Pere Abelard

Pere Abelard (en francès: Pierre Abélard, en llatí: Petrus Abelardus, Ar Palez, Bretanya, 1079 - Abadia de Cluny, Châlons sur Saone, Borgonya, 1142) fou un filòsof i escolàstic bretó. Fou un personatge fonamental de l'edat mitjana, i se l'ha arribat a considerar un dels precursors de la Reforma protestant, pel seu comentari a l'obra de sant Pau. La seva història d'amor amb Heloïsa ha esdevingut llegendària.

Pierre Abélard

Abelard i Heloïsa
Biografia
Naixement	1079 (Gregorià) Le Pallet
Mort	21 abril 1142 (62/63 anys) Chalon-sur-Saône
Sepultura	Monument funerari d'Héloïse i Abélard, 7 (1817–) Museu dels Monuments Franceses (1801–) Església de Saint-Laurent a Nogent-sur-Seine (1792–) abadia de Saint-Marcel-lès-Chalon Abadia del Paràclit
Abat
1125 –
Dades personals
Religió	Catolicisme
Formació	Escola de la Catedral de París
Activitat
Camp de treball	Filosofia i escolàstica
Ocupació	teòleg, autobiògraf, lògic, escriptor, poeta, compositor, lingüista, filòsof, religiós
Interessat en	música, teologia, lògica, epistemologia, ètica
Idea	Mètode crític per interpretar la Bíblia, sic et non,
Moviment	Classicisme musical, escolàstica i nominalisme
Professors	Roscelin de Compiègne i Guillem de Champeaux
Alumnes	Joan de Salisbury, Hilarius, Robert of Melun i Petrus Berengarius
Influències	Aristòtil,Guillem de Champeaux, Roscelin de CompiègneRacionalisme
Influències en	Descartes, Protestantisme
Orde religiós	Orde de sant Benet
Obra
Obres destacables (1117) Dialèctica (segle XII) Sic et Non
Família
Cònjuge	Heloïsa

Ferm seguidor de les noves tendències racionalistes, va contribuir a establir la lògica com a ciència autònoma i aplicar-la als problemes i debats filosòfics. Abelard també es va atrevir a proposar un mètode crític per interpretar la Bíblia; un mètode que es podria resumir així: «Mitjançant el dubte, arribem a inquirir; inquirint, arribem a la veritat».

Vida

Tomba d'Abelard a Père-Lachaise, París

Pere Abelard pertanyia a una família benestant, i estudià dialèctica i retòrica amb Guillem de Champeaux i teologia amb Anselm de Laon. També fou professor seu el nominalista Roscelin de Compiègne. De molt jove, fundà diverses escoles i adquirí una gran fama com a teòleg i filòsof. Instal·lat a París, mentre ensenyava a la catedral de Notre-Dame de París, s'enamorà d'Heloïsa i fugí amb ella; però fou castrat per ordre de l'oncle de la seva amant, Fulbert, canonge de la seu de París. Aleshores, es va fer religiós i continuà ensenyant filosofia i teologia, de monestir en monestir, fins a la seva mort. D'aquesta època, daten les cèlebres cartes d'amor amb Heloïsa, que han tingut fortuna literària i han estat molt traduïdes.

Amb Sic et non (1122), inaugurà un mètode característic de l'escolàstica: la contraposició d'autoritats prèvia a la reflexió pròpia. Tendia a veure en el cristianisme una veritat que enclou totes les altres. Fou molt combatut per Bernat de Claravall, i algunes de les seves tesis foren condemnades en els concilis de Soissons (1121) i de Sens (1140).

Filosofia

Epistemologia

Va publicar una lògica especialment rellevant, molt allunyada de l'estil de manual, i amb molts punts que es poden considerar moderns. Tot i que no va tenir un gran ressò en el moment, fou molt revalorat a partir de la Revolució Francesa, quan l'Església protestant, que el considera un revolucionari, va guanyar més importància.

