Al-Maris
Al-Maris fou una regió de Núbia, al sud d'Egipte (a partir d'Assuan) i nord del Sudan. Formava el regne de Núbia o Nobàtia (vers 350-600) successor en aquesta zona del regne de Mèroe. Vers l'any 600 el regne de Nobàtia va quedar unit amb el regne veí de Makuria i la capital única es va establir a la ciutat de Dongola (els reis es titulaven "Senyor de Makuria i de Núbia"). Després de la conquesta musulmana d'Egipte al segle vii, la regió s'esmenta com al-Maris,[1] i els coptes l'anomenen Maurotània.[2] La frontera amb Egipte estava establerta durant l'època musulmana en un lloc anomenat al-Djahiz que estava assenyalat per dos roques que entraven al Nil, 8 km al sud d'Assuan; pel sud al-Mari arribava fins a Bastu on començava pròpiament el territori de Makuria. la capital regional era a Faras on hi havia fortaleses destacades com Kasr Ibrim. El territori estava administrat pel "Senyor de la Muntanya" (Sahib al-Djabal) o "Mestre dels Cavalls" (Sahib al-Khayl), governador de Nopàtia dependent del rei de Dongola (Dunkula), encarregat de la vigilància per la Núbia. La població estava barrejada amb àrabs musulmans que eren minoritaris; alguns àrabs d'Assuan tenien tenien propietats a al-Maris.[3] Yusuf l'Egipci diu que hi havia un bisbe, segurament a Faras (Pachoras). A la segona meitat del segle xi la tribu àrab dels Banu l-Kanz prengué el control efectiu però sota autoritat del rei de Dongola, però en estar en zona fronterera escapaven de fet al control egipci (fatimita i després aiúbida) i del rei de Makuria. El 1172 els Banu l-Kanz es van apoderar d'Assuan, i Shams ad-Dawla al-Muazzam Turanshah germà de Saladí, va dirigir una expedició que els va derrotar el 1173 i els va expulsar. El 1276 un tractat entre els mamelucs i els Banu l-Kanz va establir la cessió de les províncies d'al-Ali i al-Djabal al nord d'al-Maris
La situació de Makuria del 1317 en endavant és complexa i poc estudiada. El 1317 els Banu l-Kanz haurien arribat a dominar el regne més per enllaços matrimonials que per conquesta; en aquest any el regne estava en mans de Kerembes (Karambas) que s'havia demorat en el tribut als mamelucs i aquests van fer una expedició i van posar al tron (a la ciutat de Dukkula) a Bershambo o Sanbu que va agafar el nom de Saif al-Din Abdallah i va convertir la catedral local en mesquita; Kanz al-Dawla, nebot del rei deposat va lluitar contra el nou rei i el 1320 es va proclamar rei amb suport de nubians i àrabs; el 1323 els mamelucs van tornar i van imposar un efímer rei, i finalment van restaurar a l'antic rei Kerembes que durant el seu captiveri s'havia convertit, però els Banu al-Kanz, amb suport dels Banu al-Ikrima, una altra tribu àrab, va agafar el poder altre cop. No se sap fins quan els Banu l-Kanz i la seva nissaga va tenir el poder, però possiblement fins a la segona part del segle, quan davant de la descomposició de Makuria, haurien retornar al nord.
El nom d'al-Maris va subsistir fins al segle xvi, i es va deixar d'utilitzar sota els otomans.
Referències modifica
Bibliografia modifica
- H. A. MacMichael, A history of the Arabs in the Sudan, Cambridge, 1922
- Abba Mina bisbe de Pchati, Vie d'Isaac, patriarche Jacobita d'Alexandrie del 686 à 689; text copte editat i traduït al frances per E. Porcher.