A Streetcar Named Desire (pel·lícula de 1951)

pel·lícula de 1951 dirigida per Elia Kazan

A Streetcar Named Desire (literalment en català: "Un tramvia anomenat Desig") és una pel·lícula estatunidenca en blanc i negre estrenada el 1951, dirigida per Elia Kazan basada en l'obra teatral homònima de Tennessee Williams.

Infotaula de pel·lículaA Streetcar Named Desire
Streetcar original.jpg
Pòster de la pel·lícula
Fitxa
DireccióElia Kazan
Protagonistes
Director artísticRichard Day
ProduccióCharles K. Feldman
Dissenyador de produccióRichard Day
GuióTennessee Williams
Oscar Saul
MúsicaAlex North
FotografiaHarry Stradling
MuntatgeDavid Weisbart
VestuariLucinda Ballard
ProductoraWarner Bros. Pictures
DistribuïdorWarner Bros.
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1951
Durada122 min.
Idioma originalAnglès
RodatgeNova Orleans
Coloren blanc i negre
Descripció
Basat enUn tramvia anomenat Desig
GènereDrama
Lloc de la narracióNova Orleans
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0044081 Filmaffinity: 953782 Allocine: 2580 Rottentomatoes: m/1020333-streetcar_named_desire Mojo: streetcarnameddesire Allmovie: v47311 TCM: 16434 TV.com: movies/a-streetcar-named-desire
Modifica les dades a Wikidata

ArgumentModifica

En un apartament lamentable de Nova Orleans, Stella DuBois (Kim Hunter), descendent d'una vella família aristocràtica, viu amb el seu marit Stanley Kowalski (Marlon Brando), un polonès plebeu i sensual pels ulls bonics del qual ha abandonat la plantació familiar. Arriba Blanca (Vivien Leigh), la germana de Stella. Psicològicament sacsejada pel suïcidi del seu marit, té una atracció malaltissa pel seu cunyat tot i que la repugnen les seves maneres. Un vespre, després d'una violenta baralla, Stanley la viola. L'equilibri precari del seu esperit s'esquerdarà cada vegada més, i després d'una escena on Stanley la posa enfront de la seva decadència física, Blanca s'enfonsa completament en la bogeria.[1]

ComentarisModifica

Una pel·lícula mítica que anuncia la irrupció de les pulsions sexuals en l'univers cinematogràfic Hollywoodenc fins aleshores molt apagat. Els clarobscurs expressius i patètics de Kazan aïllen els cossos i els sentiments en un pis d'un antic hotel destrossat. Marlon Brando, símbol sexual virilitzat, s'oposa a una magnífica Vivien Leigh, sensual i etèria que s'enfonsa inexorablement en la bogeria.

Aquesta pel·lícula anuncia el naixement oficial de l'estil Actors Studio en el cinema.

RepartimentModifica

 
Vivien Leigh a la pel·lícula.

Al voltant de la pel·lículaModifica

Per evitar una condemna de la Legion of Decency , l'estudi Warner Brothers va ordenar al muntador de realitzar un total de 12 talls (aproximadament 4 minuts de pel·lícula), sense informar el director (Elia Kazan no tenia els drets de tall final (final cut) en aquell temps).

Els trossos tallats van ser trobats el 1989 i reintegrats a la pel·lícula. La Warner va tornar a treure la pel·lícula íntegra el 1993.

Premis i nominacionsModifica

 
Marlon Brando a la pel·lícula.

PremisModifica

NominacionsModifica

ReferènciesModifica

  1. «A Streetcar Named Desire». The New York Times.

Enllaços externsModifica