A los que aman

Pel·lícula espanyola del 1998

A los que aman (estrenada en francès com L'heure des nuages) és una pel·lícula romàntica franco-espanyola del 1998 dirigida per Isabel Coixet, amb un guió escrit per ella mateixa i Joan Potau. El treball de la dissenyadora Mercè Paloma i Sánchez fou nominat al Goya al millor disseny de vestuari.[1] És una pel·lícula de gran bellesa formal que recorda les obres de les germanes Brönte.[2]

Infotaula de pel·lículaA los que aman
Fitxa
DireccióIsabel Coixet i Castillo Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
GuióIsabel Coixet i Castillo i Joan Potau i Martínez Modifica el valor a Wikidata
MúsicaAlfonso de Villalonga
FotografiaPaco Femenía
MuntatgeErnest Blasi
VestuariMercè Paloma i Sánchez Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Espanya Modifica el valor a Wikidata
Estrena1998 Modifica el valor a Wikidata
Durada97 min i 97 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà
francès Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost230.000.000 ₧ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt0142063 Filmaffinity: 807181 Rottentomatoes: m/a_los_que_aman Letterboxd: those-who-love Allmovie: v174146 Modifica el valor a Wikidata

Argument modifica

En una època indefinida, potser el segle xviii, diversos personatges viuen diverses situacions romàntiques i amoroses: el mestre festeja Matilde, Matilde estima a León, León estima a Valeria. A ells se suma una noia, enamorada del mestre, que torba encara més aquests amors estripats i farà trontollar les existències de tots els que tenen al seu voltant.[3]

Repartiment modifica

Producció modifica

Reconeguda ja com a directora de cinema, Isabel Coixet es planteja -junt amb el guionista Juan Potau- una tercera incursió en el tema del desamor, amb referències que van des de Cumbres Borrascosas d'Emily Brontë, fins a La Cartuja de Parma de Stendhal.[4]

Així doncs, en el seu tercer llarg, la directora s'enfronta a una història romàntica d'època, en la qual utilitza formes estètiques que barregen l'esperit i l'estil d'escriptors com Stendhal, pintors com Jan Vermeer i cineastes com Eric Rohmer, François Truffaut i Alain Corneau, formes que la realitzadora ja havia emprat en la seva obra publicitària.

Els interiors de les mansions i els exteriors; els quals estan rodats a Galícia, creen un clímax opressiu, que suggereix la impossibilitat de trobar la felicitat, tot i que Coixet justifica l'actualitat del film declarant que "la gent encara segueix morint d'amor".[5]

La història adopta una dimensió abstracta en la qual els personatges són peces representatives de sensacions intemporals.[5]

Referències modifica

  1. A los que aman al web dels Goya
  2. A los que aman a decine.21.com
  3. A los que aman, a Fotogramas
  4. País, Ediciones El «Reportaje | 'A los que aman', las trampas del amor de Isabel Coixet» (en castellà). El País [Madrid], 15-04-2004. ISSN: 1134-6582.
  5. 5,0 5,1 «A los que aman | enciclopèdia.cat». [Consulta: 20 desembre 2019].

Enllaços externs modifica