La seva dialèctica és entesa com a mestra de discernir, com a art de saber raonar, separar, distingir. La seva funció és la de vehicle per entrar en el camí de Déu. Aquesta afirmació ha estat interpretada en un sentit doble pels hermenèutics moderns: de cara a l'Església, la importància atorgada a Déu evitava el risc d'acusació d'antidogmatisme, però alhora aquest fet suposava una provocació a les creences establertes, perquè indicava el camí prevalent de la raó, menysvalorant el sentit de la vida dedicada a les pregàries.

Així, interpreta Crist com a paraula divina, logos, saviesa, i proposa una justificació dialèctica de l'Evangeli, que no va tenir èxit fins a l'arribada del calvinisme.

Dona un paper important al llenguatge, que concep com a intermedi entre la realitat i el pensament. De fet, el llenguatge es pot entendre com la forma en què s'ordena la realitat des del pensament. Per això, un coneixement correcte del llenguatge és necessari per a poder arribar a conèixer allò real i allò intel·lectual.

Pel que fa al tema dels universals, defensa una proposta conceptualista, propera al nominalisme. Aquesta postura s'explicita en la seva doctrina de la significació; en l'estudi del discurs ordenat, cal ascendir en el significat de mots, proposicions i raonaments. Critica el nominalisme extrem de Roscelin al respecte, però alhora es mostra extremadament crític amb la postura realista.

Per a ell, els individus d'una mateixa espècie participen en un mateix estat, que és al que tendeix qualsevol universal. L'estat, però, s'ha d'entendre com allò en què convenen diversos singulars entre si, no com a idea platònica. Observant, percebem un estatus, però no el creem. Aquesta concepció s'emmarca harmònicament en una concepció més individualista, que persegueix desmarcar-se també del concepte de forma aristotèlica.

Ètica i moral

Va distingir entre ètica, com a moral pagana, i divinitas, o simplement moral, com a moral teològica. Entenia l'ètica com a tractat de les accions humanes, més basada en la intenció que no en el pecat. Creu que cal una entesa entre l'ètica (no fer allò que ofèn l'ésser humà) i la religió (no fer allò que ofèn Déu). En el context de l'època, el sorgiment de noves relacions i noves xarxes econòmiques implicaven que la moral exclusivament teologal ja no funcionava per a un món que havia deixat de ser exclusivament rural. En adaptar la moral a una visió no tan religiosa de la realitat, mostra unes primeres manifestacions de secularització; en cap moment nega la religió, però afirma que no és suficient. Aquest fet ha propiciat que s'hagin fet lectures molt capcioses de Pere Abelard, tant des del cristianisme, del luteranisme o fins i tot del paganisme.

La seva ètica es pot resumir en tres consideracions:

• Virtut i vici: A Pere Abelard, li interessa l'aspecte pràctic de la virtut: en destaca la caritat com a virtut principal, de la qual la resta en depèn. A diferència del calvinisme, però, defensa que la resta de virtuts també són necessàries. El vici, l'entén com a inclinació de l'ànima vers el pecat, però no s'identifica directament amb el pecat, ja que les tendències no són pecaminoses en si mateixes. Remarca que no tots els hàbits ni tots els costums humans han de dur la persona a merèixer un càstig; encara que algunes accions no siguin virtuoses, no per això han de ser condemnables. Per exemple, seguint les virtuts dianoètiques d'Aristòtil, una persona sense memòria és un individu sense una virtut, però no per això incorre en el pecat. Aquesta reflexió s'emmarca en la intenció general d'aplicar una mentalitat jurídica a l'ètica: intentar buscar què és condemnable i què no.

• Voluntat: la voluntat és desig, i la mala voluntat és mal desig. Tant la intenció com el consentiment i la consciència determinen què és el bé i el mal. El coneixement d'un mateix s'ha de prendre com a primera regla de conducta, ja que les regles que han de regir la conducta humana han de procedir de la mateixa naturalesa humana. D'aquesta manera, Pere Abelard fa una crítica al platonisme, i proposa un retorn a l'ideal socràtic.

