Agustín de Foxá

Agustin de Foxá Torroba (Madrid, 28 de febrer de 1903 - 30 de juny de 1959) fou un diplomàtic, escriptor i poeta espanyol.

Infotaula de personaAgustín de Foxá
Tumba familia Foxá 01.jpg
Tomba dels Foxá Modifica el valor a Wikidata
Biografia
NaixementAgustín de Foxá Torroba
28 febrer 1906 Modifica el valor a Wikidata
Carrer d'Atocha (Comunitat de Madrid) Modifica el valor a Wikidata
Mort30 juny 1959 Modifica el valor a Wikidata (53 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentcementiri de San Isidro 40° 24′ 01″ N, 3° 43′ 47″ O / 40.400247°N,3.729769°O / 40.400247; -3.729769 Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEspanya
FormacióColegio Nuestra Señora del Pilar Modifica el valor a Wikidata
Conegut perEscriptor i poeta
Activitat
OcupacióDiplomàtic.
GènerePoesia Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolComte Modifica el valor a Wikidata
ParesNarciso de Foxá y Rodríguez de Arellano (es) Tradueix Modifica el valor a Wikidata i María de las Candelas Torroba y Goicoechea Modifica el valor a Wikidata
GermansJaime de Foxá i Ignacio de Foxá y Torroba Modifica el valor a Wikidata
Premis

Després d'acabar la carrera de Lleis, el 1930 ingressà en el cos diplomàtic, activitats que li oferien, en el terreny professional, el millor horitzó pel seu afany viatger i els seus gustos d'aristòcrata de vell encuny. La seva personalitat humana i literària, en conseqüència restaria marcada per les dues vessants de la seva inquietud cosmopolita, d'una banda, i els records d'una infància bressada en el luxe de les altes esferes, amb el teló de fons del Madrid castís.

Viatges per França, Anglaterra, Grècia, Bulgària, Finlàndia i quasi totes les repúbliques americanes van anar forjant la seva personalitat mundana i sensual; i també els seus passeigs pel vell Madrid, en companyia d'altres joves poetes que cercaven, amb estil un si és no és decadent, l'emoció del passat pels antics racons, en actes i cerimònies que nomenaven, molt gràficament, «crepuscles» i «visites als cementiris». Era paradoxalment, habitant d'un món del qual no pogué ser-ne contemporani.

Barroc tant en la seva vida com en la seva obra, malgrat unes certes contaminacions avantguardistes (García Lorca i Rafael Alberti, entre d'altres), era la seva estètica, mutatis mutandis, parent més o menys llunyà de l'esplendor ensems bàrbar i culte dels escriptors que ja brillaven amb anterioritat a la primera guerra mundial. Així, jerarquies estètiques a banda, Villaespesa, Gabriele d'Annunzio, Rubén Darío, Rostand, el Valle-Inclán de les Sonates.

No deixa d'ésser interessant que Curzio Malaparte, en el fons també descendent del mateix món, el presentés com un dels principals personatges de la sensacionalista novel·la-reportatge-pamflet titulada Kaputt.

Escriptor que tal vegada no arriba a consumir totes les seves possibilitats en la literatura pel continu malbaratament del seu temps en la vida social, deixà amb les seves col·laboracions en la premsa, assajos escrits amb mirada penetrant i pols poètic, la mostra possiblement més inequívoca de la seva intel·ligència i sensibilitat.

A més, són innegables l'interès de les seves obres teatrals i la seva inspiració de poeta fàcil i sonor, amb atractiu per a un ampli cercle de lectors que molt pocs poetes del segle XX assoliren. Darrere la mascara de la seva frivolitat, com José María Pemán assenyala amb molt encert, s'endevina més d'una vegada, entre la pedreria no massa autèntica d'un cosmopolitisme un xic passat de moda, el drama que defineix els més reals valors literaris espanyols: la fúria desemparada i magnifica del celtiber insatisfet.

Obra poèticaModifica

  • La niña del caracol (1933)
  • El toro, la muerte y el agua (1936)
  • El almendro y la espada (1940)
  • El gallo y la muerte (1949).

Teatre i d'altresModifica

El 1948 va aparèixer la seva Antología poética, que incloïa la seva obra fins al (1933). Del seu teatre, Cui-Ping-Ping, estrenada el (1939), Baile en Capitanía, Gente que pasa, obra premiada per la Real Academia Española, El beso a la bella durmiente i Otoño del 3006.

Una recopilació de part dels seus treballs com a escriptor viatger i cronista és Un mundo sin melodía (1949). Sense que després tornés a insistir en el gènere, publicà una novel·la titulada Madrid, de corte a cheka (1938).

ReferènciesModifica


Premis i fites
Precedit per:
Agustín González de Amezúa y Mayo
 
Acadèmic de la Reial Acadèmia Espanyola
Cadira Z

1959
Succeït per:
Salvador Fernández Ramírez