Aiguamoll

terreny planer amb plantes herbàcies en un medi d'aigües someres
(S'ha redirigit des de: Aiguamolls)

En geografia, un aiguamoll, aiguamoix, maresma/maresme, marenda, mareny, marjal, mullera o patamoll és un terreny impermeable i planer amb herbes, joncs, canyes, boga i altres plantes herbàcies (a vegades, amb la presència també de plantes llenyoses d'alçada reduïda, com els tamarius) en un medi d'aigües someres.[1]

Marjal valencià convertit en arrossar, al Cano d'Alginet, el 1949. Actualment camp de fruiters.

La paraula i el seu úsModifica

La paraula «aiguamoll» era un mot en desús fins que el Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos la va rescatar utilitzant-la en la campanya «Els últims aiguamolls de l'Empordà en perill» l'any 1976.[2][3]

Normalment s'utilitza en el plural, especialment com a topònim: «aiguamolls». Per això diem els aiguamolls de l'Empordà, els aiguamolls del Llobregat, els aiguamolls del Baix Ter, els aiguamolls de Salburua, al País Basc, els aiguamolls d'Ichkeul, a Tunísia, els aiguamolls de Rugezi, a Ruanda, els aiguamolls de Pinsk, a Bielorússia, etc. Se sol usar el mot «aiguamoll» per a aquells ecosistemes pantanosos on dominen les canyes, les herbes i les plantes baixes, i «pantà» per a aquells on predominen els arbres. L'aigua d'un pantà pot ser també d'aigua dolça, salobre o salada.

Aiguamolls litoralsModifica

Els aiguamolls costaners, també anomenats «maresmes» i, sobretot al País Valencià, «marjals» i «marenys», poden estar associats amb estuaris o amb petits estrets o graus entre bancs de sorra (cordons litorals) i la costa, també coneguts com a albuferes. Originàriament, les marjals valencianes estaven ocupades per joncars, que posteriorment foren convertits en arrossars (la Plana, Camp de Morvedre, Ribera Baixa, Safor, Marina Alta) i després a costa de grans esforços, en tarongerars. A la llenca arenosa o cordó litoral que separa les marjals de la mar, lliure d'inundacions, hi foren establerts els graus.

A la Catalunya Nord s'usa el terme «estany» (estany litoral) per als de vora mar, separats de mar oberta per un cordó litoral, i «mullera» o «aiguamoix» per als altres, de menys extensió. Una salanca és un terreny salobrenc, on hi ha poden abundar els estanys litorals, d'aquí el nom de la subcomarca de la plana del Rosselló.

Un maresme és format pels marges dels rius o rieres quan s'inunden amb l'aigua del mar.

EcologiaModifica

Els aiguamolls són una zona humida i constitueix un ecosistema de vital importància, ja que sovint serveixen com a terreny de cria per a una gran varietat de vida animal. Per això molts es troben protegits com a parcs naturals. Aquests espais atreuen tant ornitòlegs com els aficionats que volen observar ocells, especialment els limícoles, ànecs i rapinyaires.

Està dominat per espècies de plantes herbàcies, joncs o canyes, en lloc de llenyoses.[4] Sovint es poden trobar aiguamolls a les vores de llacs i rierols, on formen una transició entre els ecosistemes aquàtics i terrestres. Si hi ha plantes llenyoses, tendeixen a ser arbustos de creixement baix, i de vegades s'anomenen carrs. Aquesta forma de vegetació és la que diferencia els aiguamolls d'altres tipus de zones humides com els pantans, que estan dominats pels arbres, i que han acumulat dipòsits de torba àcida.[5]

Els aiguamolls proporcionen hàbitats per a molts tipus d'invertebrats, peixos, amfibis, aus aquàtiques i mamífers aquàtics.[5] Aquesta productivitat biològica significa que els aiguamolls contenen el 0,1% del carboni terrestre segrestat global.[6] A més, tenen una influència rellevant en la resiliència climàtica de les zones costaneres i les vies navegables que absorbeixen les marees altes i altres canvis d'aigua a causa del clima extrem.[6] Encara que s'espera que alguns aiguamolls migren cap a les terres altes, la majoria dels aiguamolls naturals es veuran amenaçats per l'augment del nivell del mar i l'erosió costanera associada.[6]

ReferènciesModifica

  1. Richardson, Curtis J. «Wetlands». A: Encyclopedia of Life Sciences (en anglès). 1. Wiley, 2001-05-30. DOI 10.1038/npg.els.0003469. ISBN 978-0-470-01617-6. 
  2. Vilar, Aida. «Una història de la lluita naturalista als Aiguamolls» (en català). Empordà, 09-05-2019. [Consulta: 19 juny 2022].
  3. Folch i Guillen, Ramon. «Zones amenaçades o conflictives» (en català). Natura, ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans p. 293-318. Institut d'Estudis Catalans, 1988. [Consulta: 19 juny 2022].
  4. Keddy, Paul A. Wetland ecology : principles and conservation. Cambridge, UK ; New York, NY : Cambridge University Press, 2000. ISBN 978-0-521-78001-8. 
  5. 5,0 5,1 Rafferty, J.P.. Lakes and wetlands. New York : Rosen Educational Services, 2011. ISBN 978-1-61530-320-5. 
  6. 6,0 6,1 6,2 FitzGerald, Duncan M.; Hughes, Zoe «Marsh Processes and Their Response to Climate Change and Sea-Level Rise». Annual Review of Earth and Planetary Sciences, 47, 1, 30-05-2019, pàg. 481–517. DOI: 10.1146/annurev-earth-082517-010255. ISSN: 0084-6597.

Vegeu tambéModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Aiguamoll