• Moral i pecat: la moral és d'intencions, i els humans han de jutjar i castigar les accions. Davant Déu, la moral de la persona es basa més en les intencions que en les accions, ja que Déu castiga per les intencions. El pecat és un menyspreu i ofensa a Déu; pecador és qui no obeeix la voluntat divina. Només es pot donar el pecat en la relació entre l'ésser humà i Déu, ja que només Déu és qui coneix la intenció amb què s'han realitzat les accions.

Teologia

En el debat entre raó i fe, Pere Abelard manté una postura racionalista: intelligo ut credam ('entendre per creure'). Matisà la postura afirmant que les accions bones ho són en el moment en què se sap per què ho són, però això només se sap quan es té coneixement de què agrada a Déu, i l'ésser humà només pot saber-ho a partir de la revelació.

Música

Abelard i Heloïsa, pintats per Edmund Blair Leighton

Tot i que Abelard és conegut principalment com a filòsof, i per la seva tràgica aventura amorosa amb Heloïsa, tanmateix també va ser un poeta i compositor rellevant. Abelard va compondre algunes cèlebres cançons d'amor per a Heloïsa que malauradament es van perdre o que no s'han identificat en el repertori anònim existent. Heloïsa va lloar aquestes cançons en una carta: "El gran encant i la dolçor en el llenguatge i en la música, i el suau atractiu de la melodia complaïen fins i tot els illetrats".

Més tard, Abelard va compondre un llibre d'himnes per a la comunitat religiosa a què es va incorporar Heloïsa. Aquest himnari, escrit després de 1130, diferia dels existents a l'època, com el de Bernat de Claravall, ja que Abelard utilitzava material completament nou i homogeni. Estaven agrupats per la mètrica, amb la qual cosa, comparativament parlant, es podien utilitzar poques melodies. Només una melodia d'aquest himnari ha sobreviscut: O quanta qualia.

També va compondre sis planctus bíblics, un tipus de laments que eren molt originals i que van influir en el desenvolupament posterior del lai, un tipus de cançó que es consolidaria en el nord d'Europa en els segles xiii i xiv.

Les melodies que han sobreviscut s'han lloat com a "melodies flexibles, expressives, que mostren una elegància i habilitat tècnica que és molt similar a les qualitats que s'han admirat en la poesia d'Abelard."

Obres

Són especialment importants els seus comentaris a Aristòtil, Porfiri i Boeci, a més de la seva aportació en lògica i ètica.

• De unitate et trinitate divina (teologia)
• Theologia christiana (teologia)
• Theologia summi boni
• Introductio ad Theologiam
• Sic et non
• Dialectica (lògica)
• Scito te ipsum (ètica)
• Dialogus inter Philosophum, Christianum et Iudaeum
• Soliloqium
• Commentaria In Epistolam Pauli ad Romanos
• Problemata Heloissae
• Apologia Ne juxta Boethianum
• Confessio fidei Universis
• Confessio fidei ad Heloisam
• Sermones - Epistola introductoria Abaelardi
• Expositio Orationis Dominicae
• Expositio Symboli Apostolorum
• Expositio Symboli Athanasii
• Expositio in Hexaemeron
• Historia calamitatum (autobiografia)

Bibliografia

• Le Goff, Jacques. Los intelectuales en la Edad Media. Gedisa, 1957. ISBN 84-7432-251-0. 
• Rodríguez Santidrián, Pedro. Diccionario breve de pensadores cristianos (en castellà). Estella, Navarra: Editorial Verbo Divino, 1991, p. 9-11. ISBN 8471517248. OCLC 803323756. 

Traduccions al català

• Abelard i Heloïsa, Lletres d'amor i de consolació; edició i traducció a cura de Josep Batalla; Ed. Obrador Edèndum, Santa Coloma de Queralt, 2005.

Enllaços externs

• Logic, Semantics and Ontology in the Work of Abelard.
• Theories of the Copula in the Logical Works of Abelard.
• Peter Abelard, a la Stanford Encyclopedia of Philosophy.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pere Abelard

Vegeu texts sobre Pere Abelard al Wikisource (llatí).