Acis and Galatea
Acis and Galatea (en anglès, Acis i Galatea) és una òpera en dos actes de Georg Friedrich Händel, estrenada amb molt d'èxit en la localitat anglesa de Cannon l'any 1718.
 Retrat de Händel en plena època d'èxit | |
| Títol original | Acis and Galatea |
|---|---|
| Forma musical | òpera  |
| Compositor | Georg Friedrich Händel |
| Llibretista | John Gay amb addicions d'Alexander Pope, John Dryden i John Hughes |
| Llengua del terme, de l'obra o del nom | anglès |
| Basat en | Grècia mitològica (Ovidi ) |
| Creació | Principis del segle XVIII |
| Data de publicació | segle XVIII |
| Gènere | masque |
| Parts | dos |
| Catalogació | Händel-Werke-Verzeichnis 49 |
| Personatges | |
| Estrena | |
| Estrena | 1718 a Cannon (Edgaware) |
| Escenari | Cannons , Little Stanmore |
| Intèrpret | Richard Leveridge |
  | |
ArgumentModifica
Acis i Galatea s'estimen tendrament. Polifem vol obtenir l'amor de Galatea i per aconseguir-ho està disposat a recórrer a la força. Acis s'hi oposa i mor en la lluita que entaula amb el seu rival. La naturalesa, els homes i els déus lamenten la mort del pastor, que és transformat en una font.
Òpera a l'estil anglèsModifica
Händel va compondre en les propietats d'un comte, en la localitat anglesa de Cannon, una masque (petita òpera), basant-se en un episodi de La metamorfosi d'Ovidi, tal com diuen els escrits d'un cronista de l'època. La masque tradicional de la cort anglesa es componia de diàlegs en prosa, cançons i balls i es donava amb ocasió d'activitats socials amb actors emmascarats. Acis i Galatea es diferencia de les òperes de tipus italià, no tant pels criteris del gènere, sinó més aviat pel text anglès. Amb ella apareix la llavor de l'oratori en l'obra de Händel.
El cor compost per solistes desenvolupa un paper més important que en qualsevol altra de les seves òperes (ni tan sols la cantata composta per Händel el 1708 a Nàpols, Aci, Galatea e Polifemo, és comparable a aquesta). La cançó fúnebre del principi recorda a la tragèdia grega i anticipa la reforma operística de Christoph Willibald Gluck.
En la música hi resta patent la influència que va tenir l'òpera de Henry Purcell, Dido and Aeneas vers Händel. Això és especialment visible en la importància extraordinària del cor i en la semblança de l'ària fúnebre de Galatea amb l'ària de comiat de Dido.
La recepta de l'èxit a LondresModifica
En el segle XVIII, Londres era la ciutat més rica i gran d'Europa i comptava amb una variada oferta musical que incloïa esglésies, palaus i sales de concert. El més gran compositor anglès, Henry Purcell, havia mort ja feia 15 anys. Händel fou el primer compositor estranger important que intentà provar fortuna a Anglaterra per un llarg període.
Aaron Hill, l'empresari del Teatre Haymarket, creà pel recentment arribat a Londres una xarxa operística meitat fantàstica, meitat històrica. Els molts efectes especials en l'escena estaven destinats a sorprendre el públic. Per aconseguir això, Händel posà un èmfasi especial en els instruments de vent. En comparació amb Agrippina, aquesta òpera conta addicionalment -excloent l'obertura— amb set peces musicals independents. A pesar del curt període en què fou creada, Rinaldo és una de les més brillants i entusiastes òperes de Händel.
Llibretista i compositor decidiren contractar a les millors estrelles italianes, entre elles el brillant baix Giuseppe Maria Boschi, que ja havia interpretat el paper de Claudio a Agripina. L'èxit fou aclaparador, tal, que l'editor musical de l'època, John Wash, assedegat de negoci guanyà una fortuna mercès a la traducció a l'anglès d'algunes àries. Cara sposa, i l'ària de Rinaldo al final de l'acte I és un dels moments més famosos i aplaudit de l'obra.
ReferènciesModifica
- ÓPERA d'András Batta, pàg. 199, Editorial Könemann (ISBN 3-8290-2830-X)