquies, «justament quan l'óssa hibernava, perquè diu la tradició que l'animal dorm entre Nadal i la Candelera, el 2 de febrer»[9]
Als anys 1920, la forta emigració per motius econòmics de joves andorrans, que eren els que portaven el pes de la tradició, cap al sud de França provocà la decadència i desaparició de les festes de l'ossa a pràcticament totes el Principat.[3] A Ordino la farsa es va recuperar el 1985. A mitjan anys 1990 va tornar a deixar de representar-se, situació que es perllongà durant 25 anys,[10] fins que el 2017 es va recuperar de nou la festa, que des d'aleshores es representa a la primera setmana de desembre.[2]
A Ordino, la tradició era que la persona que es disfressava d'os s'enfundava la pell del cap d'un os de veritat.[9] En els anys posteriors a la represa del 2017 es manté la tradició i s'empra la mateixa mascara, que és un cap d'os dissecat centenari.[5] Després que el personatge de l'ossa és mort, la minyona és l'encarregada de puar la sang de l'animal (aigua amb granadina) i de compartir la victòria amb el públic que assisteix a la representació. La festa s'acaba amb un ball col·lectiu de cançons populars, amb l'ossa inclosa.[11]
Originàriament, l'Última ossa d'Ordino es duia a terme per Carnaval a la plaça del poble, tot just davant de l'església de Sant Corneli i Sant Cebrià. Després d'anys d'altibaixos, va passar a celebrar-se per la diada de Sant Esteve als jardins d'Areny-Plandolit.[2] Actualment es realitza durant la primera setmana de desembre, en el marc de la fira de Nadal. El desembre del 2020, tot i la pandèmia de la COVID-19 es va poder representar. Tanmateix, es va haver de canviar l'emplaçament preventivament i es va ajornar la funció uns dies per no coincidir amb els tres dies de dol nacional decretats per la mort de l'excopríncep d'Andorra Valéry Giscard d'Estaing.[10][12][13]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Ysàs Trias, Eloi. Els balls de l'ós als Pirineus, estudi teatral d'un ritu europeu d'hivern (tesi). Tarragona: Universitat Rovira i Virgili. Departament de Filologia Catalana, 2016, p. 137-146.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «L'última ossa d'Ordino». Govern d'Andorra. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ 3,0 3,1 «El carnaval d'Encamp. Contrabandistes i óssa, essència pirinenca». A: Les festes d'interès cultural, patrimoni inmaterial d'Andorra. 1a. ed. Govern d'Andorra, febrer del 2019, p. 24-28. ISBN 978-99920-0-875-1.
- ↑ 4,0 4,1 «Quan ens ve a veure l'Ossa, fem festa grossa!». Govern d'Andorra. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ 5,0 5,1 «Una màscara centenària». Govern d'Andorra. [Consulta: 23 febrer 2021].
- ↑ Perramon, Francesc. El Ball de l'óssa d'Encamp a Andorra: anàlisi d'un ritual de pas pirenaic. Andorra la Vella: Instituts d'Estudis Andorrans, 1994.
- ↑ «L'Ossa a casa nostra: una mica d'història». Govern d'Andorra. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ «Les Festes de l'ossa a altres parròquies». Govern d'Andorra. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ 9,0 9,1 Casanova, Eugeni. «Andorra i l'Alt Urgell». A: L'ós del Pirineu: crònica d'ún extermini. 2a. ed. Lleida: Pagès, 2005 [1996], p. 189-206. ISBN 978-84-7935-405-3.
- ↑ 10,0 10,1 Masegoda, Fabiola Sofia. «L'última ossa d'Ordino». El Periòdic d'Andorra, 16-12-2020. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ «Beu la sang de l'Ossa». Govern d'Andorra. [Consulta: 23 febrer 2021].
- ↑ «L'última ossa d'Ordino s'en riu del Coronavirus». The World News. [Consulta: 22 febrer 2021].
- ↑ «L'última óssa d'Ordino. EL contrapunt d'un Nadal agredolç». Ordino és viu, Febrer i març 2021, pàg. 7.