Acord de Munic

L'Acord de Munic (en alemany Münchner Abkommen, en txec Mnichovská dohoda) es va acordar a Munic, la ciutat capital de Baviera (Alemanya), el 1938, per resoldre la «crisi dels Sudets», acordant-se la incorporació d'aquest territori de Txecoslovàquia a l'Alemanya nazi.

Plantilla:Infotaula esdevenimentAcord de Munic
Imatge
Els signants de l'acord. D'esquerra a dreta Chamberlain, Daladier, Hitler, Mussolini i Ciano.
Tipuscession (en) Tradueix
acord
tractat internacional Modifica el valor a Wikidata
EpònimMunic Modifica el valor a Wikidata
Part depolítica d'apaivagament Modifica el valor a Wikidata
Data29 setembre 1938 Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació30 setembre 1939 Modifica el valor a Wikidata
TemaAdolf Hitler
Édouard Daladier
Benito Mussolini
Neville Chamberlain Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióFührerbau (Alemanya) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EstatAlemanya Modifica el valor a Wikidata
Participant
Signatari
Llengua del terme, de l'obra o del nomtxec Modifica el valor a Wikidata
Causacrisi dels Sudets
Realpolitik Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGerman occupation of Czechoslovakia (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
EfectesAnnexions territorials pel Tercer Reich
Canvis territorials després de l'Acord.
Neville Chamberlain fa el seu famós discurs anunciant la "Pau d'aquest segle", a la seva arribada a Londres després de la seva trobada amb Hitler a Munic

Els signants van ser:

Edvard Beneš, president txecoslovac, sorprenentment no va ser convidat i va exclamar: «Han decidit sobre nosaltres, sense nosaltres». Aquest tipus de política és generalment anomenada "Appeasement policy" (política d'apaivagament), implicant la consecució de la pau costi el que costi. La conseqüència fou que Hitler va assolir desestabilitzar la defensa de Txecoslovàquia (que tenia un sistema defensiu militar molt ben preparat) i es va obrir el camí per a l'ocupació de Txecoslovàquia pocs mesos després. Txecoslovàquia era el segon productor d'armaments del món i el seu "know-how" involuntàriament va ajudar l'Alemanya durant la Segona Guerra Mundial.

L'any 1942, l'acord va ser revocat pels aliats com a resposta a la repressió desfermada pels nazis a Bohèmia i Moràvia arran de l'atemptat contra el Reichsprotektor Reinhard Heydrich (Operació Antropoide). El 5 d'agost ho va fer el govern britànic i el 29 de setembre l'Assemblea Nacional francesa.[1]

Com que un any després els nazis van desencadenar la Segona Guerra Mundial, la figura del britànic Chamberlaind’ va caure en el descrèdit. El seu successor, Winston Churchill, i bona part del relat historiogràfic posterior van dibuixar-lo com una figura naïf que havia cregut que la política d’apaivagament estalviaria un conflicte més gran. Però com escriu l'historiador Joan Esculies:[2]

D’aleshores ençà, sobretot als Estats Units, aquesta estratègia de concessió ha gaudit de mala fama. Els successius presidents han assumit que les amenaces territorials d’altri tard o d’hora es concreten i és millor plantar-se que provar de demorar el conflicte. Alguns estudis, però, a partir de documents inèdits, desmenteixen la debilitat de Chamberlain, que, traspassat el 1940, no es va poder defensar. Els acadèmics Norrin M. Ripsman i Jack S. Levy han argumentat que no era un polític innocent. Al contrari, no es refiava dels nazis, però creia que el seu exèrcit no estava prou preparat per respondre amb garanties. A Munic pretenia guanyar temps.

ReferènciesModifica

  1. BURIAN, Michal; KNÍŽEK, Aleš; RAJLICH, Jiří; STEHLÍK, Eduard. Ministeri de defensa de la Rebública Txeca. Assassination (pdf) (en anglès). Praga: RÚT AVIS, 2002, p. 94. ISBN 80-7278-158-8 [Consulta: 13 juliol 2013]. «PDF».
  2. Esculies, Joan títol = Liderazgos equivocados La Vanguardia [Consulta: 16 abril 2022].

Enllaços externsModifica